Al llarg dels anys 30, l’avenç en la normalització democràtica que comporten les institucions republicanes, tot i la tragèdia de la guerra del 36, facilita també una progressió de la idea de Països Catalans, sobretot com a referent lingüístic i cultural, si bé també com a element polític i nacional, en sectors intel·lectuals o en l’independentisme llavors minoritari. En el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, dit de Núria, aprovat massivament el 2 d’agost de 1931, a banda de definir el Principat com a Estat i referir-se al dret d’autodeterminació en el preàmbul, preveia també l’agregació d’altres territoris al de la Catalunya estricta. Es tractava de l’article 4, que en precisava els requisits: que ho demanessin les tres quartes parts del territori que es tractés d’agregar; que ho acordessin els habitants d’aquell territori en un plebiscit dintre els termes municipals respectius en forma d’eleccions generals i, finalment, que ho aprovés el Parlament de Catalunya i el de la República.

Precisament, en ple debat estatutari a les Illes Balears, Menorca optà per desvincular-se d’un possible Estatut balear i algunes veus s’alçaren des d’allà, com la de Joan Timoner Petrus, defensant la vinculació estatutària de la seva illa amb el Principat i una república federal a escala de l'Estat espanyol, on l’illa s’articulés amb el País Valencià i Catalunya, tot sostenint que “Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem”. Una posició, aquesta, compartida també per altres intel·lectuals menorquins com Marçal Pascuchi o Joan Hernàndez Mora.

El 2 de desembre de 1932 van aprovar-se les conegudes com a Normes de Castelló. A la capital de la Plana, alguns dels intel·lectuals i polítics més destacats del País Valencià, juntament amb representants d’entitats, van adoptar un sistema ortogràfic unitari per al valencià, homologable amb les Normes de l’IEC. Al seu torn, Pompeu Fabra, que presidia l’entitat patriòtica Palestra, amb socis arreu dels Països Catalans, i que tenia com ell una consciència clara de tot l’àmbit nacional, va escriure un article el 6 de maig de 1934 on sortia al pas de certes posicions que considerava equivocades. Es titulava Algunes desviacions en els conceptes de llengua i pàtria, on alertava de l’error d’incloure Occitània en el mateix marc lingüístic i nacional català, però també alertava del reduccionisme regionalista que sostenia “la concepció de la nostra Pàtria com a formada únicament pel territori de l’actual Generalitat, és a dir, la seva reducció a una de les regions que la integren, fruit d’un afebliment de consciència nacional”. I precisava, més encara, tot dient: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions –Principat, València, Balears i Rosselló– cadascuna amb interessants característiques pròpies, cal observar en tots els ordres llur personalitat, que ens dona una tan gran riquesa d’aspectes. No existeix cap perill –ni cap desig– d’absorció d’una regió per les altres. Fora contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble”.

Pocs mesos després, el capvespre del 6 d’octubre, el batlle de Felanitx va instal·lar uns grans altaveus a la plaça perquè els vilatans poguessin seguir amb detall la proclamació de l’Estat Català feta per Lluís Companys. Es tractava de Pere Oliver i Domenge, autor de La catalanitat de les Mallorques (1916), antic fundador de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i un dels primers promotors de la bandera estelada independentista. El maig de 1936 va aparèixer a la premsa barcelonina un Missatge als mallorquins amb l’objectiu de reforçar les relacions culturals entre Catalunya i Mallorca. Proclamava la germanor “amb altres pobles de la nostra nissaga i de la nostra llengua”, apel·lant al “sentit de destí col·lectiu”. Signat pels intel·lectuals més destacats del Principat, amb l’adhesió del president de la Generalitat Lluís Companys, va tenir un impacte enorme. El 10 de juny següent arribà la Resposta als catalans, des de Mallorca, amb adhesió menorquina posterior, redactat en temes semblants. L’alçament militar del 18 de juliol avortà qualsevol desplegament concret de les afirmacions expressades en els dos manifestos i els signants mallorquins van ser objecte de represàlies severes.

El mes d’agost de 1936, apareixerà la revista Nostra Terra, portaveu de la Joventut Catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir, encapçalada per Alfons Mias, capdavanters en l’ús del terme Catalunya del Nord i amb una visió pancatalanista. Pels mateixos dies, ja en plena guerra al sud, 2.000 milicians castellonencs desfilaran amb la senyera brodada a la camisa, mentre els militants d’Esquerra Valenciana distribuïen banderes quadribarrades entre els milicians de la CNT de València. Aquell 8 d’agost, arribava a les Pitiüses la doble expedició sortida de Barcelona amb el capità Alberto Bayo i de València amb el capità Manuel Uribarry, militant d’Esquerra Valenciana. Junt amb milicians de la CNT i guàrdies civils lleials, nombrosos membres d’Estat Català hi van participar i l’advocat independentista Joaquim Juanola fou qui hi presidí el Tribunal Popular. Des de les pàgines de La Humanitat, Rovira i Virgili animava els expedicionaris, tot situant l’operació en un context de retrobament nacional dels Països Catalans.

Durant l’ocupació militar de l’illa, una delegació eivissenca viatjà a Barcelona per reunir-se amb el president Companys, a qui demanaren una dotació de policia de la Generalitat per mantenir-hi l’ordre públic i un préstec de cent mil pessetes per fer front a les despeses més peremptòries, amb l’objectiu d’incorporar Eivissa i Formentera a Catalunya, sota l’autoritat de la Generalitat. El mateix Joan Comorera, líder del PSUC, era partidari de la incorporació del conjunt de les Illes Balears a un projecte polític compartit amb Catalunya. L’expedició a Mallorca fracassà per la manca de preparació militar de la majoria de voluntaris i per l’obstrucció permanent del govern republicà espanyol. Alguns mallorquins i eivissencs deixaren les seves illes juntament amb els expedicionaris per continuar la lluita a la península. Els franquistes, per la seva banda, exhibien com a trofeu les senyeres estelades capturades als milicians.

Fins i tot el mateix president Companys, en una al·locució en ple conflicte bèl·lic, feia una referència a la qüestió de l’àmbit nacional, amb aquestes paraules: “Vosaltres, combatents catalans, en terres de València us bateu damunt del que un dia -a l’època més gloriosa de la nostra història nacional- integrà el territori de la gran Catalunya”. El desenllaç fatídic de la guerra per a la causa democràtica, nacional i popular, interrompé violentament tots els avenços fets aquells anys en la formulació d’un àmbit nacional coincident amb els territoris dels Països Catalans. Però, a l’exili mexicà, la idea dels Països Catalans retornà amb més força que mai, amb publicacions periòdiques i organitzacions polítiques totalment defensores d’aquest ideal col·lectiu, com ja vaig explicar en el meu article L’herència de Mèxic .