El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat que l’Estat espanyol no va vulnerar drets en impedir la participació política de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras mentre eren en presó preventiva. La sentència, publicada el 6 de novembre, és una gerra d’aigua freda per a l’independentisme, que des del 2017 havia posat esperances en Estrasburg per guanyar legitimitat moral i jurídica en la seva denúncia de la repressió de l’Estat. Cal tenir en compte, però, que la causa de l’independentisme a Estrasburg continua oberta. Encara no s’ha resolt la demanda principal contra l’Estat, que denuncia vulneracions de drets humans –com ara la llibertat d’expressió i de reunió– derivades de la sentència del procés del Tribunal Suprem de l'any 2019.
En setanta-nou pàgines de sentència, el Tribunal d’Estrasburg nega que la impossibilitat de participar en campanyes electorals i sessions parlamentàries per part dels polítics independentistes —com a conseqüència del seu règim de presó preventiva— suposés una vulneració dels seus drets polítics i a la llibertat personal. Segons el TEDH, no es van vulnerar drets tampoc quan el Tribunal Suprem, el març del 2018, va impedir que Sànchez i Turull assistissin al seu debat d’investidura al Parlament, ni quan tots tres polítics van ser suspesos de la seva condició de diputat sense sentència judicial.
La preeminència de l'ordre constitucional
En aquesta sentència, el TEDH consolida el relat que ja ha anat configurant en decisions anteriors, però amb un to més sever. A la sentència Forcadell i Lluís i altres contra Espanya (2019), Estrasburg ja va avalar la suspensió per part del Tribunal Constitucional d’un ple del Parlament convocat l’octubre del 2017 per a debatre els resultats del referèndum de l’1-O. En aquella decisió, el TEDH ja va donar un pes prominent a la protecció de l’ordre constitucional com a justificació per a restringir drets fonamentals, avalant així la suspensió d’aquells debats parlamentaris pel risc que es declarés la independència.
Tot i això, el Tribunal utilitzava un llenguatge molt més mesurat per a descriure el procés independentista. A la més recent Costa i Rosselló contra Espanya (2025), el TEDH va fer un pas més enllà, avalant la decisió del TC de suspendre debats al Parlament en què es pretenia reprovar la monarquia i la sentència del procés. Novament, el TEDH va atorgar un pes extraordinari a la protecció de l’ordre constitucional, aquesta vegada amb un to més contundent envers les accions dels independentistes.
Unanimitat en un espai amb freqüents vots particulars
En la sentència que acabem de conèixer, el TEDH endureix molt més el to contra el procés. En paraules del Tribunal d’Estrasburg, les accions dels polítics independentistes van suposar una “amenaça per a l’essència mateixa d’un Estat democràtic” (paràgraf 250) i una “violació dels principis fonamentals de l’Estat de Dret i del sistema constitucional espanyol” (278). D'aquesta manera, a més, aquestes paraules són subscrites per tots els jutges de manera unànime, un fet destacable en un Tribunal on els vots particulars són freqüents.
Aquest relat dels fets, assumit acríticament a partir de les sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, permet concloure al TEDH que la presó preventiva de Sànchez, Turull i Junqueras no va suposar una vulneració dels seus drets polítics. Segons Estrasburg, l’excepcionalitat del desafiament constitucional va justificar les conseqüències derivades dels empresonaments. Si el TEDH enfoca la causa principal des del mateix marc narratiu, sembla poc probable que condemni l’Estat.
De la política a la societat civil
Malgrat tot, cal tenir en compte que fins ara totes les causes s’han centrat en la possible vulneració dels drets de polítics amb responsabilitats institucionals. En canvi, en la causa principal hi entra també en joc l’empresonament de dos líders de la societat civil —Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que presidien Òmnium i l'ANC—, que no ocupaven cap càrrec públic. La seva participació en el pla “sediciós” es va limitar a la convocatòria de mobilitzacions ciutadanes, de manera que la vulneració dels seus drets resulta encara més flagrant. Així doncs, si bé una condemna a l’Estat sembla difícil ara mateix, no podem descartar-la del tot.
Què hi té a veure la "normalització"?
S’ha comentat que la recent sentència del TEDH pot explicar-se per l’estratègia de desjudicialització impulsada pel govern espanyol i part de l’independentisme. Fins a quin punt això és cert? Des d’una perspectiva estrictament jurídica, l’amnistia no priva els demandants de la seva condició de possibles “víctimes”, de manera que no fa caure cap de les seves causes a Estrasburg (tal com he argumentat anteriorment en aquest mateix diari).
Tanmateix, és evident que els tribunals són sensibles al context polític i social en què operen, i no sembla forassenyat pensar que l’apaivagament del conflicte arran dels indults i de l’amnistia hagi reduït els costos per part del Tribunal —en termes de legitimitat i d’acceptabilitat de les seves decisions— d’absoldre Espanya. En qualsevol cas, cal notar que alguns dels plantejaments que fa el TEDH en aquesta sentència ja apareixen a Forcadell i Lluís i altres contra Espanya, dictada el maig del 2019, prou temps abans dels indults i l’amnistia.
Més enllà de l'independentisme
Sigui com sigui, el que es juga a Estrasburg no és només la sort del moviment independentista català. Les decisions del TEDH en aquestes causes —especialment en la principal, encara no resolta— poden establir un precedent important per als drets fonamentals de moviments polítics d’arreu d’Europa que defensin canvis radicals de l’ordre constitucional per mitjans no violents. Això inclou no només moviments independentistes, sinó també moviments republicans, ecologistes o socialistes, entre altres.
En última instància, la qüestió que el TEDH està abordant és fins a quin punt poden els Estats restringir drets fonamentals amb l’objectiu de protegir el seu ordre constitucional davant desafiaments polítics de caràcter no violent. La resposta a aquesta pregunta, que es juga a Estrasburg, té implicacions profundes per a les nostres democràcies.
