L’humor, més que una vocació, ha estat per a Marc Sarrats (Barcelona, 1990) una estratègia de supervivència, un refugi i, a la vegada, una eina per trobar un lloc dins d’un entorn familiar, escolar i també vital. Fer riure era la manera d’escapar, de destacar quan no hi havia notes brillants ni popularitat assegurada, ens confessa. Ara, en un moment vital de revisió i transformació constant, Sarrats representa Vaques Flaques, un espectacle que tindrà lloc al Teatre Borràs els pròxims dies 19, 20 i 21 de desembre. En aquest, l’humorista ofereix diferents formes d’encarar l'apocalipsi, però amb la voluntat conscient de preservar una frontera entre el personatge públic que veiem sobre l’escenari i el Marc real, aquell que continua descobrint-se i que prefereix mantenir en els cercles més íntims. Amb ell parlem de l’humor com a via d’escapament, dels límits de l’exposició pública i dels projectes que té sobre la taula en un moment en què, tal com ens detalla, està naixent l’stand-up català. 

Les Vaques Flaques ja fa temps que circulen, però ara aterren al Borràs. Això són paraules majors, no?
Sí, per reflexionar al voltant de la pregunta de si realment ens ve a sobre una apocalipsi o potser és una eina de control disfressada d'alarma social. Pensem en si realment s'acaba alguna cosa o en desapareix alguna per donar pas a una altra. Hi ha aquest rellotge de la fi del món activat cada dos per tres on tot el que passa, ha de ser l'últim que passa. Amb la pesta porcina africana llegeixes titulars i penses; “hòstia, d'aquesta no ens en sortirem”. I al final ens en sortim de tot. Tot ja ha passat moltíssimes vegades. És impossible ser original, inclús amb les desgràcies, que són la repetició i el més normal del món. No és una lectura de la vida pessimista, al contrari, és transformar aquest pessimisme en alguna cosa que realment pugui construir-ne una altra. 

A l'espectacle es reflexiona sobre aquesta situació mundial i en paral·lel a la idea que quan estava escrivint el text, acabava de saber que tindria una criatura. Aleshores, hi ha molt aquesta cosa de quin món estem deixant els fills. I els estem deixant un món per fer coses, on el que facin o deixin de fer també serà el seu puto problema, igual que a mi m'han abocat aquí i m’espavilo. Encara que es faci una lectura pessimista de la societat, normalitzar-lo és el que et porta a poder-hi construir alguna cosa més a sobre. 

Llavors, què ens proposa per encarar aquesta situació?
Cara de pòquer, tio [riu]. S'ha d'encarar l'apocalipsi amb cara de pòquer, que no sàpiguen com t'està afectant això. El teatre és l'espai on em permeto dir totes aquelles coses que potser a la tele... [pensa]. No és que no me les deixin dir, és que ja no les dic per què no és l'espai, ni és el públic. De fet, al teatre li foto canya al públic, sobretot a escala política o ideològica, situant-me a un prisma d'esquerres, li parlo a tota la gent que teòricament pensa com jo. Soc més de fotre'ls canya als meus que no pas als altres, perquè els altres ja sabem qui són, ja estan identificats, coneixem tot el que s'ha de dir d'ells i ja ens ho hem dit tot. Que la gent no vingui amb una idea premeditada del que ve a veure. De fet, venem l'espectacle d'una manera que és la sinopsi amb la qual s'ha de vendre, però després anem a altres llocs. Que la gent vingui amb la ment oberta. L'espectacle dura una hora i quart i abans veurem a l’humorista Àlex Vila fent una feina increïble de teloner. D'aquí a un parell d'anys estarà omplint teatres.

Es censura?
No em censuro gaire, a vegades quan hi ha alguna cosa que decideixo no dir és per una paraula que pot assemblar-se després i pel que fa als resultats a la censura, però que a mi m'agrada anomenar reflexió. Sovint es parla molt d'autocensura i es parla poc de reflexió. Penso que quan no dius alguna cosa, no és perquè no vulguis dir-la, sinó perquè penses “això…”. Amb els acudits passa molt. A vegades fas un acudit ràpid, que de cop i volta incorres a un perjudici. Potser aquest prejudici faria que l'acudit s'entengués més de pressa perquè vas a llocs més comuns, però llavors fas una reflexió i dius, aquest lloc comú a mi m'agrada, em sento còmode incorrent en aquest perjudici? Penses que no, el canvies, l’elabores una mica i surt una cosa més elaborada. Això no és autocensura, és reflexió.

Llavors, creus que es pot fer humor de tot?
Sí, no només es pot, sinó que s'ha de fer humor de tot. Com més complicat o perillós és el tema on et fiques, més bon professional has de ser i millor ha de ser l'acudit, això sí que és una norma humorística, perquè si no, és una provocació absurda de pati d'escola que es pot fer, però on a mi no em trobaran. Com diu Anthony Jeselnik -un còmic brillant que va a llocs fosquíssims- “ser còmic és sortir-te amb la teva”. Crec molt en això, que ser còmic és sortir-te amb la teva i que la gent acabi rient d'alguna cosa que no volia riure o que creia que no es podria permetre riure.

Fer riure per mi està per damunt de l'entreteniment. Riure és emocionar-se, és una reacció química del cervell. Fer riure és un art, igual que emocionar amb la música, amb un poema o amb un quadre. Riure és un art i va més enllà. És 100% cultura. Potser no és alta cultura -que també podríem discutir què és una cosa i una altra-, però sense cap mena de dubte és cultura. En el món anglosaxó la disciplina de l'stand-up té 100 anys d'història i aquí, el circuit de comèdia en català encara està apareixent. Estem convencent la gent que la comèdia no és una disciplina grollera.

Quina visió en tens de l’stand-up català?
M'agradaria veure'l millor. Durant la pandèmia hi va haver un boom, semblava que això era imparable i ara torna a retrocedir. Costa molt omplir sales. Tinc el privilegi i la sort que m'està anant molt bé, però en general, tinc a companys molt bons que els costa omplir sales o bars de 50 persones. Catalunya és un país que per caràcter ens costa molt sortir de casa entre setmana i els caps de setmana potser fem altres coses. Diem que el teatre està molt car i entenem com a teatre Mar i cel o El Petit Príncep. Hi hauria d'haver més oferta cultural. S'hauria d'instaurar que un dimecres al mes, en comptes que et valgui 40 euros l'entrada, per 10 euros puguis veure un espectacle de comèdia en un cafè teatre o en una sala petita. 

Es diu que la gent de Madrid surt molt i tal, i també hi ha la cosa aquesta de viure en un paradís fiscal i a prop de la cort, que et fa aquesta sensació que la vida és bonica i es pot fer qualsevol cosa. Però a Andalusia passa el mateix. Aquí parlem molt dels esnobs, dels moderns que són els que sembla que vagin a llocs, però no cal ser-ho per gaudir de l'agenda cultural del teu país. També hi ha un problema de sales i que hi ha moltes coses petites que no troben espais on fer-se, perquè cada cop és tot més festival i coses grans. Hi continua havent molta oferta cultural accessible pel que fa al preu, i més ara, que la gent té menys criatures. Si no tens criatures ves al puto teatre, cabró! [riu].

Què diferencia l’humor d’aquí de l'espanyol?
Segurament algú em picarà la cresta per dir-ho, però a Catalunya pel que fa a la reflexió o al relat polític, ara mateix en humor anem tres o quatre anys per davant de la resta de tot l'Estat. Aquí durant molts anys vam viure la política cada dia durant l'època del procés. Això es va imprimir en la forma de fer comèdia d'una generació de gent, acompanyat d'un to més existencialista. A Madrid també, però aquí vaig veure una cosa més agra, més amarga i directa, més de cara a barraca, de menys perseguir la subtilesa. A vegades miro coses del Buenafuente de fa 25 anys i penso, hòstia, que tou, que elegant d'una banda, però que subtil de l'altra. I d’aquesta generació hem obviat tot això. 

Cadascú té la seva manera de fer-ho i el seu estil, però en general som bastant destralers, fet també necessari, i més en un país moralment tan encotillat com Catalunya. És necessari fugir d'aquesta elegància, la subtilesa és per qui se la pot permetre. A Madrid he vist coses que fan companys força polititzats i penso "cabró, però si això ho dèiem nosaltres al Soterrani fa 5 anys". Les coses van a ritmes diferents. Si alguna cosa puc reivindicar i destacar de la comèdia catalana és que va pel davant. Anem per davant perquè anem pel darrere. Anem per davant perquè ens sentim més fotuts, més tenallats. La paraula em sembla molt suada, però la diré; més oprimits i, aleshores, li veiem les orelles al llop abans. 

Tot el que no sigui morir-se (La Magrana) és el llibre que vas publicar on tractes de la mort. T’inquieta?
Més que inquietar-me és un tema que m'interessa molt. M'he criat en un entorn molt comunitari, amb molts iaios i iaies i, des de ben petit la mort sempre ha estat present. La meva família l'ha abordat molt bé, des d'una naturalitat i des d'un parlar-ne molt sa. Després ha estat quan m'he trobat amb el tabú que suposa per a la gran majoria. Em sembla interessant poder-ne parlar i, perquè no, en clau de comèdia, tractant no només la mort física, sinó també la desaparició de les coses. Un ha d'enfocar la seva vida a construir, però no ha de perdre de vista que al final tot s'acaba destruint i és interessant investigar això com alguna cosa natural que se'n pot fer broma.

El llibre parla de diferents anècdotes o situacions que es poden donar en un tanatori. Perseguint l’interès ja no per la mort en si, sinó per la gestió, que em sembla un tema fonamental; gestió física, burocràtica i també emocional. El sistema ens obliga a dosificar les emocions en unes parcel·les temporals molt específiques i en uns espais determinats. Espais escèptics, impersonals on, en el fons, parlen molt poc de la persona que ja no hi és. Això m'interessava, a banda de tota la màfia que hi ha al darrere, que és una cosa flagrant. Se'n parla molt poc perquè és un tema que no es vol abordar, però hauria de ser portada de les notícies perquè ens la foten doblada cada vegada que es mor algú. 

Què proposa per millorar-ne la gestió?
El que aniria molt bé és que la mort no fos un oligopoli monopolitzat per quatre empreses. Això comporta un monopoli de preus, una única manera de fer les coses i, com que és un moment en què socialment el tenim situat a un tabú, no hi ha espai per pensar en si voldries fer-ho diferent o no i aleshores te la colen per tot arreu. 

Ens la colen fins i tot en la mort…
Vivim en el món d'uns altres, s'enriqueixen a través de la força de treball nostra i el món és seu. Si hi ha un després o no, després de la mort, em semblarà molt bé sempre que no s'ho quedi el capitalisme, que és el gran problema [riu]. De tot hi ha escapatòria, tot i que aquí no li veig, per això m'he vist obligat a viure i a existir en clau capitalista. Em fa molta gràcia quan algú em diu; “hòstia Marc, per ser tan anticapitalista t'estan anant molt bé les coses”. Li faria la reflexió contrària; “hòstia, tu, per estar tan a favor del capitalisme, t'està anant bastant malament, no?” Potser t'ho hauries de replantejar i no jo. Imagina't com de bé aniria si m'agradés. Sí, m'està anant bé i no m'agrada! [riu] 

Em fa molta gràcia quan diuen que la ultradreta puja o que el jovent els vota, com si l'esquerra -que ara mateix no sé on està ni què és-, hagués tingut mai el poder. És un missatge interessat, construït expressament per mostrar la sensació que ara torna a pujar la ultradreta. Per això et dic; quan s'acabarà el món? Potser hauríem de parlar de quan es va acabar i estem a les cendres d'un món que ja no és funcional. Ara citaré una persona que està als antípodes del meu pensament, Arturo Pérez-Reverte, que va dir un dia: "Demà hi ha una revolució i el primer que fa la gent és baixar a vuere si li han cremat la moto". I té tota la raó del món. 

Per si algú es queda amb més ganes de Marc Sarrats, també comparties pòdcast amb Guillem Camós i Clara Gallardo, el Vale ok...
Sí, som com cosins, estem d'acord en moltes coses i tenim unes converses llarguíssimes que consisteixen a donar-nos la raó tota l'estona. Vam fer una temporada del pòdcast i ens agradaria fer-ne més. Ara farem dues funcions a l'Espai Texas els pròxims 3 i 24 de març de 2026 en directe, però en format de pòdcast ja veurem quan ho podem tornar a arrencar. Quan es fa una cosa es tracta que es pugui gaudir i es pugui fer amb calma, sinó també ens obsessionem a estar fent coses tota l'estona i és com, bé, anem fent tranquils.