El bombardeig nord-americà de Veneçuela i la captura del seu dictador, Nicolás Maduro, traslladat per la força a Nova York per ser jutjat, ha trasbalsat l’escaquer mundial. Després dels primers moments de satisfacció per part de l’oposició veneçolana, la compareixença del president dels Estats Units, Donald Trump, va afegir més incògnites a la situació. A hores d’ara, tot són preguntes que s’aniran desvetllant, o no, les pròximes setmanes, començant per saber qui són els veritables guanyadors -a banda dels interessos imperialistes dels Estats Units- i perdedors d’aquesta història. Algunes lliçons potser sí que es poden intuir en aquestes hores i moltes les apuntava el professor Antoni Segura.
La “Little Caracas”, eufòrica… i descartada
L’oposició veneçolana ha deixat veure la seva ingenuïtat davant aquesta crisi. Després d’anys d’espera per veure la caiguda del chavisme, ara han mostrat la seva eufòria per l’operació de la Delta Force. Sens dubte, les imatges d’un Maduro capturat han fet realitat els somnis més humits de l’oposició al règim de Caracas. No és poc. La roda de premsa de Trump, però, ja va posar al seu lloc una María Corina Machado, que assegurava que estaven preparats per assumir el poder. D’Edmundo González Urrutia, president electe reconegut per la major part de la comunitat internacional, gairebé ningú en parla.
El xoc retòric entre Machado i Trump ja va deixar clar quines són les prioritats de Washington. Mentre la primera parlava de “llibertat”, el nord-americà esmentava el “petroli” i es prepara per donar una oportunitat a la vicepresidenta Delcy Rodríguez, que controla l'aparell polític i militar del país i defensa formalment a Maduro. Trump, que en el seu narcisisme malaltís no perdona a Machado que hagi obtingut el Nobel de la Pau, ja va deixar clar que considerava que la líder conservadora no té ni suport ni respecte entre la societat veneçolana. Cayetana Álvarez de Toledo, un dels ponts entre el PP d’Alberto Núñez Feijóo i la colònia veneçolana a Madrid, la little Caracas, no amagava la seva frustració. Feijóo i altres dirigents liberals o de dretes, com ara Emmanuel Macron, han fet costat a Machado:
Esto que ha dicho @POTUS es manifiestamente falso.@MariaCorinaYA es la líder indiscutible del pueblo venezolano.
— Cayetana Álvarez de Toledo (@cayetanaAT) January 3, 2026
Como bien sabe @SecRubio pic.twitter.com/jHBMe6wRQh
La confusió dels "neocon": Trump ni és ni vol ser Bush
La dreta espanyola més identificada amb la visió neocon del món va tenir el seu moment en els anys del govern de José María Aznar. Aquell moment, amb el trio de les Açores amb George Bush i Tony Blair, i la invasió de l’Iraq, ja és passat. Trump ha arribat a la Casa Blanca amb un programa anti-neocon i un projecte aïllacionista que ara es veu desmentit per l’aposta per un imperialisme dels negocis. L’intervencionisme a Veneçuela irrita un sector del moviment MAGA, que se sent traït. Però alhora no és un retorn al projecte neocon, que tenia, malgrat tot, una certa idea del món basada en el triomf de la globalització més neoliberal.
Per Trump, tot es redueix al que ell entén pels seus interessos. En aquest article, recordàvem el que eren els seus referents històrics: els anys de governs plutocràtics als Estats Units. Com el govern de McKinley, quan es consolida l’expansionisme dels Estats Units al continent americà. I quan, per cert, Espanya va perdre Cuba i Puerto Rico. La dreta espanyola més atreta per Trump, com ara el líder de Vox Santiago Abascal, que ha beneït l'operació militar il·legal, ja no recorda que el gran referent del nord-americà és William McKinley, el president que va arrabassar Cuba als espanyols.
Caracas i Groenlàndia, més a prop del que sembla
L’episodi veneçolà no es pot situar de manera aïllada sinó que lliga amb les vel·leïtats trumpistes d’apoderar-se de més territori. El mateix secretari d’Estat Marco Rubio va citar Cuba en la roda de premsa de dissabte. Si Washington ja ha apuntat al Canadà, al nord, i a Panamà, a Amèrica Central, aquests dies l’entorn trumpià ha reiterat el seu objectiu de fer-se amb Groenlàndia. Una amenaça aquesta que apunta directament cap a la Unió Europea.
Serà Veneçuela “l’Iraq de Trump?”, com apuntava el periodista mexicà Mauricio Hernández a Agenda Pública? Probablement no. Si més no, sembla que Washington no es vol embarcar en una invasió i vol evitar enfangar-se en una guerra. Els esdeveniments a Caracas més aviat insinuarien -enmig del caràcter sempre erràtic de Trump- la voluntat de canviar les clàusules d’un contracte amb els gestors del règim veneçolà i d'aquí que no es descarti una entesa amb Delcy Rodríguez més que no pas un gir radical amb els opositors actuals al règim chavista. Un canvi de contracte ara del tot beneficiós per a Washington en la pugna gran amb la Xina per l’hegemonia a Amèrica Llatina.
Potser se'n va cap a una taula de joc nova, ara sense Maduro, però en la qual es demostra que els qui fora dels Estats Units esperen guanys immediats amb Trump quedaran en evidència. Mentre Trump no trontolli, sigui amb un chavisme sense Maduro o amb un Edmundo González o Machado al Palau de Miraflores, la “llibertat” s’haurà de sotmetre als designis de l’imperi.
