La qüestió catalana està sobre la taula del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Els líders independentistes empresonats per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 denuncien l’estat espanyol al·legant la vulneració de diversos drets del Conveni Europeu de Drets Humans, entre els quals la llibertat d’expressió, el dret de reunió pacífica i el dret a un procés judicial equitatiu.

El recent anunci del Tribunal d’Estrasburg que estudiarà les demandes catalanes coincideix amb una negociació oberta entre el PSOE i els partits independentistes sobre una eventual amnistia. En aquest context, algunes veus han afirmat que l’amnistia podria fer caure les demandes dels líders represaliats, que perdrien la condició de víctimes, cosa que suposaria "blanquejar la repressió" perpetrada per l’Estat. Però quanta veritat hi ha darrere d’aquesta afirmació?

El cert és que aquest no és un tema nou pel TEDH. El Tribunal d’Estrasburg s’ha hagut de pronunciar en nombroses ocasions sobre si determinades mesures favorables a denunciants de vulneracions de drets humans, incloses múltiples amnisties, comporten la pèrdua de condició de víctimes d’aquestes persones. La jurisprudència del tribunal insisteix que el TEDH és un mecanisme de caràcter subsidiari, de manera que no li correspon pronunciar-se quan l’Estat hagi reparat degudament la violació d’un dret.

[noticia]262314[/noticia]
Però fins a quin punt es pot considerar que l’amnistia constitueix una reparació adequada a les vulneracions de drets que s’al·leguen i, per tant, una raó suficient per al TEDH per a inadmetre les demandes? La resposta a aquesta pregunta pot variar en funció del dret humà al qual es faci referència. Cal distingir, aquí, entre dues categories de drets.

D’una banda, tenim les vulneracions de drets produïdes en el transcurs del procés judicial –especialment, el dret a un procés equitatiu recollit en l’Article 6 del Conveni, que inclou el dret a un tribunal independent, imparcial i predeterminat per la llei, així com el dret a la presumpció d’innocència. Pel que fa a aquests drets, el Tribunal s’ha mostrat generalment força reticent a procedir amb demandes en què la sentència ha estat anul·lada, també quan aquesta anul·lació s’ha produït per efecte d’una amnistia. Així, en la majoria dels casos, el TEDH ha afirmat que un demandant no pot al·legar vulneracions en el transcurs d’un procés judicial quan aquest hagi resultat en una sentència que posteriorment hagi estat anul·lada. Tanmateix, tenim alguns casos en què el TEDH ha acceptat examinar vulneracions de drets de l’Article 6 malgrat l’anul·lació de la condemna, especialment quan s’ha produït l’empresonament del demandant, tal com ha succeït en el cas dels líders independentistes.

D’altra banda, el TEDH s’ha comportat d’una manera diferent quan ha hagut d’examinar demandes per vulneracions d’una segona categoria de drets humans: aquells de caràcter més substantiu que s’han vulnerat com a conseqüència de la sentència i l’empresonament, i no pas en el transcurs del procés judicial. En aquesta segona categoria destaquen, sobretot, el dret a la llibertat d’expressió (Article 10 del Conveni) i el dret de reunió pacífica (Article 11), tots dos presents en les demandes dels líders independentistes.
 
En aquesta segona categoria de drets, el TEDH s’ha mostrat generalment taxatiu en exigir als estats dues condicions per a acceptar la pèrdua de la condició de víctima del demandant: que l’estat hagi reconegut que s’ha produït una vulneració dels drets del Conveni; i que el demandant hagi rebut una indemnització econòmica raonable per a compensar aquesta vulneració. Segons la jurisprudència, es tracta de dues condicions necessàries: perquè la demanda decaigui, l’estat ha d’haver-les complert totes dues, i no només una de les dues.

Una amnistia no suposa, per si mateixa, un reconeixement de la vulneració de drets humans. Si l’amnistia es planteja estrictament en termes de resolució d’un conflicte polític, sense fer referència als drets vulnerats, podria no ser considerada com a un reconeixement de la vulneració de drets. Però fins i tot si el TEDH considera que l’amnistia constitueix un reconeixement implícit d’aquesta vulneració, els demandants podrien mantenir el seu estatus de víctima si no se satisfà la segona condició: la concessió d’una indemnització econòmica. I no sembla probable que aquesta segona condició es pugui arribar a satisfer, per bé que cap de les propostes d’amnistia que s’han posat sobre la taula està plantejant la possibilitat d’indemnitzar econòmicament els independentistes represaliats.
 
En conclusió, la jurisprudència suggereix que l’aprovació d’una amnistia podria dificultar que el TEDH examini si els líders independentistes van tenir un judici just en termes processals i si el Tribunal Suprem va actuar amb independència i imparcialitat, però l’amnistia difícilment evitarà que el TEDH examini si l’empresonament dels líders polítics va suposar una vulneració de la llibertat d’expressió i del dret de reunió pacífica.