Més enllà dels càrrecs institucionals de més rang (Macià, Companys), per entendre la Catalunya dels anys 30, amb l’experiència de la Generalitat republicana, la guerra i els primers anys d’exili, hi ha tres noms que resulten indispensables per tenir un coneixement precís d’aquell període, atès el protagonisme indiscutible que van tenir, cadascun d’ells, en el seu àmbit ideològic. Es tracta de Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 1899-Barcelona 1988) pel que fa al catalanisme republicà, Joan Garcia Oliver (Reus 1902-Guadalajara 1980) pertocant al moviment anarco-sindicalista i Joan Comorera i Soler (Cervera 1894-Burgos 1958) en relació amb l’espai socialista i comunista.
Aquest darrer va ser, amb Tarradellas, el conseller de més pes polític de tots els que van ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat al Govern de Catalunya. Nascut el 5 de setembre de 1894, al carrer Sant Miquel, 4, de Cervera, era fill de Manuel i Antònia. Era el tercer de quatre germans: Josep, el gran, mort a les barricades a Sabadell el 1909, Ramon i Amada, la més petita. Va fer els primers estudis a la capital de la Segarra i els de magisteri primer a Lleida i, finalment, en completà el grau superior a Barcelona, tot i que no pogué pagar-se l’estada a Madrid per esdevenir inspector d’ensenyament com desitjava. Al seu poble promogué el setmanari Escuela i, com Lluís Companys, s’hi inicià en política amb el reformisme republicà espanyol, de caire conservador i fora dels corrents catalanistes. Corresponsal a Ponent del diari La Publicitat, més endavant hi entrà com a redactor a Barcelona.
El 1916 es casà amb Rosa Santacana, s’afilià al Bloc Republicà Autonomista, amb F. Layret, M. Domingo i L. Companys, entrà a la redacció de La Lucha i l’any següent passà a Tortosa on dirigí el diari El Pueblo i hi fou empresonat uns mesos. Exiliat a París el 1918, s’afilià al PSOE i va escriure l’assaig La tràgica ignorància espanyola, on analitzava els estralls de l’analfabetisme. El 1919 s’establí a l’Argentina, s’integrà al Partit Socialista, entrà com a redactor a La Vanguardia de Buenos Aires, on nasqué la seva filla Núria, i hi dirigí el setmanari independentista La nación catalana. A més, va escriure la novel·la L’avi, estrenà dues obres de teatre i publicà un llibre d’educació infantil. Forçat a refugiar-se a l’Uruguai, per la dictadura del general Uriburu el 1930, hi fundà una editorial i, amb el canvi de règim al seu país, tornà a Catalunya el juny de 1931.
La Unió Socialista de Catalunya (USC), partit socialista i catalanista nascut el 1923 era dirigit per Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, intel·lectuals destacats, però la USC requeria la capacitat organitzativa, el tremp lluitador i la vocació de masses imprescindibles per convertir les sigles en un veritable partit polític estructurat de manera moderna. La persona destinada a fer aquesta funció va ser Joan Comorera i, d’ençà del seu retorn, n’esdevingué el líder indiscutible. Dotat d’un notable instint polític i d’un sentit pragmàtic de l’acció pública, lligà acords electorals amb el partit hegemònic d’aquell període, ERC, conscient que era l’única forma que el socialisme català obtingués representació parlamentària, tant a les corts republicanes, com als municipis i al Parlament de Catalunya. Així esdevingué l’eix vertebrador del partit i la seva figura més destacada, un cop el 1931 hi entrà a l’executiva representant Barcelona.
El juliol d’aquell any reaparegué Justícia Social amb ell com a director, alhora que secretari d’organització i propaganda, i representà la USC a l’executiva de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), acabada de crear. Gràcies a disposar d‘un aparell propi, dirigit pel cerverí, en tan sols un any les agrupacions de la USC passaren de quatre a 38 i al cap de poc, al centenar. Si bé, inicialment, la USC reclamà la integritat del text estatutari a Madrid, com ERC n’acabà acceptant la versió escapçada que, per a Comorera, contenia dues mancances greus: l’escola i la hisenda. El febrer de 1932, el cerverí es convertia en secretari general i d’acció política de l’organització i, un any després, amb la unificació amb la Federació Catalana del PSOE, de fet absorció per la USC, ja n’esdevingué president.
L’aliança electoral amb ERC facilità l’accés de la USC a responsabilitats de govern, ja des del principi amb Serra i Moret i, a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, hi obtingué 5 diputats i grup propi: Comorera, candidat per Barcelona-província, fou el cinquè més votat dels 15 escollits a la coalició. El partit no tornà al govern fins al gener de 1934, durant uns mesos, amb Comorera al capdavant d’Agricultura i Economia. Durant els Fets d’Octubre, el cerverí va fer costat al seu amic Companys en la proclamació de l’Estat Català i acompanyà el president en el seu perible carcerari per presons espanyoles. Amnistiat amb la victòria electoral del Front d’Esquerres el febrer de 1936, on fou escollit diputat per Lleida al parlament espanyol, es reincorporà al govern amb la mateixa cartera fins al juliol d’aquell any i es mantingué a l’executiu de la Generalitat durant la major part del conflicte bèl•lic, però no ja com a USC, sinó en representació del PSUC, on aquesta havia confluït aportant-hi el nombre més destacat de militants i amb Comorera com a secretari general de les noves sigles.
El lideratge comorerista accentuà el caràcter esquerrà del socialisme català, titllat sovint de “bolxevic”, però sobretot la voluntat d’entesa a tots els nivells amb altres forces marxistes, procés iniciat el gener de 1936 amb la fusió de la JSC i les joventuts de l’independentista Partit Català Proletari (PCP). A principis de juliol apareixia la nova revista Justícia Social-Octubre, amb Comorera com a director, i els fets ja es precipitaren amb ell com a secretari general del nou partit, expressió de la unificació de socialistes i comunistes en una sola organització, fet insòlit fins aquell moment. Comorera viatjà a Moscou, participà en la Internacional Comunista, on aconseguí la presència del PSUC com a partit nacional, l’únic cas en què en un sol estat hi havia representació doble: el PSUC i el PCE.
Però, just acabada la guerra, començaren els problemes amb la progressiva sucursalització que els comunistes espanyols pretenien dur a terme amb el PSUC, fins al punt que el mateix Comorera n’arribà a ser expulsat i a dirigir l’anomenat “PSUC nacional”. Membre del govern a l’exili presidit per Josep Irla, tornà clandestinament a Catalunya, fou detingut a Barcelona i morí a la presó de Burgos el 1958, la mateixa on 20 anys abans havia estat reclòs M. Carrasco i Formiguera abans de ser afusellat. Comunista víctima de l’ortodòxia estalinista a la qual no havia estat aliè, patriota català i lluitador antifeixista infatigable, la seva biografia ha estat estudiada amb rigor per Miquel Caminal i els seus darrers temps, els de la detenció pel famós policia Creix, per Antoni Batista, en un llibre fascinant, de ritme trepidant i de lectura agraïda.
Per a saber-ne més: La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions, Antoni Batista, ara llibres, Barcelona, 2025.
