Núria Cadenes (Barcelona, 1970) atresora una trajectòria exitosa en el món de la creació literària, amb una obra amb una forta càrrega de compromís social. A El banquer va perfilar la vida de Joan March. A la novel·la documental Guillem (Premis Lletra d’Or i València Negra) va narrar el cas de Guillem Agulló, víctima de l’extrema dreta. Ara ha guanyat el Premi Proa de Novel·la amb Qui salva una vida, que recupera les vicissituds d’una de les xarxes d’evasió més actives durant la Segona Guerra Mundial. Una història que l’agafa molt de prop i que fa que, en més d’una ocasió, delati l’emoció.  

Les xarxes d’evasió per la frontera durant la Segona Guerra Mundial encara poden donar moltes sorpreses? Què l'ha atret?
És un tema que està força treballat i ara ja hi ha diverses rutes assenyalades. Però en aquest cas la qüestió per mi ha estat el personatge. 

Un personatge fascinant aquest mossèn Joan Domènech.
Era una història que tenia a casa des de sempre. Mossèn Joan Domènech era el meu besoncle, un germà de la meva àvia. No era una història amagada. No sé perquè no ho havia escrit fins ara. Aquesta és una novel·la, no he fet cap descoberta. Bàsicament he agafat dades que tenia a casa i després he fet servir la feina feta pels historiadors, com Josep Clarà o Josep Maria Solé i Sabaté. Aquesta xarxa era coneguda. Estava formada per persones molt diverses, gens especialitzades. 

I per què l'ha escrit precisament ara?
Crec que hi havia un punt de pudor pel fet que un dels protagonistes era el meu besoncle. Però també diria que els temps, sense voler-ho, ens assenyalen els temes de què parlem. I crec que l’exemple d’aquestes persones és molt procedent de recordar en aquests moments. Vivim un temps en què s’exacerba la pulsió individualista: pensa en tu, fes-te una selfie. Un temps de tancament en el propi melic que es contraposa a uns anys en què un grup de persones va fer just el contrari.

Com era Joan Domènech?
Era un sacerdot amb sotana. Però força heterodox també. Amb una profunda preocupació pels altres. Tenia un caràcter molt fort i era molt estimat a Puigcerdà. Durant la Guerra Civil va fugir a Suïssa perquè no volia adherir-se a la causa franquista. Molt arrelat al tarannà que d’alguna manera representava Puigcerdà, de no pretendre que els altres pensessin igual, i d’una família molt diversa ideològicament. Però la novel·la és molt coral, com un teixit, no és una xarxa entorn una figura singular.

Es tracta d'un engranatge que ara en diríem molt transversal. Hi van participar des de sacerdots a militants comunistes.
Exacte. Eren gent de procedències molt diferents i ells tampoc preguntaven a les persones a les que ajudaven a passar quin era el seu pensament. I sense esperar recompensa. De fet, com més coses he anat sabent d’aquestes persones que formaven la xarxa més em meravello. Fan el bé, per què no dir-ho, sense vantar-se’n. En un temps en què no només no era fàcil sinó que s’ho jugaven tot. Hi ha molts noms que són del tot reals, com el Melitó Sala, que va ser detingut per la Gestapo, va acabar sent deportat a un camp de concentració alemany i fou assassinat. Sabent que havia passat això, la seva família va continuar ajudant a la xarxa.

És una obra que vol donar molts missatges.
Ens parla de l’ara mateix. Tenir l’exemple d’aquestes persones demostra que el món no és necessàriament com ens el volen pintar els Trump, els Putin i els Milei d’avui dia. Moltes vegades ens cauen a sobre moltes desgràcies i no hi podem fer res, però sí que som responsables de la manera com actuem davant d’aquestes situacions. Estem parlant de la primera meitat del segle XX, però és que també ho hem vist ara a València.

Aquelles fileres, especialment de gent jove, que anava caminant per ajudar després de la catàstrofe de la dana i la catàstrofe de la negligència del govern del PP. Gent a la que es va dir explícitament “no hi aneu” i la gent, joves sobretot, hi va anar. No tenien perquè fer-ho i es posaven en perill, però ho van fer. És important veure el món des d’aquest altre vessant. El mal existeix, sí, però el bé també.  

Després parlem de la dana. I ara que esmenta el mal, entre els personatges de la novel·la també hi apareix. Com el bisbe de la Seu. Era Ramón Iglesias.
No surt el seu nom i ho he fet expressament. Va ser copríncep d’Andorra molts anys. Era un bisbe posat per Franco, que aleshores intervenia en el nomenament de bisbes per una prerrogativa històrica de la monarquia espanyola. Va fer la feina que tenia encomanada i va perseguir mossèn Joan fins a fer-lo fora de Puigcerdà. Es conserven cartes del bisbe amb autoritats del règim en què el prelat explica que encara no el pot apartar perquè hi hauria molt d’enrenou. Que, de fet, n’hi va haver. Tot i ser en plena postguerra, hi va haver protestes pel fet de fer fora mossèn Joan, amb recollida de signatures i reunions amb el bisbe. 

I què va passar amb mossèn Joan?
El van enviar a Organyà, on va patir una pallissa d’un antic membre de la Gestapo que un dia es va presentar a la parròquia. S’hi va estar uns anys i després va demanar anar a missions i va anar a la República Dominicana, on va tornar a fer el mateix.

Home, allí es devia trobar amb una altra dictadura, la de Trujillo.
Sí. Quan vaig llegir La fiesta del Chivo, de Vargas Llosa, sobre aquells anys a la República Dominicana, vaig recordar que allí hi havia el meu oncle. Ell va convertir la seva parròquia en una sagrera, un espai de refugi per a molta gent. Va ser una persona molt estimada allí. Però si el van fer fora per “roig”, quan va tornar a Catalunya, molts el veien un capellà poc modern amb sotana.

El bisbe de la Seu, que aleshores era Martí Alanis, no li va donar una destinació i el va tractar amb menyspreu. Finalment, el va acollir el bisbe de Lleida, Ramon Malla, i li va donar una parròquia, a Juncosa de les Garrigues. Va morir el 1984. Jo soc atea, però estimo molt el meu oncle, que creia realment en Déu. 

La seva anterior novel·la va ser Tiberi Cèsar, on novel·la un dels emperadors romans. Un home a qui defineix com a culte i cruel. Li agraden els personatges complexos.
A la novel·la parlo de Tiberi però sobretot de Roma i el poder, amb totes les seves contradiccions. Ovidi podia escriure poesia perquè vivia en una civilització aixecada sobre la sang de molts pobles. Tiberi, com a personatge, posa sobre la taula aquesta complexitat. Un home molt culte. Interessant. Un poeta. I un assassí. En tot cas, amb poques semblances amb la imatge que ens havia arribat d’ell. 

A Jo, Claudi.
Sí. Sobretot des de Suetoni s’havien escampat els rumors durant segles i que havien arribat a Robert Graves, de qui soc molt fan, d’altra banda. El Tiberi real, però, era molt més interessant.   

Interessantíssim. Com que estem parlant de memòria històrica, just quan s’està commemorant els 50 anys de la mort de Franco, creu que les polítiques de memòria estan ben encarrilades?
Crec que hi ha un picar pedra constant per part d’historiadors i entitats que treballen perquè aquests episodis no caiguin en l’oblit. Sobre el tema de la novel·la, hi ha els Camins de la Llibertat que han resignificat molts indrets de memòria. Però moltes d’aquestes iniciatives són sorgides de la societat civil. Com s’ha fet amb edificis emblemàtics. Tenim pendent el cas de la comissaria de Via Laietana, però aquí les institucions fan com si sentissin ploure. Hem de pensar que som molt efímers i la memòria es difumina. Per això és tan important preservar-la.

Quan escric el que intento és donar a aquestes històries una mica més de posteritat. Sé que hi ha noms que no necessiten que jo hi escrigui perquè estan ben recordats, com la família Sala o l’hematòleg Jacques Ruffié, que en el seu discurs al rebre el doctorat honoris causa per la UB va recordar mossèn Joan. Això ho he recuperat fa poc. Però hi havia molta gent, des de maquinistes de tren a monges. Hi ha una figura mítica, la Rosita Lucas, molt alegre. L’anomenaven la Betty Boop i deien d’ella que feia olor de bombó. Sembla un nom inventat però és real i formava part de la xarxa. Les persones podem ser moltes persones. 

Veig que amb el llibre el que ha volgut és donar una mica d’optimisme vital, un missatge d’esperança.
És que hi ha moltes històries que semblen increïbles. Com el de la infermera suïssa Friedel que al camp de Rivesaltes literalment arrabassa unes criatures de la cua que espera per pujar a un tren que els ha de portar a un camp d’extermini. Es juga la vida i els salva.  

Algunes enquestes mostren que un segment dels joves tenen una mirada indulgent respecte de la dictadura. Què en pensa? 
Jo penso en el segment de la joventut que va agafar les escombres i, sense fer cas a les ordres governamentals de no fer res, va anar a ajudar la gent a València. Crec que és un segment més rellevant que l’altre. Depèn d’on posem els focus.

Com està vivint la situació al País Valencià? Creu que la dana canviarà les coses i acabarà sent una crisi efímera? 
Crec que ja ha canviat les coses. Sobretot per la indignació profunda davant la negligència. Hi ha la constatació que s’hauria pogut salvar molta gent si el govern valencià, que era el responsable, hagués avisat amb temps. Això no s’oblida. La gent ho va veure. Va sentir els crits de la gent que s’ofegava. I també va viure la solidaritat. Jo visc a Torrent i vam anar caminant a Picanya amb un grup d’amics convençuda que seríem un grup petit, i la gent hi anava en massa. A ajudar. És això el que ha passat al País Valencià.

Una il·lustradora que té com a nom professional Tres voltes rebel va fer uns dibuixos d’homenatge a les víctimes. Em va impactar veure que un dibuix seu era el mateix que el de la coberta del llibre, dues mans agafades, nuades per un llençol. Molta gent va poder pujar als pisos alts gràcies a un llençol que els va llançar un veí. Són dibuixos que expliquen el mateix i connecten el segle XX al XXI. El que preserva la humanitat sempre és el mateix, la gent que salva els altres.

El País Valencià pot canviar políticament?
Bé, si mirem els resultats electorals, en les anteriors eleccions va anar de molt poc. Tot està en disputa. 

Creu que al País Valencià pot canviar la mirada envers el Principat?
No hi ha tanta distància. Hi ha una incitació conscient perquè hi hagi aquesta distància. Hi ha un tall conscient i una política deliberada en les comunicacions. De València a Madrid podem anar amb tren a l’hora que vulguem a un preu assequible. Per arribar avui aquí jo he hagut d’agafar un tren a dos quarts de set i costa un dineral. Ha trigat tres hores i mitja i el tren no té endolls. És més fàcil anar de València a Madrid que anar a Alacant o a Barcelona, i això no és casualitat.     

Fa vint-i-cinc anys que viu al País Valencià, on va crear amb una altra sòcia la llibreria Fan set, continuadora de Tres i Quatre.
És un projecte que va molt bé. Jo m’hi vaig desvincular, però continua sent un punt d’irradiació cultural a València, amb una cura especial pels llibres en català. És una d’aquelles iniciatives que desmenteix molts apriorismes. A vegades no fem coses perquè de partida semblen tenir poc recorregut i te’n dus una sorpresa. Provem-ho sempre.