"La deixa de l’avi Florenci embruta l’herència del Pujol president i referent de la nació, però molts dels qui es van apuntar -hipòcritament- al menyspreu públic i institucional ara el tornen a reivindicar. Som un país tristament amnèsic i emocionalment ingrat que no recorda la transcendència de la seva acció política nacional", escrivia dilluns al seu perfil a X l'expresidenta del Parlament i de Junts Laura Borràs acompanyant-ho d'una fotografia d'una trobada amb l'expresident. En línia similar, i també amb foto conjunta, piulava el diputat Francesc de Dalmases, a qui "repugna" que se'l jutgi per blanqueig i associació il·lícita amb els seus fills. El seu company Joan Canadell ens obsequiava amb una cascada de retuits indignats en defensa de Pujol. També estaven, després de la decisió de l'Audiència Nacional de jutjar-lo tot i el criteri mèdic, en flames exalts càrrecs del Govern d'Artur Mas. Eren els mateixos que aquell juliol de 2014, després que l'expresident confessés haver amagat a Andorra per no pagar impostos una deixa del seu pare, van entrar en pànic i baixar Pujol a velocitat supersònica del pedestal retirant-li fins i tot el títol de Molt Honorable.

La justícia haurà d'aclarir ara si els 30 milions que el seu fill gran hauria ingressat i administrat al Principat tenien a veure amb una excepcional gestió financera de la deixa que, en qualsevol cas, hauria evitat pagar els impostos que tocaven. Si era això o, d'acord amb l'acusació, tot era el percentatge que es repartien els fills de comissions per obra pública i altres negocis tèrbols a l'ombra del poder del pare. És necessari que se sàpiga i és un fet que, en qualsevol cas, la figura de Pujol, amb qui neix i mor Convergència, creador de l'actual Generalitat i que impartia lliçons d'ètica i moral a tort i a dret, ha quedat tacada tot i que no perd rellevància. Això no en devalua l'obra política i tampoc treu ni un bri de gravetat a les maniobres de l'estat profund per desacreditar Pujol pel que representa políticament. Però la màcula hi és i ell és el primer a assumir-la.

L'expresident volia, contra l'opinió dels metges forenses i d'alguns fills, ser jutjat per declarar, defensar-se i lluitar l'absolució tal com va explicar Oriol Pujol a Catalunya Ràdio. L'Audiència Nacional no l'ha apartat de la causa i ara ha de fer compatible el dret de Pujol a la defensa i la necessitat d'aclarir els fets amb el respecte a la dignitat d'una persona de 95 anys. Que pugui participar del judici només en el tram final i sense desplaçar-se a Madrid sembla raonable i encaixa amb el que demanava el seu fill malgrat el victimisme que alguns hi han posat. Si d'ara endavant el tribunal no actua amb proporcionalitat i intenta humiliar Pujol alimentarà encara més la sensació d'una justícia de part. Se sumaria a una llista d'exemples llarga.

Tot plegat coincideix amb un intent de rehabilitar Pujol, que l'expresident i la seva família han acollit de bon grat després d'anys d'ostracisme i preocupat com està ell pel seu llegat polític, tal com estem explicant als capítols especials del nostre pòdcast Snooker. Aquesta empresa es veu alimentada per l'evidència i la gravetat de l'abast de l'Operació Catalunya, que amplificava o creava casos de corrupció per destruir la reputació dels líders independentistes, i també per l'aterratge de Junts en el postprocés. Això darrer, de bracet amb l'aposta -sembla que fallida- per entendre's amb el PSOE, ha fet que el partit de Carles Puigdemont busqui clarificar i enfortir el perfil ideològic i, davant de la buidor de la retòrica de la confrontació dels darrers anys, abraci de nou les formes i les idees del pujolisme. 

És sorprenent, però, veure com s'hi sumen també dirigents que reivindicaven la unilateralitat, l'anomenat octubrisme o que es presentaven com a fills de l'1-O en l'intent de desentendre's de les trajectòries prèvies a CDC d'alguns companys de viatge, als que pràcticament van exterminar, per exemple, de les llistes electorals. Ara reivindiquen Pujol, però s'empipaven quan, davant l'evidència, se'ls presentava, a ells i a la Crida primer o a Junts després, com a postconvergents o com a neoconvergents. A diferència d'alguns Quixots sense fortuna a les urnes o dels del club dels orfes polítics, tractaven com a material radioactiu aquelles velles sigles i la seva forma de ser i de fer. Ells eren una cosa nova i diferent que es desentenia del feixuc passiu convergent. Les conviccions i les idees poden ser dúctils i revisables, és clar, però és segur que no es poden estirar com un xiclet perquè es corre el risc de caure en l'oportunisme.

Avui no et perdis

• Les cartes de Junts per intentar frenar Aliança Catalana; per Lluís Girona Boffi.
• Els Pujol es defensen: un llibre, delictes inconcrets i l'operació Catalunya; per Bernat Surroca Albet.
• Feijóo, difuminat: està preparant Ayuso l'assalt a Génova?; per Pep Martí Vallverdú.
• Perfil: Teresa Peramato, la bandera del feminisme a la Fiscalia General de l'Estat; per Bernat Surroca Albet.
• Anàlisi: La dama de ferro japonesa; per Roger Rosich.

El passadís

Moviments -interns i externs- per a la possible arribada d'una norma que limiti la compra d'habitatge a Catalunya. Si aquest dimarts els Comuns explicaven la creació d'una comissió d'estudi amb el Govern de Salvador Illa sobre aquesta matèria, fet que es materialitzarà aquest mateix dimecres, el fet és que la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica ja fa dies que hi té interès propi. Després que el president de la Generalitat assegurés al Parlament que "estudiaria" la possibilitat de limitar les adquisicions de pisos, el Departament va engegar la maquinària interna i va concertar trobades amb l'autor de l'informe que avala aquesta possibilitat, el jurista Pablo Feu. L'expert en urbanisme i habitatge ja s'ha trobat amb la consellera Sílvia Paneque per abordar la possible implementació d'una norma que vol prioritzar que les compres d'habitatge siguin per viure-hi.  Malgrat no voler fer soroll, l'executiu socialista ha anat movent fitxa, almenys a nivell consultiu.

Vist i llegit

Catalunya no veu, malgrat les promeses, la llum al final del túnel amb el funcionament del servei de Rodalies. I quan s'hi posen dades són terrorífiques. Això és que han fet els periodistes Pere Bosch i Victòria Oliveres al 3CatInfo. Entre gener i setembre d'aquest any, 12.000 trens amb retard i més de 3.000 cancel·lacions. Nou de cada deu dies hi ha, en algun punt de la xarxa, incidències en el servei que provoquen retards o altres inconvenients als usuaris que van a treballar, a estudiar, o a veure la família o els amics. Rodalies només va funcionar bé dos dies seguits, el cap de setmana del 3 i 4 de maig. La incapacitat del govern espanyol de PSOE, de Renfe i Adif per redreçar la situació és manifesta per més excuses que hi posin o es miri cap a una altra banda. Ho podeu llegir aquí.

La perla del DOGC

El DOGC publicava ahir la constitució de la mesa de contractació per a l'adquisició d'una seu per a la Delegació de la Generalitat a Madrid. Estarà constituïda per alts càrrecs de la Conselleria d'Economia i funcionaris i tindrà l'encàrrec de trobar un immoble en propietat que fins ara no ha tingut l'administració catalana. Fins fa poc, la Generalitat tenia la seu al carrer Alcalà, a tocar del Congrés, el Banc d'Espanya i la Puerta del Sol, però l'edifici va canviar de propietat i es convertirà en un hotel, fet que va comportar que no es renovés el contracte. Temporalment, la delegació, que comanda Núria Marín, és en un edifici d'oficines al barri de Tetuan. Ara el Govern preveu destinar 27 milions d'euros a un edifici cèntric que ha d'acollir el centre cultural i la llibreria Blanquerna i les dependències administratives a la capital espanyola a més de sis places de pàrquing. La novetat és que també es fixa la necessitat d'un pis que farà de residència del delegat, a l'estil de les residències dels ambaixadors.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]