Zohran Mamdani va ser ahir el nom del dia. Sí, és Nova York i ja se sap que la capital del món (i també del capitalisme global) no és ben bé els Estats Units. Que allà sempre hi han guanyat els demòcrates, que és una ciutat molt oberta i cosmopolita a més de liberal i que no es pot traslladar a altres indrets. Però és rellevant i novedós que el nou alcalde sigui jove, immigrant, musulmà i d'esquerres i socialista sense complexos. Més encara en l'actual context.
Si ens ho mirem des d'una perspectiva estrictament americana, les eleccions d'ahir a Nova York i a diversos estats tenen un punt de resposta enmig del caos. Els demòcrates no estan en un moment especialment dolç ni massa ben organitzats després de la desfeta de Kamala Harris, però els votants són reactius, també els americans. Les barrabassades de Trump (no només dialèctiques sinó també en els fets, com ara el tancament de l'administració per falta de pressupostos, la política econòmica erràtica, o els atacs a determinats col·lectius) no deixen indiferent i tenen efecte. No només en l'àmplia victòria de Mamdani o dels demòcrates a Virgínia, també en el fet que hagin guanyat fins i tot districtes a Mississipi.
El triomf de Mamdani coincideix també amb altres votacions recents. No es pot establir un patró i les característiques de cada país i de la seva política són diferents, és clar. Però és un fet que, quan les forces progressistes tenen idees pròpies, no van a remolc i saben explicar-se encara poden treure de casa els seus votants. Arreu, els governs solen acusar desgast i no rendibilitzen com abans l'exercici del poder. La bona gestió es pressuposa, i la mala gestió o la incapacitat de satisfer les expectatives creades penalitza. I molt. El passat setembre, però, a Noruega, els socialistes van ampliar majoria i van aconseguir un segon mandat. Van defensar l'impost de patrimoni, la limitació dels preus de l'electricitat amb un ajut familiar per garantir-ne el preu fix, i aprofundir en les relacions amb la rebregada UE.
I aquests darrers dies altres dos casos rellevants a països de la Unió, on en els darrers anys les opcions d'extrema dreta i populistes s'han enfortit al Parlament Europeus i als grans estats. Governen Itàlia o a Hongria i aspiren a fer-ho a França i a Espanya. A Holanda, el govern d'unitat de la dreta, liderat pels populistes vencedors el 2023, ha estat derrotat pels liberals progressistes del D66 que encapçala Rob Jetten, que com Mamdiani és jove i domina els nous codis de la comunicació política. Més enllà de prometre una difícil estabilitat en el fragmentat mapa polític del país, ha guanyat fent de la seva condició de gai part de la seva identitat política per explicar el seu compromís amb la tolerància i la igualtat, brandant el lema "sí que es pot" per encomanar optimisme, i amb un compromís fort per fer front a la crisi climàtica.
El més recent és el cas de la nova presidenta de la República d'Irlanda, Catherine Connolly, una independent exlaborista i que tenia suport explícit del Sinn Féin, guanyador de les darreres eleccions a l'Ulster, sota domini britànic, i ara en condicions de fer altre cop història i vèncer al sud, que mai ha governat l'esquerra. En un context de crisi brutal de l'habitatge (especialment a la tech Dublín) i d'aldarulls racistes tant als comtats del nord com a la República, Connolly ha derrotat a la candidata democristiana, que la presentava com a "radical". Ho ha fet connectant amb els joves i sense amagar un discurs antimilitarista, propalestí i ecologista, per exemple.
Són, com deia, realitats diferents. Però tenen el comú denominador de despertar il·lusió en els joves i els que se senten als marges i són proclius a l'abstenció, i que, en lloc d'assumir el marc polític de la dreta i els ultres en la immigració, la seguretat o la fiscalitat, el confronten amb alternatives i no amb pedaços. Mamdani diu que farà detenir Netanyahu si visita Nova York i anima l'establishment de la ciutat (que no és poca cosa) a conviure amb la discrepància perquè no pretén satisfer a qui fa patir sinó a qui pateix. Ha mogut el focus i el tema no ha estat la delinqüència malgrat que les xifres d'aquella ciutat no tenen parangó amb les nostres. Ha aconseguit que es parli de vida assequible (affordability) en habitatge, productes de primera necessitat, transport públic per als nens o que pagui més impostos qui més té. En l'actual context, amb la dreta més desacomplexada que mai, l'esquerra se'n surt si es renova, és atrevida fent-se entendre i confrontant quan cal, i promou idees progressistes i coherents en debats com la igualtat, la fiscalitat o la intervenció en favor del bé comú. Encara que no ho sembli, està tot inventat.
Avui no et perdis
- Què sabem i què no de l'estat de salut de Jordi Pujol a les portes del judici?; per Oriol March.
- Dret a equivocar-se i més proactivitat: així t'afectaran els canvis a l'Administració; per Lluís Girona Boffi.
- Memòria nacional: Països Catalans, anys 30; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
- Els votants d'Aliança Catalana i Vox són els més conspiranoics, segons el CEO; per Lluís Girona Boffi.
- El Bruges, un club d’origen flamenc, nacionalista i popular; per Ramon Usall.
El passadís
Al marge de les seves activitats públiques, el Cercle d'Economia manté un contacte sovintejat amb les principals antenes del poder polític a Espanya. Són trobades privades, discretes i en petit comitè. Com la que va tenir lloc fa uns dies amb Diego Rubio, director de l'Oficina de la Presidència del govern espanyol. És un lloc clau en l'estructura governamental, que ha estat ocupat anteriorment per Óscar López, actual ministre per a la transformació Digital i la Funció Pública, i Iván Redondo. Rubio és un jove acadèmic extremeny que coneix bé Catalunya, on es va llicenciar en Història per la UAB, obtenint el millor expedient universitari de l'estat espanyol. La cúpula del Cercle, amb la nova presidenta de l'entitat al davant, Teresa García-Milá, va empatitzar amb un Rubio que va encaixar bé les inquietuds de l'entitat. El braç dret de Pedro Sánchez va mantenir altres trobades a Barcelona, entre elles amb el president Salvador Illa. Al Cercle hi ha preocupació per la inestabilitat política. Rubio, en tot cas, va aprovar amb molt bona nota a ulls dels notables de l'entitat.
Vist i llegit
Avui fa cinquanta anys que va començar la Marxa Verda i el Marroc va ocupar el Sàhara Occidental, que era una colònia espanyola. Aprofitant l'agonia de Franco, el rei del Marroc va ocupar un territori desèrtic, però ric en fosfats. El cobejava ell, però també Mauritània i el Front Polisario demanava convertir-lo en un estat independent amb un referèndum d'autodeterminació que tenia l'aval de l'ONU i que mai s'ha arribat a celebrar, entre altres coses per la passivitat dels governs espanyols. La lluita per la independència s'ha anat esllanguint i el Marroc té cada cop més suports internacionals. Sobre això us aconsello el didàctic vídeo d'Enric Botella al 3CatInfo i també l'opinió d'Antoni Segura Mas obrint una mica més el focus a la regió.
La cançó
L’artista catalana Rosalía (Sant Esteve ses Rovires, 1992) publica aquest divendres nou disc, Lux. Però el que havia de ser una estrena triomfal ha caigut per terra per culpa de la filtració de totes les cançons. L’única que va sortir quan tocava és Berghain, una peça orquestral de sonoritat electrònica, en col·laboració amb els artistes Björk i Yves Tumor i que barreja tres idiomes, el castellà, l'alemany i l'anglès. A banda, al disc hi cantarà en fins a tretze idiomes, entre ells, el català. La polèmica amb el nou treball ha arribat tan lluny que fins i tot l’advocat de Sixena ha demanat suspendre un acte del disc que s’ha de fer al MNAC perquè posa en perill les pintures i no ha acabat d'agradar que en la peça en la qual participa l'Escolania de Montserrat ho faci cantant en castellà. En tot cas, si voleu aïllar-vos del soroll i centrar-vos en la música aquí us deixo l’enllaç de la mencionada Berghain.
[Si t'ha agradat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
