El 8 de maig de 1945 s’acabava oficialment a Europa el conflicte armat més gran de la història, la Segona Guerra Mundial, que va ocasionar prop de cinquanta milions de víctimes (el 90% a Europa, entre els quals gairebé sis milions de jueus i d’altres minories). El dia abans s’havia produït la signatura de la rendició incondicional de les tropes alemanyes a la seu del quarter general de les tropes aliades a Reims amb presència dels representants dels EUA, del Regne Unit, de l’URSS i de França. El 30 d’abril, Adolf Hitler, assetjat per les tropes de l’Exèrcit Roig, se suïcidava juntament amb la seva esposa Eva Braun. Però, al front del Pacífic, la Segona Guerra Mundial no va acabar fins al 15 d’agost quan es va rendir el Japó després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (9 d’agost).

Els aliats, sobretot els EUA, ja feia temps que pensaven en com s’hauria d’organitzar el món després de la guerra per evitar que es tornessin a reproduir els desequilibris en el sistema monetari i de pagaments que havien provocat la contracció del comerç mundial que precedí el crac de 1929 i la depressió dels anys trenta. En el cas de la República de Weimar, el desordre monetari i les reparacions de guerra desembocaren en una hiperinflació que afavorí l’ascens del nazisme i la seva política bel·licista. A més, la Societat de Nacions havia estat incapaç d’impedir la guerra. Es tractava, doncs, de bastir un nou ordre internacional que evités recaure en els errors del període d’entreguerres i que fos capaç de preservar la pau. I això es faria a partir de dos pilars bàsics: el sistema de Bretton Woods i la nova Organització de les Nacions Unides (ONU).

Un nou ordre amb impuls americà

A finals de 1943, a la Conferència de Teheran, el president Franklin D. Roosevelt ja va plantejar la necessitat de crear una organització mundial per garantir la pau. Poc abans d’acabar la guerra, el febrer de 1945, a la Conferència de Ialta, els EUA i l’URSS delimitaven les seves futures zones d’influència a Europa, que dividiria Alemanya i el continent entre els dos blocs antagonistes de la Guerra Freda. Entre les dues conferències, el juliol de 1944, té lloc a Bretton Woods (Nou Hampshire) la reunió dels representants dels 44 estats aliats per discutir les bases del sistema financer internacional de la postguerra. Els Acords del mateix nom fixen quines hauran de ser les regles comercials, financeres i monetàries i les institucions que les posaran en pràctica: el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM).

El primer té com a objectiu el creixement econòmic i promoure l'estabilitat financera i la cooperació monetària i el comerç internacionals. El segon havia de facilitar la reconstrucció d’Europa i alleugerir la pobresa al món. Sens dubte, aquestes institucions van contribuir decisivament al creixement econòmic occidental, les denominades "tres dècades d’or" del capitalisme, van donar estabilitat al sistema de canvis internacional i van impulsar el multilateralisme comercial. Però tampoc hi ha dubte que tot plegat beneficiava especialment als EUA, ja que la divisa de referència era el dòlar. És per això que l’URSS decideix no participar-hi i no serà fins al 1992 que hi ingressarà la Federació Russa.

Els desequilibris de l'FMI i el Banc Mundial

La sospita de ser unes institucions al servei d’Occident es reafirma atès que el director de l'FMI ha estat sempre un europeu i el president del BM un nord-americà. I s'ha incrementat amb el pas del temps perquè no sempre s'atenen amb la mateixa diligència les necessitats dels països del Sud Global i perquè les quotes de representació en ambdues institucions donen més pes als països occidentals i no contemplen prou la importància d’economies que han esdevingut grans potències. És per això que, amb el suport dels BRIXS (l’organització creada el 2009 pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, recentment ampliada amb la incorporació de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Egipte, Etiòpia i l’Iran), està impulsant i liderant iniciatives alternatives com el Nou Banc de Desenvolupament o el Cinturó i la Ruta de la Seda.

La segona columna sobre la qual reposa l’ordre internacional de caràcter multilateral sorgit el 1945 és Nacions Unides, una organització intergovernamental mundial que, segons la seva carta fundacional, té com a objectius preservar la pau mundial i fer respectar el dret i la seguretat internacionals i els drets fonamentals de l’home i dels pobles. Tanmateix, la seva fundació oficial té lloc dos mesos després que els EUA hagin llançat les bombes nuclears contra el Japó. I la seva configuració presenta deficiències democràtiques ja que, tot i que a l’Assemblea General que se celebra cada any tots els països tenen representació i vot, el Consell de Seguretat, que és on es prenen les decisions importants sobre sancions i ús de la força té una composició molt més restringida. Està format per cinc membres permanents i amb dret de veto (EUA, Rússia, Xina, França i Regne Unit) i deu temporals que, com el secretari general, són proposats per l'Assemblea. Sovint, s’ha acusat els membres permanents d’usar una doble vara de mesurar segons quins són els seus interessos i els actors implicats en els conflictes sobre els quals han de prendre resolucions.

La crisi de les Nacions Unides

Paradoxalment, la credibilitat i l’eficàcia de Nacions Unides va resistir el convuls i conflictiu període de la Guerra Freda i, fins i tot en el moment més difícil, la crisi dels míssils de 1962, la intervenció de l’ambaixador dels EUA, Adlai E. Stevenson, va ser decisiva per decantar gran part de l’opinió pública. Però des de la implosió de l’URSS, el 1991, la reiteració d’accions contràries al dret internacional per part dels EUA, d’Israel —que amb l'aval de Washington sempre ha fet cas omís de les resolucions de 1948 (dret al retorn dels refugiats palestins) i de 1967 (retirada dels territoris palestins ocupats per la força)—, de Rússia i d’altres països, han malmès, potser de forma definitiva, la credibilitat del Consell de Seguretat. Això, a més, ha evidenciat la impotència del secretari general i de l’Assemblea per fer respectar el dret humanitari internacional i per arribar a solucions pacífiques i, per tant, polítiques dels conflictes.

I, encara, un apunt al marge, però important de cara a entendre en quines bases, a voltes contradictòries entre els interessos de les potències i el dret internacional, es va basar el també denominat ordre liberal: entre 1945 i 1948 tenien lloc els judicis de Nuremberg i de Tòquio que representen la primera aplicació d’una jurisdicció penal internacional i l’antecedent del que avui denominem justícia transicional. Allà, per primera vegada, s'hi dicten condemnes sota el concepte llavors nou de "crims contra la humanitat". Nuremberg i Tòquio són també els precedents del Tribunal Penal Internacional amb seu a la Haia, establert finalment el juliol de 2002 arran de les guerres dels Balcans i el genocidi de Ruanda. El de la ciutat holandesa és l’únic organisme judicial internacional permanent que s’ocupa de jutjar persones que han comès crims contra el dret internacional i els drets humans. En són signataris 125 països entre els quals no figuren ni els EUA, ni Rússia, ni la Xina, ni Israel. Sí que hi són tots els països de la UE. 

Noves i velles potències

Ara que se celebren els vuitanta anys de la fi de la Segona Guerra Mundial sembla, doncs, que es tanca també un període històric regit pel nou ordre internacional sorgit després del conflicte. S’acaba perquè el món és molt diferent del de fa vuit dècades: han sorgit noves potències i n’han envellit d’altres; l’eix econòmic, comercial i geopolític s’ha desplaçat a l’espai indi-pacífic en detriment de les relacions transatlàntiques que Donald Trump vol enterrar; per l’escomesa del mateix Trump contra els valors democràtics i l’estat de dret.

L’ordre liberal és cada cop més qüestionat per la Xina, l’Índia i altres països que el consideren supeditat als països occidentals. Però també pels deliris imperialistes de Vladímir Putin, per les polítiques genocides del govern de Benjamin Netanyahu i per la proliferació de democràcies il·liberals que aboquen a un món de nacionalismes totalitaris sense més regles que les del més fort. Potser, si és capaç d’assolir una cohesió política i solidària, és l’oportunitat de la UE d’erigir-se en el referent dels valors democràtics, les llibertats i la resolució política dels conflictes d'acord amb el dret internacional, als drets humanitaris i a un multilateralisme renovat.