La ciutat de Bruges, la capital de regió de Flandes occidental, ha tingut històricament una marcada identitat flamenca. Així ho posa de manifest la seva llengua majoritària, el neerlandès, de la qual deriva el nom mateix de l'urbs, que no és res més que el plural de la paraula «brug», la forma flamenca per referir-se al que en català en diem pont. Els múltiples ponts existents a Bruges, que travessen els seus nombrosos canals, són precisament els que han portat a fer que la ciutat sigui coneguda amb el sobrenom de la «Venècia del nord».

Més enllà dels ponts, dels canals i de la llengua neerlandesa, un altre dels grans símbols d’identitat de la ciutat és el Club Bruges, una entitat esportiva més que centenària que troba les seves arrels a finals del segle XIX, en una època en què la ciutat comptava amb una important presència anglesa que va propiciar que els seus joves entressin en contacte amb el futbol, un esport que feia dècades que havia esdevingut enormement popular al Regne Unit.

Així, doncs, el 1890, un grup de joves de Bruges, format majoritàriament per antics alumnes de diverses escoles de la ciutat que havien descobert el nou esport fruit del seu contacte amb alumnes d’origen britànic, van decidir crear el primer club de futbol de la regió. Per culpa de les seves posicions nacionalistes van acordar que l’entitat dugués el nom flamenc de Brugsche Football Club i que adoptés per a la seva samarreta els colors groc i negre que embellien la bandera nacional de Flandes.

Malgrat estar promogut per joves nacionalistes flamencs, el Brugsche, que va adoptar com a divisa la llatina «Mens sana in corpore sano», també va incorporar a les seves files a diversos esportistes de parla francesa i d’un origen més aviat aristòcrata, com acostumava a passar en una època en què, fruit de les condicions de vida de la classe treballadora, la pràctica esportiva era un afer més aviat destinat als sectors més acomodats de la població.

La convivència entre el sector nacionalista flamenc, d’origen més aviat popular, i el sector francòfon de l’equip, d’origen burgès i aristocràtic, va generar ben aviat importants controvèrsies que van acabar amb l’escissió de la part francòfona que, el 1892, va crear el Football Club Brugeois, un equip amb una denominació inequívocament francesa que evidenciava la seva posició respecte al conflicte nacional i lingüístic que es vivia a Bèlgica.

Les diferències entre ambdós sectors van venir motivades per les idees nacionalistes dels flamencs així com per la seva voluntat de jugar exclusivament contra equips de Flandes, una posició que els francòfons rebutjaven reivindicant la seva voluntat d’enfrontar-se a equips de tota Bèlgica, com així ho va certificar la  integració del FC Brugeois a la federació belga i la seva participació en la primera lliga del país, disputada la temporada 1895-96.

L’escissió va provocar que el Brugsche forgés una identitat basada en el nacionalisme flamenc i en el seu caràcter popular, que el convertien en l’equip del poble, mentre que el Brugeois es caracteritzava per ser el club dels sectors acomodats de parla francesa, amb connexions arreu de Bèlgica i amb un enfocament més ambiciós del que havia de ser la pràctica esportiva.

Tot i les discrepàncies dels primers anys de les seves respectives singladures, els camins del Brugsche i del Brugeois es van tornar a trobar el 1897, quan el primer va absorbir el segon en una fusió que, paradoxalment, va adoptar el nom francòfon del Brugeois i que va servir per unir el suport popular i el nacionalisme flamenc del Brugsche amb l’ambició esportiva de què havia estat la seva escissió. 

A aquesta fusió s’hi van afegir també alguns dels integrants del Vlaamsche Football Club, una altra entitat marcadament nacionalista, com el seu nom flamenc indica, que va dividir els seus suports entre el Brugeois i el Cercle de Bruges, el gran rival ciutadà de l’actual Club Bruges, que tenia també un perfil nacionalista flamenc, però que mantenia alhora una orientació ideològica de caràcter catòlic i conservador que l’allunyava, per tant, del perfil popular del Brugsche.

Aquest nou Brugeois, que va renunciar a l’equipament amb els colors de la bandera flamenca per adoptar el blau que vestia l’escissió francòfona, va acabar assumint, a partir de 1909, una equipació formada pel blau i el negre en una decisió que, pel que sembla, va ser fruit de l’error en una comanda de samarretes que va acabar institucionalitzant-se i canviant el cromatisme que identificava a l’entitat.

El primer gran èxit esportiu del Brugeois, que avui és un dels clubs més llorejats de Bèlgica i el que més del territori flamenc, va arribar el 1920, quan els de Bruges van guanyar la seva primera lliga belga. I és precisament aquell mateix any quan el club va canviar novament la seva denominació fruit de la concessió del títol de reial que li va fer el monarca Albert I. A partir d’aquell moment, doncs, l’actual Bruges va passar a ser oficialment conegut com a Royal Football Club Brugeois.

Més de cinc dècades després d’aquell canvi, l’equip va decidir modificar de nou la seva denominació, en aquest cas per una raó ben distinta. El nacionalisme flamenc va pressionar l’entitat perquè modifiqués el seu nom en francès i l’adaptés al neerlandès, la llengua que parlaven la majoria dels seus afeccionats, que s’identificaven majoritàriament amb una posició política nacionalista.

De fet, la persistència d’un nom francès en una entitat marcadament flamenca responia al fet que bona part dels primers clubs esportius creats a Flandes, en molts casos impulsats per la seva burgesia francòfona i francòfila, havien adoptat denominacions en la llengua de Molière, en part pel prestigi social que aquesta semblava aportar.

Aquesta circumstància va canviar el 1972 quan el Bruges va adoptar oficialment la denominació que encara avui l’identifica i que no és altra que la de Club Brugge Koninklijke Voetbalvereniging, és a dir Club Bruges Associació Reial de Futbol. Aquest canvi va venir motivat, en bona part, per la pressió exercida pel Comitè d’Acció Lingüística flamenc, que defensava l’extensió de l’ús de la llengua flamenca en un context marcat per la forta divisió lingüística i nacional de Bèlgica.

I va ser precisament amb el nom degudament flamenquitzat que el Bruges va viure l’etapa més gloriosa de la seva història que va estar marcada per la rivalitat amb l’Anderlecht de Brussel·les per l’hegemonia al si del futbol belga, amb la consegüent rivalitat entre flamencs i valons que això comportava, i per les grans trajectòries europees dels anys 70, que van dur el Bruges a disputar dues finals continentals, perdudes, totes dues, contra el Liverpool anglès.

La primera d’aquestes finals va ser la de la copa de la UEFA de 1976, que el Bruges va perdre per un global de 4-3, tot just dos anys abans que l’equip de Flandes aconseguís la major fita esportiva de la seva història arribant fins a la final de la Copa d’Europa on va caure, a l’estadi londinenc de Wembley, per un solitari gol de Kenny Dalglish que va fer que el màxim trofeu continental viatgés de nou cap al Merseyside.

Els èxits esportius del Bruges van ser percebuts com un símbol d’orgull flamenc, ja que evidenciaven que els equips de Flandes també podien competir al més alt nivell i plantar cara al domini que els clubs valons havien exercit tradicionalment sobre el futbol belga, amb el Royal Sporting Anderlecht i l’Standard de Lieja com a màxims exponents.

Així, doncs, el Bruges, un club amb un origen nacionalista i popular, s’ha erigit, al llarg de la seva més que centenària història, en un dels principals símbols esportius de la identitat flamenca, un fet que també es concreta en l’adopció del neerlandès com a llengua del club.

Un símbol que té les seves arrels en un petit club nascut a finals del segle XIX que havia assumit com a propis els mateixos colors de la bandera del «Leeuw van Vlaanderen», el lleó negre sobre fons groc que avui representa la bandera independentista de Flandes que, a diferència de la regional oficial, no té les ungles pintades d’un color roig que fa que l’ensenya autonomista comparteixi colors amb la bandera oficial d’una Bèlgica de la qual els nacionalistes flamencs més acèrrims ambicionen independitzar-se.