L’enginyer industrial i polític Rafael Campalans i Puig va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de 1887 en el si d’una família menestral originària d’Almacelles: Salomó Campalans, sastre de professió, i Maria Puig n’eren els pares. Als 15 anys presidí l’Agrupació Escolar Dr. Robert, als 16 publicà l’opuscle Influència dels escolars en el catalanisme i als 17 ja era redactor d’El Poble Català, on feu amistat amb Rovira i Virgili, Andreu Nin i Eugeni d’Ors. El 1911, aquest intel·lectual noucentista obtingué una beca entre els alumnes més brillants per ampliar estudis a Alemanya, Bèlgica, França, Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Austrohongarès. A París conegué el socialista occità Jean Jaurès, que valorava positivament les identitats nacionals i feia aliats els conceptes de patriotisme i internacionalisme, plantejament que coincidia amb el pensament del jove Campalans, així com el seu antibel·licisme.
En tornar a Catalunya, entrà com a professor de física i meteorologia a l’Escola d’Agricultura i, més endavant, a l’Escola de Bibliotecàries, si bé el càrrec que li donà més notorietat fou el de director de l’Escola del Treball durant la Mancomunitat, institució de la qual dirigí els ensenyaments tècnics, industrials, artístics i professionals. El 1915 assistí a San Francisco al Congrés Internacional d’Enginyeria i visità també Boston i Nova York. Sis anys després anà amb Jordi Rubió i Balaguer a Berlín, en representació del Consell de Pedagogia, i d’allà es desplaçà a Estocolm per conèixer-ne el funcionament de l’Escola Tècnica Superior. Amb els anys viatjà també a París, a Moscou i a Leningrad, convertint-se en un dels polítics catalans més cosmopolites i viatjats de l’època, amb més contactes internacionals i més coneixedor de les polítiques socialistes i progressistes d’Europa i els Estats Units.
Combatiu contra el pistolerisme groc que s’havia ensenyorit dels carrers, promogué un Comitè d’Actuació Cívica per posar violència de la qual ell mateix fou víctima, patí un atemptat i hagué de recuperar-se’n a Porto Cristo (Mallorca) on aprofundí en la relació amb Gabriel Alomar. El febrer de 1923 rebé Albert Einstein a Catalunya i l’acompanyà en un viatge a Poblet. Convençut de la necessitat d’un catalanisme popular, Campalans afirmava: “o el nacionalisme català prendrà un franc sentit esquerranista i obrerista o estarà condemnat, com fins ara, a fer la viu-viu”. Sota l’hegemonia de la Lliga, amb una esquerra catalana encara invertebrada i no havent reeixit el gir socialista de la Unió Catalanista, Campalans ingressà al PSOE, el 1918, opció que també prendrà Joan Comorera, futur secretari general del PSUC. El 1923 figura entre els promotors de la Unió Socialista de Catalunya i el periòdic Justícia Social, formació socialista i catalanista, el doble vessant simultani que conformarà el seu pensament polític, al costat de la concepció de la cultura com a instrument emancipador: “La tasca més revolucionària, més fecundament revolucionària que pot fer-se en el món, és la d’instruir el poble”.
Alguns dels seus textos més coneguts ho reflecteixen perfectament: Els problemes de l’educació del poble (1922), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933). La seva concepció cívica i inclusiva de la condició nacional, de caràcter voluntari i democràtic, no essencialista, doncs, és un altre dels seus postulats, pensant en la immigració arribada d’altres indrets de la península. Als nouvinguts els recordava que les seves terres d’origen eren dominades “per la més repugnant de les polítiques, oprimides avui pel més infamant dels caciquismes, que us ha foragitat de les vostres llars”. I, enfront de les tesis espanyolistes del socialista reusenc A. Fabra Ribas, defensava que “el nacionalisme català és un problema de llibertat col·lectiva. Els socialistes de Catalunya, doncs, al costat de tots els principis substantius del programa del partit -lluita de classes, socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, etc.- al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem d’afegir-hi un nou principi, “substantiu” també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya”.
Amb la dictadura de Primo de Rivera dimití del seu càrrec a la Mancomunitat i, el 1924, fundà el Polytechnicum amb suports molt diversos que va dur a terme una activitat molt destacada en l’àmbit cultural. Alhora, impulsà alguna iniciativa empresarial que simultaniejà amb traduccions d’obres tècniques de l’alemany, redacció d’entrades per a l’Enciclopedia Espasa-Calpe i col·laboracions a Ciència. Revista catalana de ciència i tecnologia i a Ideari, publicació cultural de caire republicà, catalanista i socialitzant. Reduïda l’activitat política per la repressió primoriverista, el 1930 fou el redactor del Manifest d’Intel·ligència Republicana per aglutinar un front ampli republicà.
Creada ERC i feta la coalició amb la USC, Macià, amb qui tenia una relació cordial, li encarregà d’escriure el manifest electoral que els dugué a la victòria en les municipals del 12 d’abril de 1931 i en les quals obtingué l’acta de conseller al consistori barceloní. El 14 d’abril fou nomenat ministre d’Instrucció Pública de la República Catalana proclamada per Macià. El 24 de maig van tenir lloc les eleccions a la Diputació provisional de la Generalitat per a elaborar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i hi obtingué una plaça i formà part de la comissió redactora del text autonòmic, integrada només per sis membres que es reuniren a Núria per a fer-hi la feina encomanada. Amb Jaume Carner i Amadeu Hurtado viatjà a Madrid per a presentar-lo discretament al president republicà N. Alcalá Zamora. El 28 de juny fou elegit diputat a les Corts constituents republicanes, càrrec a partir del qual renuncià als anteriors.
Crític amb la burocràcia, el messianisme i les propostes taumatúrgiques, “contra la imbecilitat i contra la ignorància”, contrari a les posicions dogmàtiques animava a la dissidència: “Siguem, amics, heterodoxos de totes les doctrines. Pensem pel nostre compte”. El seu era un socialisme de caire democràtic i humanista, no marxista, amb una mirada pròpia sobre la realitat i una anàlisi sempre original del moment. I deixava només en mans del poble català el seu futur: “l’emancipació dels catalans haurà de ser obra dels catalans mateixos”. El 1922 s’havia casat amb Conxita Permanyer, amiga de la família Macià a Vallmanya, de qui enviudà sis anys més tard, després d’haver nascut els seus fills Helena i Albert. El 1933 es casà amb la jove estudiant alemanya Josepha Hermann davant la mirada desesperada de la qual i dels seus fills, el 9 de setembre d’aquell any, morí ofegat a la platja de Torredembarra, on estiuejaven, mentre Campalans nedava un dia de maror i les onades l’empenyeren contra les roques. El seu enterrament a Barcelona fou multitudinari.
Avui la Fundació del PSC duu el seu nom, igual com carrers, places o passeigs a Badalona, Barcelona, Canet de Mar, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Torredembarra, el Vendrell i Viladecans. Amb Campalans viu no sabem què hauria passat amb la declaració del 6 d’octubre de 1934, amb la unificació de socialistes i comunistes el juliol de 1936 en unes soles sigles o amb la crisi a la rereguarda durant tota la guerra. El coneixement de la seva vida i de la seva obra hauria de ser de coneixement obligat per a polítics de totes les opcions democràtiques, particularment per als catalans que es reclamen socialistes i per als socialistes que es diuen catalans.
Per a saber-ne més: Rafael Campalans, socialisme catalanista, Albert Balcells, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
