Des del 2014, 17.595 migrants han perdut la vida entre les costes de l’Àfrica Occidental i les Canàries, 4.497 més ho han fet al Mediterrani Occidental intentant arribar a les costes orientals de la península Ibèrica i les Illes Balears, 25.546 van desaparèixer a la Mediterrània Central quan pretenien arribar a Itàlia o Malta i encara 2.829 desapareguts més a la Mediterrània Oriental de camí cap a Grècia. En total, 32.872 vides perdudes (1.428 de les quals infants, el 4,3%) en aquesta fossa de la mort en què s’ha convertit el Mare Nostrum dels romans. És un mínim, comptabilitzat pel Missing Migrants Project, una iniciativa implementada el 2014 per l’Organització Internacional per a la Migració que documenta les persones mortes i desaparegudes durant el procés de migració cap a destins internacionals. I és un mínim perquè mai sabrem quantes persones van desaparèixer sense deixar cap rastre.
En el Mediterrani, els màxims corresponen als anys 2014 (3.286 morts o desapareguts), 2015 (4.055) i 2016 (5.136) que es corresponen amb la gran quantitat de desplaçats provocats per la guerra de Síria. A partir del 2017 hi ha una clara tendència a la disminució fins al mínim del 2020 (1.450) per tornar a remuntar fins al màxim del 2.023 (3.155) quan assistim a una nova desacceleració. Fins al 22 d’octubre d’aquest any ja havien desaparegut o havien mort un total de 1.397 persones. El que si ha canviat notablement en els darrers anys és l’origen dels migrants que cerquen unes millors condicions de vida i refugi intentant arribar a la UE. Si al començament l’origen estava clarament i majoritària vinculat a les guerres de Síria i l’Afganistan, en els darrers anys comença a destacar un origen abans minoritari.
L’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) destaca que hi ha hagut un important increment de desplaçats i refugiats procedents del Sahel, la regió que s’estén al sud del desert del Sàhara des de l’Atlàntic al Mar Roig, i molt especialment del Sahel Central (Mali, Níger i Burkina Faso), de tal manera que a finals de 2024 sobre un total de 71 milions d’habitants es comptabilitzaven 3,8 milions de persones desplaçades, de les quals les tres quartes parts eren desplaçades internes (2,1 milions a Burkina Faso, 412.000 al Níger i 361.000 a Mali). La resta eren desplaçats externs que havien trobat refugi en els països veïns (Mauritània, Togo, Costa d’Ivori, Nigèria, Benín o, fins i tot, Mali i Níger que eren al mateix temps expulsors i receptors). Altres havien intentat arribar a Europa encara que això suposés jugar-se la vida a l’Atlàntic en unes embarcacions que no garantien cap mena de seguretat.
En suma, a finals de 2024 hi havia el triple de desplaçats, refugiats i sol·licitants d’asil procedents dels tres països del Sahel Central que no pas el 2020. Aquesta situació té a veure sobretot amb l’increment de la violència: cops d'estat de Burkina Faso, gener i setembre de 2022, Mali, 2020 i 2021, i el Níger, 2023 que van afavorir, primer l’expulsió dels occidentals (francesos i estatunidencs), l’aparició del Grup Wagner que a canvi dels recursos minerals d’aquests països, sobretot or, es comprometien a lluitar contra les franquícies d’Al-Qaida i Estat Islàmic a la regió, Al-Qaida del Magreb Islàmic (AQMI), sorgit en el context de la guerra d’Algèria de la dècada dels noranta del segle passat, en aliança amb Boko Haram -Nigèria- i Al-Shabab-Somàlia). Al film Timbuktu, 2014, d’Abderrahmane Sissako es pot veure com l’AQMI imposa el seu terror a la ciutat maliana que dona títol a la pel·lícula.
Al Sahel oriental dues guerres sacsegen la regió. El Sudan del Sud es va independitzar del Sudan el 2011 i dos anys més tard, després d’un cop d'estat fallit protagonitzat pel denominat Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan, començava una guerra civil permanent entre les forces governamentals i els rebels. Tot i que des del febrer de 2020 sembla una guerra estancada, fora d’algunes operacions esporàdiques, el nombre de desplaçats és d’uns 2,3 milions de persones que han cercat refugi als països veïns (Uganda, Sudan i Etiòpia). Al Sudan, l’octubre del 2021, un cop d'estat militar posava fi a la transició política sudanesa, poc després (abril de 2023) esclatava una guerra que enfrontava a les Forces Armades Sudaneses (FAS) del president Omar al-Bashir, i després del cop d'estat de 2019 d’Abd el-Fattah al-Burhan, i les Forces de Suport Ràpid (FSR) de Mohamed Hamdan Dagalo Hemedti. Paral·lelament, altres grups menors amb reivindicacions pròpies, com el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès Nord, el Moviment d'Alliberament del Sudan o el moviment rebel Tamazuj han fet costat a un o altre dels contendents. També el Grup Wagner va fer acte de presència per donar suport a les FAS.
És una guerra especialment cruenta amb episodis de neteja ètnica, massacres, milions de desplaçats i sense observadors internacionals que puguin donar compte de les violacions i els assassinats massius, la destrucció de pobles sencers, la pràctica sistemàtica de tortures... De fet, els líders de les FSR han estat acusats per la Cort Penal Internacional de genocidi, crims de guerra i contra la humanitat. El resultat és que la guerra del Sudan fa que existeixin ja 2,7 milions de sudanesos arreu del món i prop de 13 milions de desplaçats interns, mentre les infraestructures i el nivell de vida al país es deterioren cada dia que passa. A la guerra cal afegir els efectes del canvi climàtic que estan provocant unes inundacions que posen en perill la vida de centenars de milers de persones, de tal manera que el maig de 2024 l’ACNUR va haver de declarar el nivell 3 d’emergència i distribuir aigua potable a gairebé un milió de persones.
Restarien encara altres focus de conflicte a tocar del Sahel (la República Democràtica del Congo i els països limítrofs, una guerra enquistada de llarga durada relacionada amb l’extracció de minerals -especialment del coltan fonamental per a la telefonia mòbil-, possiblement el conflicte que ha provocat més morts des de la Segona Guerra Mundial) o analitzar els efectes negatius del canvi climàtic a la regió que estan originant nous fluxos migratoris. La solució, òbviament, no és la recepta de l’extrema dreta, «primer els de casa», sinó abocar els recursos econòmics i polítics perquè aquestes situacions límit no es produeixin i les milícies terroristes de caràcter confessional no tinguin cap opció.
Alerta a la nova actitud dels EUA i d’Espanya, fent costat a la d’altres països europeus i donant suport al pla d’autonomia del Marroc pel Sàhara Occidental que, davant d’una població desesperada i desesperançada després de mig segle d’exili enmig del desert algerià, pot facilitar la penetració de l’AQMI en els campaments de refugiats de Tinduf: en el segrest de tres cooperants catalans a Mauritània el 2009 i en el seu alliberament posterior va ser clau la figura d’Omar Uld Sid’Ahmed Uld Hame, més conegut com a Omar Sahrauí (un sobrenom prou revelador), la qual semblava indicar que ni tan sols els campaments de Tinduf escapaven a la influència de l’AQMI.