Cada cert temps trobem exemples de candidats polítics, lluny de Catalunya, que tenen la capacitat d’il·luminar-nos amb les seves propostes, la seva comunicació, o el seu estil. És com si necessitéssim periòdicament de referents d’esperança o de bones pràctiques a qui seguir (però després no aplicar), com aquell qui cau encisat durant llargues estones mirant vídeos virals d’agents comercials mostrant pisos de luxe, o d’entrenaments musculars que mai posarà en pràctica, a les xarxes socials.
Els exemples de Zohran Mamdani en la cursa per l’alcaldia de Nova York, o del liberal progressista Rob Jetten del partit D66 als Països Baixos, entre altres, ens demostren que la comunicació política, ben feta (independent, professional, basada en les tendències de mercat, en dades i en l’avaluació contínua) no només és la millor inversió per a perseguir un objectiu electoral, sinó que pot aportar esperança, apropar a la política i la ciutadania, i lluitar contra la desafecció i l’extrema dreta. I això és gairebé tan important com guanyar eleccions.
En el “negoci” de la comunicació política, l’objectiu no són visites a una botiga, clics a la web d’un producte o vendes d’un servei. Són els vots com a mecanisme final d’una llarga cadena de coneixement (notorietat), persuasió, captació de dades i mobilització. Per aquest ordre i amb igual importància de tots i cadascun d’aquests elements.
De Mamdani n'hem (o n'hauríem d'haver) après la importància de donar a conèixer un candidat desconegut d’una forma que combini la seva autenticitat, l’atreviment en la comunicació, i crear i cuidar una comunitat de voluntaris que esdevingui el motor per multiplicar els actes, els recursos econòmics i la difusió de les seves propostes. Així com la importància de segmentar missatges i de la personalització de la política, en funció del perfil sociodemogràfic de cada col·lectiu (per raó d’edat, gènere, procedència, ocupació, idioma, renda…)
De Rob Jetten, el possible (probable) nou primer ministre dels Països Baixos, també n'hauríem d’haver pres nota que les xarxes socials no van només d’emetre continguts, sinó també d’escoltar, respondre i fomentar la participació dels teus electors. Què la forma no és el mateix que el contingut. És a dir, usar un llenguatge, format, ritme i producció “similar” a la dels teus rivals d’extrema dreta (o dreta radical), no ha de ser necessàriament sinònim que els continguts (les propostes i les crítiques) siguin les mateixes, o equiparables remotament, a aquestes formacions. O de la importància de l’economia de l’atenció: saber captar l’atenció del teu votant enfront un enorme soroll i oferta política (el nou parlament neerlandès comptarà amb 15 partits polítics diferents repartint-se els 150 escons), amb estratègies, formats i produccions pensades específicament per a això.
Enfront això, hi ha qui ha convertit el “deixar passar el temps” sense fer gairebé res en estratègia política, en la confiança que tot vindrà donat, o en els paràmetres d’una altra època en què “només” calia fer campanya unes setmanes abans de les eleccions. Només cal veure el mapa polític a Extremadura (amb una convocatòria electoral més o menys inesperada), al País Valencià, o, no ho descartem, a l’Aragó i les Balears.
I, d’igual forma que amb els exemples neerlandès i novaiorquès observem (amb certa enveja) com la comunicació política pot ser part de la cola entre ciutadania i política. No comunicar, no crear continguts, no usar les eines de publicitat, no dialogar amb els teus electors, o no captar dades, és un dels camins més ràpids cap a la desafecció política i el creixement del vot protesta i, amb ell, dels extremismes polítics.
