Una maniobra parlamentària de la dreta a la junta de portaveus ha forçat que al ple de la setmana que ve al Congrés dels Diputats es debatin les esmenes a la totalitat contra el projecte de reducció de la jornada laboral a 37,5 hores. Aquesta reivindicació, assumida per Sumar primer i pel PSOE després, ha estat impulsada per CCOO i UGT. La mesura, basada en el principi de treballar menys per treballar tothom i en la necessitat d'avançar en el benestar i les cures dels treballadors, no ha estat pactada amb les patronals.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Els empresaris es queixen que el govern de Pedro Sánchez la vulgui imposar al marge de l'anomenat diàleg social, tal com va fer aprovant-la en Consell de Ministres el passat mes de maig. L'entesa entre sindicats i patronals majoritàries per canviar el marc laboral sempre la troba a faltar qui no té al seu costat el govern de torn i la seva capacitat de legislar i, en teoria, aprovar lleis. La patronal, que ara es lamenta, estava encantada quan, en plena crisi financera de 2008, els governs de Mariano Rajoy feien reformes laborals per abaratir l'acomiadament i molt lesives per als drets dels treballadors sense comptar amb l'aval dels sindicats i, per tant, també sense el consens diàleg social. Unes reformes laborals que, per cert, l'actual govern d'esquerres va derogar només parcialment malgrat que havia promès que ho faria per complet. 

El cas és que no està gens clar que la reducció de jornada s'aprovi. Al Congrés hi ha una majoria de dretes (PP, Vox, Junts i PNB) que no és capaç de construir una alternativa de govern i que ni tan sols tempteja la moció de censura que somia Alberto Núñez Feijóo, però que sí que està disposada a bloquejar les mesures progressistes en matèria reguladora en temes com el treball, la fiscalitat o l'habitatge. Junts, que a Madrid opta per polítiques nítidament liberals, té un acord amb les patronals catalanes (especialment amb Foment) per bloquejar la reducció de jornada i mantenint-lo hi veu una ocasió per castigar l'incomplidor Sánchez. A la Pimec tampoc els agrada, però confiaven que, si hi havia temps per negociar al setembre i a l'octubre, com pretenien Sánchez i els seus aliats, es pogués arribar a un acord beneficiós per totes les parts, i singularment per la petita i la mitjana empresa.

Si Sánchez vol salvar Díaz necessitarà alguna palanca que provoqui que Junts retiri la seva esmena a la totalitat i accepti la negociació per no patir una derrota parlamentària. Ell està disposat a seguir a la Moncloa sense pressupostos, com deia dilluns, i també ho farà sense redacció de jornada, però no és recomanable que s'instal·li la percepció d'un govern incapaç d'aprovar res al Congrés.

Reduir la jornada seria una bona notícia per als treballadors, és clar. Però el fet és que els de la funció pública, les grans empreses o els que gaudeixen de convenis d'empresa o sectorials amb bones condicions ja la tenen en aquesta franja o fins i tot per sota. La mitjana a Catalunya és de 37,56 hores setmanals. El problema del nostre país és, tal com ens demostra el problema de l'accés a l'habitatge o el consum, de salaris. Els partits catalans, més que fer costat a les reivindicacions de les patronals, com fa Junts, o dels sindicats estatals, com fa ERC, haurien de posar l'accent, i el condicionant real per cedir els seus vots, en la necessitat de poder-se dotar d'un salari mínim català adaptat a la realitat del país. És possible tenir-ne un millor que l'espanyol perquè, entre altres coses, les pujades dels darrers anys no han suposat la destrucció de cap lloc de feina, tal com ens demostren les dades d'ocupació. Però per ara, ni hi és ni se l'espera.

Avui no et perdis

• La reducció de la jornada laboral, al caire de l'abisme; per Oriol March.
• L'ordre de detenció de Puigdemont arriba finalment a la taula del TC; per Bernat Surroca.
• Dimiteix el secretari d'Hisenda, clau en el finançament singular; per Bernat Surroca Albet.
• Opinió: Víctor Terradellas, patriota sense complexos; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
• El canvi climàtic va multiplicar per 40 la tempesta perfecta dels incendis; per Arnau Urgell Vidal.

El passadís

Xavier García Albiol, reconegut aficionat de l'Espanyol, visitava dilluns l'últim fan perico que es recuperava de l'atropellament múltiple que es va produir en el partit contra el Barça a finals de la Lliga passada i del qual, per cert, el fill de l'alcalde de Badalona pel PP també en va sortir ferit lleu. A la foto hi apareixia la doctora Montserrat Bernabéu, de l'Institut Guttmann, al mateix municipi, i a qui Albiol agraïa la tasca feta. Es tracta de la mare de Gerard Piqué, actual codirectora del centre on treballa des de 1993 com a especialista en Medicina Física i Rehabilitació. Diguem-ne que l'afició de l'Espanyol no ha estat mai precisament afectuosa amb ella ni amb el seu fill quan visitava l'estadi de Cornellà com a culer.

Vist i llegit

Per què s'ha trencat el pacte entre capitalisme i democràcia de la segona meitat del segle XX a Occident? Com ha evolucionat des de l'edat daurada 1945-1970 de consum de masses, plena ocupació, pujades salarials i consolidació de classes mitjanes i els drets socials? Què s'hi pot fer? Són preguntes que es fa (i que resol) la tribuna que, a El País, publicava ahir Daniel Fuentes Castro, professor d'Economia i director de KREAB Research. Segons ell, el creixement i la democràcia només es podran reconciliar si l’Estat no es limita a "compensar els perdedors", sinó que crea oportunitats reals, invertint en les fonts del progrés econòmic i actuant també dins del mercat per regular-lo o intervenir-lo i corregir les desigualtats que crea. El podeu llegir aquí.   

La cançó

L'expedició de la Flotilla humanitària a Gaza ha generat moltes reaccions tal com recordava en la seva ponderada opinió Oriol March. N'hi ha hagut de molt àcides i crítiques contra la iniciativa recordant que a Catalunya hi ha molts problemes socials (uns assumptes que a la majoria dels que ho deien o feien piulades els importen normalment un rave) o que els terroristes de Hamàs estan contra els drets dels gais i les dones (talment com si això, que és denunciable, justifiqués l'holocaust d'Israel). El cas és que els activistes fan alguna cosa i intenten cridar l'atenció als governs mentre els Estats Units fan costat al règim de Netanyahu i Europa ho lamenta o denuncia i continua comprant i venent armes a Israel. Entre febrer i maig de 2025, per exemple, Espanya és el país de la UE que més n'ha importat d'aquell país. Doncs potser sí que cal estar al costat dels utòpics i els idealistes encara que, de vegades, siguin ingenus. Us deixo aquesta cançó de Pau Alabajos, delicada i compromesa com tot el que canta i escriu el cantautor de Torrent.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]