Era ja la matinada del 8 de maig del 1945 quan el mariscal Alfred Jodl, cap de l’estat major alemany, signava la rendició incondicional d’Alemanya davant la coalició aliada. D’aquesta manera s’acabava l’horror de la Segona Guerra Mundial a Europa. La guerra continuarà al Pacífic fins a l’ensorrament del Japó, el 2 de setembre, després del llançament de dues bombes atòmiques per part dels Estats Units a Hiroshima i Nagasaki. 

De fet, la rendició es va signar dues vegades. Perquè Jodl va signar-la davant el general nord-americà Dwight D. Eisenhower, però no davant de l’exèrcit rus. La nit del 8, un altre militar alemany, Wiljelm Keitel, va oficialitzar la derrota germànica davant també l’exèrcit d’Stalin. Estampes d’una Europa ja superada. Feia només vuit dies que Adolf Hitler s’havia suïcidat a Berlín, i pocs dies després que el seu gran aliat, Benito Mussolini, fos afusellat i penjat cap per avall a Milà. Sobre aquesta derrota es va edificar l’Europa d’avui. I, en canvi, 80 anys després, Europa es mira al mirall sense eufòria ni sentiment de victòria, sinó amb un estrany desassossec.

La millor prova del moment que viu Europa és la fredor actual entre els qui foren aliats, en especial entre la UE i els Estats Units, i l’hostilitat manifesta envers Rússia, vencedora també sobre Hitler i avui en guerra contra Ucraïna. Des de dilluns, el Regne Unit celebra la victòria aliada, de la qual el país se sent partícip essencial gràcies a la resistència encarnada per Winston Churchill. Els actes a Londres s’allarguen fins aquest dijous i han inclòs una desfilada de tropes britàniques, de socis de l’OTAN i d’Ucraïna davant el rei Carles.

A París, com és tradicional, Emmanuel Macron retrà homenatge als combatents i als (pocs) supervivents del conflicte. A Alemanya, el 8 de maig serà festiu, amb una solemne celebració encapçalada pel president federal, Frank-Walter Steinmeier. La celebració alemanya, però, sempre té un aire ambivalent perquè si el maig del 1945 va ser el de l’alliberament, també fou el de la derrota. Potser un acte molt simbòlic d’això va ser el que es va fer a Dresden el 13 de febrer. Aquell dia del 1945, es va iniciar un intens bombardeig aliat que es va endur la vida de més de 25.000 persones. Aquest any, la Corona anglesa hi va enviar el duc de Kent en un gest de reconciliació.

Vladimir Putin celebrarà el Dia de la Victòria el 9 de maig amb una gran desfilada a Moscou, a la Plaça Roja. Ho farà amb un seguit de líders internacionals al seu costat. Entre ells, el líder xinès, Xi Jinping, i el president del Brasil, Lula da Silva. Putin commemorarà el triomf sobre Hitler, però el seu cap estarà més a prop, pensant en l’altre front que té ara obert, l’ucraïnès. L’actual guerra a Europa ha amagat, de moment, tots els vestigis del que havia estat la gran coalició aliada contra el nazisme.

L’"operació especial" de Hitler

L'1 de setembre del 1939  amb la invasió de Polònia per les tropes del III Reich, començava la Segona Guerra Mundial. Després de diverses crisis internacionals en què Europa havia fregat un conflicte continental, com quan Alemanya es va fer amb els Sudets uns mesos abans (quan es va annexionar Bohèmia i Moràvia amb l'excusa que hi vivien sudets, germanòfons de l'est), o quan es va apoderar d'Àustria, finalment arribava l'hora de la veritat per les grans democràcies com França i Gran Bretanya.

Berlín reclamava el corredor de Gdansk (Danzig en alemany), una franja del nord de Polònia, com a part integrant de la gran Alemanya, i va assegurar que s’havien produït atacs i vexacions contra els germanoparlants de Polònia. També en aquell moment, Hitler va assegurar que l'operació militar era una resposta a diversos atacs que havien rebut de les tropes poloneses. En realitat, Berlín va simular una suposada ofensiva polonesa contra Alemanya. Com veiem, la falsificació del llenguatge -com “l’operació especial” anunciada en el seu moment pel Kremlin contra Ucraïna i les acusacions de “nazisme” contra Kíiv- són habituals en l’actuació dels grans invasors.

De la humiliació de Versalles a l’ensorrament d’Alemanya 

Hitler va saber aprofitar la humiliació que havia suposat el Tractat de Versalles (1919) després de la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial. Les dures condicions dels vencedors havien ferit la moral nacional. "Mai més un 9 de novembre", repetia Hitler, en al·lusió al dia de la capitulació, el 1918. L'1 de setembre de 1939 era el dia de la revenja. Aquest cop, però, Londres i París van respondre i les coses van anar diferents. 

L’obertura d’un nou front a l’est amb la invasió de Rússia, una decisió de Hitler, va suposar un error colossal que va dur l’exèrcit alemany a quedar enfangat a Stalingrad. Una batalla que va ser un dels grans tombants de la guerra. L’entrada dels Estats Units de Franklin Roosevelt en el conflicte, el 1941, va ser un altre element que capgiraria la correlació de forces. A partir d’Stalingrad, la reculada alemanya era evident i la derrota un fet després de l'èxit del desembarcament de Normandia, el 6 de juny del 1944. Només la bogeria d'Adolf Hitler, contrari a qualsevol reculada o negociació, va dur la guerra fins a la quasi destrucció d'Alemanya.    

El conflicte mundial deixaria una estesa de morts que encara ara és matèria de debat historiogràfic però que, amb tota seguretat, va superar els 55 milions (24 d'ells només a l'URSS). Per Europa, el 8 de maig és la fi del malson. I el 9 de maig se celebra com a Dia d’Europa, recordant la famosa Declaració Schuman del 1950, considerada el bateig del projecte comunitari, embrió de l’actual Unió Europea que experimenta amb estrès l'actual sacsejada internacional.