Tres sindicats, la Intersindical, el basc ELA i el gallecCIGhan decidit engreixar la seva aliança per potenciar un pol basat en un sindicalisme de confrontació, segons ells molt més eficaç que el diàleg social que protagonitzen les grans centrals estatals, CCOO i UGT. Ho van posar en comú en una trobada a Barcelona i els líders de les centrals basca i gallega van assistir a la trobada de representants del sindicat català, que va anunciar que, com fa anys que fa ELA, crearà una caixa de resistència per subsidiar els seus afiliats que facin vagues sectorials o d'empresa.
Mitxel Lakuntza és el secretari general d'ELA (Solidaritat dels Treballadors Bascos en català), treballador de Gamesa i tècnic electrònic nascut a Pamplona el 1976. Hi hem conversat perquè ens expliqui el model de la seva organització, que, amb diferència, és la més representativa al seu país, i que va néixer el 1911 amb una orientació cristiana i aleshores propera al PNB. Ara, ELA, ben connectada internacionalment, és referent d'un sindicalisme combatiu amb 104.000 afiliats a Euskadi, on les 37,5 hores setmanals ja són una realitat, i a Navarra. Lakuntza parla també de la política basca, l'esquerra abertzale i el PNB. El seu sindicat va ser a finals dels 90, i gràcies a una potent aliança amb LAB, central històricament vinculada a l'esquerra abertzale i amb un pes similar al de CCOO i UGT a Euskal Herria, clau per al Pacte de Lizarra, el principi de la fi d'ETA i l'accelerador del Pla Ibarretxe.
Expliqui'ns la significació de la trobada entre els sindicats basc, gallec i català.
Ens hem trobat perquè tenim una aliança entre tots tres sindicats, de realitats diferents però tots tres de països sense estat i amb elements comuns de reivindicació per desenvolupar el nostre model sindical. Teníem interès de fer una actualització de la nostra lectura política.
Quins són aquests elements comuns?
Tots tres compartim una idea de quina societat volem, més solidària, més feminista, més antiracista i profundament antifeixista. Compartim una reivindicació democràtica, que és el dret d'autodeterminació. I el tercer element és el model sindical, que ens ensenya que només avancem quan confrontem. La nostra experiència ens diu que els millors convenis col·lectius venen de la confrontació. Qualsevol que conegui la patronal, i si parlem de la patronal basca, sabem que només es mouen quan els pressiones.
En el manifest que han presentat es mostren molt crítics amb l'estratègia de diàleg social dels sindicats estatals CCOO i UGT, que consideren un fracàs.
Sí, el model de confrontació és oposar al mal anomenat diàleg social que defineix els dos grans sindicats estatals. Per nosaltres és un frau per a la classe treballadora i un invent per a la patronal, ja que si es limita l'abast del que es pot aconseguir a aquestes taules, la patronal veta qualsevol mena d'iniciativa. Com estem veient ara mateix.
Es refereix al debat entorn la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores?
Aquest cas mostra el fracàs d'aquest model. No ens crida l'atenció la posició patronal, però sí la de Comissions i UGT. Fora bo que aquests dos sindicats fessin una reflexió sobre això en l'actual context de neoliberalisme i ascens de l'extrema dreta arreu.
Creuen que existeix la base per potenciar un gran tercer pol sindical sobiranista i més reivindicatiu a l'estat espanyol?
Crec que la realitat sindical més destacable a l'estat espanyol és la que representem els sindicats de la perifèria. Es demostra que en aquells llocs on es planteja una alternativa nacional arrelada al territori, aquestes opcions esdevenen majoritàries. En el nostre cas, som la central majoritària, amb un 40% i la segona és LAB amb el 20%. Comissions té el 19% i UGT el 10%. Tenim el doble de representativitat que el segon sindicat. A Navarra, la situació està més igualada, amb UGT amb un 25%, CCOO un 24% i nosaltres un 23%. LAB té un 18%. Allí on hi ha una alternativa amb un model sindical alternatiu, aquesta s'imposa. Un model en què les vagues són un element important.
"La desafecció sindical té a veure amb la llunyania d'algunes centrals respecte dels treballadors"
Hi recorren sovint?
Nosaltres parlem molt positivament de les vagues. Hi ha en determinats àmbits l'imaginari que la vaga és un fracàs. Per nosaltres, el fracàs és que la precarietat persisteixi i no tinguem capacitat per afrontar-ho. La vaga és una oportunitat, la porta de millora per molts treballadors. Les vagues estan directament relacionades amb la millora de les condicions laborals. Una cosa que té a veure amb la desafecció sindical, que té a veure amb la llunyania dels sindicats respecte dels treballadors.
Com creu que culminarà el pols per la reducció de jornada?
Només puc dir com m'agradaria que acabés. No està en la nostra mà. Quan el govern espanyol vol tirar endavant un projecte, necessita una majoria. Sobre la reducció, ens agradaria que fossin 35 hores, però bé, es plantegen 37,5 i ens sembla un pas endavant. Li diem al govern espanyol: assoleixin les majories necessàries i si hi ha partits en contra, que es retratin. I hi ha un tema important que és l'increment del salari mínim en què tenim un problema previ, que és que no tenim competències en els nostres territoris per poder legislar. Per això demanem uns marcs laborals propis.
Ho expressen en el seu manifest, en efecte.
És una reivindicació que demanem als partits sobiranistes que facin seva.
Vostès, la CIG i la Intersindical es van mostrar contraris a la reforma laboral del govern espanyol.
Tots tres sindicats hem fet una lectura compartida sobre la reforma, que ha estat un dels grans incompliments del govern Sánchez. Un punt important del programa amb què es va presentar a les eleccions va ser la derogació de la reforma laboral del PP. Però no es va derogar. La patronal, juntament amb CCOO i UGT, va saludar la reforma i quan la patronal fa això, cal sospitar. La reforma dona als empresaris tot el poder de gestionar els acomiadaments, no es va modificar l'acomiadament individual ni col·lectiu.
Però ha reduït la temporalitat. O no ho comparteix?
Bé, la temporalitat s'ha reduït, però perquè estadísticament es llegeix d'una altra manera. La contractació parcial s'ha incrementat de manera molt rellevant. La realitat no s'ha de maquillar.
"Més del 92% dels nostres recursos provenen de les quotes dels treballdors i un 25% d'aquestes van a la caixa de resistència"
Són la primera central del País Basc. Com s'aconsegueix que un sindicat nacional i de classe assoleixi l'hegemonia en un territori?
Hi ha diversos factors importants. Nosaltres insistim molt en el nostre model, que s'explica des de l'autonomia política i la independència financera. Més del 92% dels nostres recursos venen de les quotes dels afiliats. Som 104.000 afiliats. Sent sindicat majoritari, estem fora de l'entramat institucional del país. Vam ser fundadors d'algunes meses com la de salut laboral, la de relacions laborals, el Consell Econòmìc i Social... els hem anat abandonant i suposaven uns ingressos que hem deixat de percebre i ens ha dut a augmentar el nostre autofinançament. D'aquesta manera, ningú condiciona des de fora del sindicat la nostra posició.
Ens caracteritzem també per la nostra autonomia política, no tenim cap vinculació amb partits. Des de la refundació del sindicat el 1976 es va decidir que les persones que estan en la direcció no poden participar en candidatures de cap partit. I hi ha també un element determinant que és la caixa de resistència. El 25% de les quotes es destinen a una caixa de resistència, que va a ajudar els treballadors en vaga. Hem tingut vagues que han superat l'any.
En alguna ocasió han criticat el sindicat LAB per ser massa pactista amb el Govern basc. Estan fent un camí invers tots dos sindicats?
Nosaltres vam néixer el 1911, en un context molt diferent de l'actual. ELA ha canviat molt al llarg de la seva història. Però sempre ha mantingut dos elements comuns: ha estat un sindicat abertzale i ha estat un sindicat de classe. Això forma part de l'èxit, també. Per nosaltres, la refundació el 1976 és molt important. I en el congrés de fa quatre anys ens vam definir com a independentistes. Amb LAB coincidim que som un sindicat independentista i estem d'acord en aspectes com la defensa de l'euskera.
Però mai hem coincidit sobre la negociació col·lectiva. Ens agradaria tenir-hi un acord de mínims. Una diferència és sobre com entén LAB la independència política i una altra són els diferents mecanismes d'actuació. Ells no tenen caixa de resistència i també he de dir que en alguns convenis han sumat majories amb CCOO i UGT enfront d'ELA, quan són dos dels principals agents actius contra la normalització de l'euskera. Per nosaltres, els sindicats estatals mai seran aliats potencials. I no entenem tampoc que LAB hagi tornat a seure a aquells organismes que esmentava abans.
Aquella declaració independentista anava més enllà de la definició? Implicava un aprofundiment de l'estratègia de confrontació? Una radicalització, si es pot dir així?
La radicalització, si és cap a posicions democràtiques, sempre és positiva. Definir-nos com a sindicat independentista era consolidar una praxi. El sindicat va donar per bo l'Estatut els anys 80, però a finals dels 90 ja va considerar una via morta la via estatutària.
Quan es va trencar la bona sintonia amb el PNB?
Durant els anys 80 hi ha una relació de certa cordialitat entre dues organitzacions independents, no exempta de tensions, entenent també la necessitat de construir les institucions del país. Però hi ha un gir en la línia del PNB en els anys 90. Un partit que provenia de la tradició democristiana i defensava uns equilibris entre patronal i sindicats, que implicava la defensa dels serveis públics, fa un gir neoliberal d'acord amb el context dels 90. A partir d'aleshores, el PNB aposta per polítiques neoliberals. Nosaltres ens referim al PNB com un partit de dretes. El PNB és un partit de dretes. Ja sabem que hi ha gent que diu: "Però si és molt diferent del PP!"
"El PNB és un partit de dretes, la seva funció és afavorir els interessos del poder econòmic"
I què responen vostès a això?
Home, hi ha qüestions que fan referència al respecte a les minories o a la diversitat, on el PP fa unes opcions molt més conservadores. Però si fem una anàlisi en el pla econòmic, la funció del PNB és afavorir els poders econòmics. I la nostra desgràcia és que el concert econòmic i la fiscalitat a la Comunitat Autònoma Basca s'utilitzen al servei d'aquests interessos. Si s'analitza la política fiscal al País Basc, el que veu és que les empreses paguen cada vegada menys de l'impost de societats i el pes recaptatori cau cada vegada més sobre les rendes del treball. Això no és casualitat, és un disseny de la política fiscal.
Això, per tant, és anterior a l'etapa d'Íñigo Urkullu.
Oi tant! I diria que això ja estava damunt la taula en els anys de José Antonio Ardanza. I s'ha anat accentuant amb el temps.
Les coses han millorat amb Imanol Pradales?
Hi ha hagut un petit canvi en les formes. Des del 2013, Urkullu no havia mantingut interlocució amb ELA. Era un fet de prepotència política. És una cosa extraordinària, però dona mostra d'una concepció autoritària de la política, que va de la ma d'una visió neoliberal. Això li ha passat factura, sobretot el desgast dels serveis públics. Pradales va mantenir una reunió amb nosaltres. Ha vingut a canviar les formes, però també a mantenir el fons. Ho veurem ara en els pressupostos. Un dels debats més intensos al País Basc s'ha donat entorn la degradació de l'Osakidetza, la sanitat pública, i això té a veure amb la manca de recursos. Ara hi ha la iniciativa del Govern per seure a la mateixa taula la patronal, el PP, altres sindicats... Nosaltres som l'única organització que no hi hem participat.
Per quins motius?
Perquè és una taula per la sanitat, no és un pacte per la salut pública. I mentre passa això, es continuen privatitzant serveis. La partida pressupostària no s'incrementarà com caldria i alhora es desatén la mesa sobre les condicions de treball de l'Osakidetza. Hem de recordar que més del 50% dels treballadors són eventuals. El Govern basc té dues coses molt decisives: la primera és que tenen majoria parlamentària. Ja li agradaria teni això a Sánchez. I la segona és que fa molts anys que gestionen la sanitat i coneixen perfectament els problemes. No necessiten mig any per esbrinar on hi ha els problemes.
En què ha canviat el món sindical a Euskal Herria amb la fi del conflicte?
Ha canviat el context general de la societat. Avui, la societat basca és millor que fa vint anys en termes de convivència. Que hagi desaparegut ETA és una de les coses que el sindicat reclamava. Però que hagi desaparegut ETA no vol dir que ho hagi fet el conflicte polític.
El que ha desaparegut és la violència.
Efectivament.
És imaginable, si no a curt, a mitjà termini, que la societat basca plantegi un full de ruta independentista?
M'agradaria respondre-li que sí, però hi ha una manca de pols nacional a Euskal Herria i, en la nostra opinió, això té a veure en què no s'ha buscat una confrontació i una polarització política amb l'estat en la defensa de l'autogovern. Una de les coses interessants que ha fet el govern basc ha estat un treball de documentació sobre l'erosió de l'autogovern. Ha estat un estudi tan silenciat que fins i tot el mateix executiu l'ha silenciat.
L'estat i el Tribunal Constitucional han anat retallant l'autogovern, com la regla de despesa, sense que els lehendakaris hagin badat boca. També sobre les taxes de reposició: no podem decidir quants funcionaris tenim. Estem ara precisament en una vaga en el sector públic. Hi ha hagut una retallada constant. Defensar, com fa ara Pradales, la bilateralitat quan l'estat no et garanteix l'autogovern, no té sentit. Hem de començar a construir la sobirania nacional basca a partir de centrar-nos en aspectes vinculats a la vida de la gent.
I com valora l'estratègia que està seguint Bildu i l'esquerra abertzale?
Curiosament, un element que s'ha convertit en gairebé estructural de la política basca és l'acostament de Bildu als partits sistèmics en les polítiques públiques. Ho veiem a Navarra, amb una gran sintonia amb el Partit Socialista de Navarra, i quan allà es fa una anàlisi en matèria d'habitatge, serveis públics, hi ha una continuïtat respecte dels governs de la dreta. Els pressupostos de cara al 2025, els sisens amb abstenció de Bildu, són molt similars als que va deixar Unió del Poble Navarrès. Trobem a faltar una lectura crítica sobre això.
"Bildu s'ha acostat als partits sistèmics en les polítiques públiques i ha renunciat a plantejar un model alternatiu"
No és una manera de barrar el pas a un retorn de la dreta navarresa?
Òbviament, nosaltres no volem que torni UPN al govern, però una cosa és això i l'altra és fer un discurs triomfalista que ignora els problemes socials existents. En el cas de la Comunitat Autònoma Basca, hi ha hagut en territoris com Guipúscoa uns acords previs entre PNB, PSE i Bildu, amb una predisposició permanent a l'acord oblidant-se de molts problemes socials. El que li demanem a EH Bildu que plantegi un model alternatiu a la dreta, al qual sembla haver renunciat.
En el manifest amb La Intersindical i la CIG adverteixen de l'amenaça que suposa l'ascens de l'extrema dreta. Aquest context d'inflexió ultra ofereix també oportunitats pel món sindical?
Si hi ha alguna oportunitat és per generar militància i polarització. L'únic que pot aturar l'extrema dreta és més democràcia, més drets i més mobilització. Dit això, l'extrema dreta no té pràcticament expressió a Euskal Herria. Al nord sí perquè hi ha el Reagrupament Nacional. I això en part s'explica per l'associacionisme, la forta implantació sindical i la rellevància del moviment feminista. Aquests moviments socials són un blindatge enfront de l'extrema dreta. Si analitzem l'avenç ultra contemplem que es produeix en llocs on abans l'esquerra era forta. L'extrema dreta ha avançat per la inassistència de l'esquerra. És interessant el que ha dit Bernie Sanders sobre la desconnexió del Partit Demòcrata respecte dels problemes de la gent. Com serà aquesta desconnexió que han vist un referent en un magnat.