Pepe Álvarez (Belmonte de Miranda, Astúries, 1956) revalidarà el càrrec de secretari general de la UGT en el congrés que comença aquest dilluns a Barcelona. Serà l'últim mandat abans de fer un pas al costat després de més de tres dècades a la primera línia sindical, primer a Catalunya i després a Espanya i de fer créixer la seva organització i dotar-la de més transversalitat. El balanç que fa és positiu i es veu amb forces per entomar els reptes de l'organització per adaptar-se a les noves realitats d'una nova economia que genera feines cada cop més atomitzades, amb més dificultats per organitzar-se. Cal, en aquest sentit, un sindicat que sigui flexible i sàpiga donar resposta a aquesta situació.
En aquesta entrevista amb Nació, Álvarez situa l'habitatge com una de les prioritats de la UGT a les portes de la manifestació convocada a Barcelona contra l'increment del preu dels lloguers. De poc serveix negociar, admet, negociar un bon conveni col·lectiu si, en paral·lel, els ciutadans han de destinar el 80% del sou a pagar el lloguer. També es mostra convençut que s'aprovarà la reducció de la jornada laboral, i insta Junts a parlar-ne. En l'actual context de creixement de l'extrema dreta, el líder d'UGT diu que cal fer una defensa del sindicalisme "sense pudor" i explicar de manera clara les alternatives a la classe treballadora. Aborda també el moment polític.
Aquest serà el seu últim mandat. Si pogués, voldria continuar?
Si tingués l'oportunitat, no ho faria. Ja he rumiat bastant presentar-me aquesta vegada, perquè tinc 68 anys. Tinc il·lusió, tenim projecte i el que m'ha fet decantar és la gent del sindicat, sobretot els delegats. Han estat nou anys de grans conquestes, les més importants que s'han fet en aquest país, i la gent em diu que vol mantenir el lideratge i que ja tindrem temps aquests pròxims quatre anys de fer la renovació.
Si acaba el mandat seran 38 anys a la primera línia sindical. Quin balanç en fa?
M'ha tocat remar a contracorrent. Si tenim en compte el pes i els plantejaments polítics de la UGT l'any 1990 i els actuals, podem dir que és un balanç positiu. Crec en un sindicalisme obert, sense massa fronteres polítiques i que vertebri els treballadors. Estic orgullós que Jaume Collboni hagi estat a la direcció d'UGT, o que Neus Munté també n'hagi format part. O que Chakir El Homrani hagi sortit també de la UGT. Aquest és el sindicalisme plural i obert que convé als treballadors. Òbviament, d'esquerres, perquè els treballadors volem que es reparteixi la riquesa, però des d'una perspectiva àmplia. Això ho he fet a Catalunya. No ho podré fer tant a Espanya, perquè la societat és diferent.
"Estic orgullós que Collboni, Munté o El Homrani hagin estat a UGT"
Va arribar l'any 90 a la UGT en un context d'eufòria preolímpica i amb expansió econòmica, i ara estem en una mena de depressió postindustrial.
Les primeres reunions amb l'alcalde Maragall el van posar en una certa necessitat de no veure Barcelona des d'una eufòria preolímpica, sinó des del punt de vista de la gent. Encara recordo el debat sobre els habitatges de protecció oficial a la Vila Olímpica. Fruit d'aquest debat es van començar a construir habitatges a través de cooperatives. Avui estem en una altra història. Venim d'un procés llarg i encarem el canvi tecnològic més revolucionari de la història. Això requereix molta feina i confio que Catalunya continuí sent un motor espanyol, però també europeu.
Com ho han de fer els sindicats per organitzar aquests sectors més atomitzats de la nova economia?
La història agrupava els treballadors en grans centres de treball, però ara la cosa ha canviat. El teletreball, la intel·ligència artificial, la gent d'arreu del món que treballa des de Barcelona o les noves necessitats dels treballadors són un repte molt important, perquè hem de mirar com atreure'ls cap a l'organització situant aquells elements que més necessiten al centre. Segurament la seguretat laboral d'aquestes persones passa molt per la salut mental. UGT, després del congrés, situarà noves fites pel que fa a normes de salut i seguretat al treball. Hem de tenir una organització flexible, perquè sigui atractiva per a aquests treballadors, i que siguin ells els que muntin els sindicats.
"El sindicat ha de tornar als seus orígens i actuar més fora del marc de l'empresa"
Les dades macroeconòmiques són bones, però això no arriba a la butxaca de la gent, que pateix la inflació o l'increment del preu de l'habitatge.
Hem fet un esforç brutal per apujar el salari mínim interprofessional i només hem aconseguit dues coses. D'una banda, que molta gent amb salaris baixos hagi tingut un increment salarial, però, d'altra banda, ens hem menjat part dels convenis col·lectius. En realitat, el salari mínim de 2016 afectava unes 300.000 persones arreu d'Espanya, i ara està per damunt dels 3 milions de persones. Amb l'SMI hem arrossegat el col·lectiu de treballadors on les empreses no han estat capaces. La UGT ha de tornar als seus orígens i actuar més fora del marc de l'empresa. Avui pots fer un conveni col·lectiu molt bo, però si els lloguers es mengen el 70 o 80% del sou no hem fet un bon negoci.
La qüestió de l'habitatge és un dels principals problemes dels treballadors.
En el tema de l'habitatge hem d'entrar-hi fort, perquè és un problema per a les persones i pel sistema econòmic. L'habitatge és imprescindible per viure i hem de capgirar aquesta situació. No ens hi ficarem per treure ningú, sinó per sumar i enfortir. Hi ha organitzacions que fa molt temps que treballen aquests temes, i nosaltres hem d'ajudar, situar quines són les nostres alternatives i utilitzar el pes que tenim davant les administracions públiques perquè assumeixin responsabilitats.
Els sindicats estan massa preocupats pels interessos corporatius? Dels seus sectors, dels seus afiliats...
Això és una fal·làcia. El 90% de la feina que fem és per la gent que no està afiliada al sindicat. Els afiliats ja té instruments per resoldre els seus problemes. El sindicat protegeix fonamentalment les persones que no estan afiliades. A més, qui paga el sistema de relacions laborals al nostre país són els afiliats als sindicats, perquè Espanya és l'únic país europeu que encarrega feines i no les paga. La Constitució diu que els sindicats representen els treballadors, però després s'han de fer els plans d'igualtats o negociar els convenis col·lectius. Tot això va a compte de les quotes dels afiliats. Les subvencions dels sindicats són 17 milions d'euros. UGT n'ha rebut 6,1, aquest any. Els plans d'igualtat ens costen més de 15 milions d'euros. Qui hauria de pagar és l'Estat, però interessa debilitar les organitzacions sindicals.
"La UGT protegeix fonamentalment les persones que no estan afiliades"
Això contrasta amb el fet que siguin percebuts com a sistèmics. Per què han perdut aquesta batalla?
Hi ha hagut poc interès per part de les direccions sindicals estatals per entrar en aquestes coses. No ens hem defensat prou bé. Si alguna crítica ens hem de fer és que no hem estat capaços d'explicar a la gent de manera transparent tot això que estic explicant. Hem de fer una defensa del sindicalisme, en general, sense pudor. S'ha de dir la veritat.
Li preocupa que les opcions transgressores vinguin de l'extrema dreta i que rebin el suport també dels treballadors?
On es visibilitza més això és als Estats Units. El sindicalisme ho ha intentat tot, el canvi de tendència en el repartiment de la riquesa ha fet un gir brutal amb la presidència de Biden, però no ha servit. L'esquerra i el sindicalisme han de fer dues coses: abordar la qüestió de les xarxes socials, on l'extrema dreta ha guanyat batalles; i trepitjar més carrer i treballar les empreses. Nosaltres tenim una xarxa de delegats brutal -en els últims quatre anys hem crescut un 25%, de 82.000 a 106.000- i hem de treballar perquè la gent vegi quines són les alternatives.
"Guanyarem la reducció de la jornada laboral, no en tinc cap dubte"
Han situat com a prioritat la reducció de la jornada laboral. El govern espanyol i la majoria de la investidura ho acabaran imposant, si convé, a la patronal?
La reducció de jornada la guanyarem, no en tinc cap dubte. Només amb el que hem fet, estic convençut que es començarà a reduir la jornada en els convenis col·lectius. Però també crec que ho guanyarem políticament, perquè el govern espanyol ho acabarà aprovant. La CEOE no ha volgut negociar, per tant ho aprovarem a pèl. Nosaltres, si no negociem, intentarem que se situï per llei quina és la jornada màxima d'hores de treball. Ho dic perquè la CEOE pensa que ho té tot a guanyar. Nosaltres continuarem la batalla. Les reunions amb el PNB i EH Bildu han anat bé.
S'han reunit amb Junts?
Estem pendents de la reunió amb Junts, amb ERC i la resta de grups al Congrés. Volíem que passés el congrés de Junts per reunir-nos amb la màxima autoritat del partit. Si ho estimen oportú, serà amb el president Puigdemont.
Si els perdonen les paraules de Matías Carnero en campanya electoral...
S'ha de distingir entre les paraules d'un candidat d'un partit i les d'un sindicat.
El senyor Carnero és més rellevant dins a la UGT que no pas al PSC...
Anava a les llistes del PSC. Algú creu que els tres milions de catalans que estan pendents que s'aprovi la reducció de jornada pensen en aquestes paraules? Junts és un partit molt seriós, i parlarem d'aquestes qüestions amb ells. Jo me n'he empassat moltes per haver demanat l'indult o l'amnistia, però ho he fet perquè creia que ho havia de fer. Estic segur que amb el president Puigdemont parlarem de la reducció de jornada i de moltes més coses, si vol. És un bon moment per iniciar una nova etapa amb l'esperit que sempre entre UGT i el món convergent. Hem de pensar en els milions de catalans que estan per sobre de les 37 hores i mitja.
Per què es posa el focus en la reducció de jornada i no en l'increment de salari?
En els salaris tenim un instrument per lluitar que és l'SMI, que des de l'any 2016 fins al 2024 ha crescut un 60%. Treballem per acostar-nos al 60% del salari mitjà (uns 1.293 euros, l'any 2022). L'altra via per apujar els salaris és la negociació col·lectiva. On tenim més força, els salaris no són tan diferents dels de l'entorn europeu. Continuarem treballant en aquests temes i intentarem que els salaris fora del marc de l'empresa, com ara salut o educació, també millorin substancialment.
"Diàleg social i confrontació no són excloents"
Els salaris i els convenis s'haurien de referenciar a un marc català o provincial?
Sempre ho he defensat i no canviaré d'opinió perquè sigui secretari general d'UGT. És bo que hi hagi un marc estatal, però també que hi hagi possibilitat que la realitat territorial provincial estigui present. Això es diu articular la negociació col·lectiva: tancar coses en un àmbit, però deixes espais per negociar-ne d'altres. Aquest és el model de la UGT i treballarem en aquest sentit.
Mitxel Lakuntza, secretari general d'ELA, deia que "el diàleg social és un frau i que les millores venen de la confrontació". Què li respondria?
No són excloents. El diàleg social i la confrontació són dos instruments que sempre ha utilitzat el sindicalisme. La confrontació per la confrontació porta a la destrucció; si és per treure rèdits, és un instrument de primer nivell que nosaltres utilitzem cada dia.
La UGT continua la pugna amb CCOO per ser primera força sindical. A ulls d'un treballador que no estigui familiaritzat amb el món sindical, què els diferencia?
En els grans temes és difícil veure excessives diferències. Totes dues participem de la Confederació Europea de Sindicats que marca una part important de les polítiques. El sindicalisme, al contrari de la política, l'endemà de les eleccions suma i això fa que les polítiques que apareixen vinguin determinades per la unitat d'acció de totes dues organitzacions. Prèviament, hem tingut el nostre debat, de vegades amb discrepàncies profundes, però tant UGT com CCOO hem vist que barallant-nos no sumem. També podem mirar què fem les dues organitzacions en cada empresa o en temes concrets. Al final, el resultat pot semblar el mateix, però en la prèvia les organitzacions no som iguals.
No seria més útil unir-se i fer una única organització?
Amb una única organització podríem tenir aquests debats de manera interna. A Europa hi ha països com Alemanya que funcionen amb una organització molt majoritària, amb els millors resultats per als drets dels treballadors.
I aquí per què no passa? Per una qüestió d'origen històric? Per mantenir la representació?
Espanya té una història que s'ha anat construint amb dues organitzacions sindicals. Al sud d'Europa hi ha pluralitat sindical i nosaltres vam sortir de la dictadura fa 50 anys amb dues organitzacions i dues cultures sindicals diferents. Una d'origen comunista i una altra d'origen socialdemòcrata; una que pensava que es menjaria l'altra, i la història ens ha situat en una situació d'equitat. No es pot fer des d'una OPA d'un sindicat a l'altre, s'ha de fer des de baix.
Vostè encara és militant del PSC? Està content amb la proposta de Salvador Illa i Jaume Collboni?
Soc militant del PSC, però quan vaig assumir la secretaria general de la UGT a Catalunya la meva militància va quedar congelada. La meva posició respon només als treballadors afiliats al sindicat. No em correspon a mi valorar la proposta d'Illa o Collboni, tenim el Camil Ros que és qui té més coneixement de la situació. Sí que crec que aquests anys del president Aragonès han estat molt útils des del punt de vista dels serveis públics i l'enfortiment del sistema social. M'alegro que aquest reconeixement l'hagi fet també el president Illa. És una tònica política. Pel que fa a Barcelona, la meva relació amb Collboni és molt estreta. Els ajuntaments grans han de pensar en els temes que afecten la ciutadania, i un d'ells és l'habitatge. No poden escapolir-se de les responsabilitats que tenen en aquesta matèria. L'Ajuntament de Barcelona faria bé de treballar amb la Generalitat per fer un pla d'habitatge de certa profunditat.
"El procés una dècada perduda? Mai hi ha èpoques perdudes"
Illa va dir que Aragonès havia deixat el país millor del que l'havia trobat, però també que el procés ha estat una dècada perduda. Ha estat una dècada perduda?
Mai no hi ha èpoques perdudes. Els objectius no s'han assolit i quan hi ha objectius tan forts i no s'aconsegueixen es genera frustració. Tinc la sensació que, amb més temps, algú analitzarà els perquès. I això comportarà que ningú no parli d'èpoques perdudes, perquè sempre s'han de treure conclusions. Vaig estar durant temps a la comissió pel dret a decidir i si algú analitza les reflexions que es van fer, trobaria algunes raons que ens han portat on som.
A vostè no l'espantaria un referèndum d'autodeterminació.
Aquests processos no es poden fer amb referèndums d'avui per demà. Calen debats d'unes altres característiques. Al procés escocès hi havia debats en una mateixa taula de gent a favor i gent en contra, i això no ha estat possible a Catalunya. Si no arribem a aquest nivell de maduresa, penso que només es volen cremar etapes per no entrar al fons.
És partidari del finançament singular? Quin nivell d'implicació tindrà UGT?
Catalunya sempre ha estat la primera a fer el pas en tots els canvis a Espanya. En el finançament torna a ser el mateix. S'ha obert una carpeta que fa molt temps que s'ha de refer i que presidents com Ximo Puig han posat sobre la taula de manera descarnada. Tot el procés de construcció de l'estat de les autonomies genera moments en què s'han de fer canvis en profunditat, i ara toca el sistema de finançament. Ara hi ha més bones condicions que mai per abordar-lo. Catalunya té un estatut que en el finançament parla del consorci tributari i del principi d'ordinalitat. Per a alguns, l'autonomia fiscal la volen per afavorir els seus amics amb rebaixes d'impostos absurdes. I que després demanen més recursos. En aquest debat podem arribar a una situació fiscal d'equilibri.
"Ara hi ha més bones condicions que mai per abordar la reforma del finançament"
Hi ha una esquerra que considera aquesta reforma insolidària. Com es combat això?
Nosaltres com a sindicat no entrarem en aquest tema. És un tema més polític que sindical, encara que tingui conseqüències socials òbvies. El debat fort és polític i des de la UGT m'interessa que tots els treballadors en surtin beneficiats. El nou sistema no té per què privar els andalusos de tenir més drets. El problema que té Espanya és que recapta poc, que hi ha pocs diners per repartir. Si hi ha més pressió fiscal en una comunitat autònoma, és raonable que el territori tingui una millor relació fiscal que altres que renuncien a cobrar impostos. Si hi renuncien, potser és que ja tenen un sistema que els és favorable.