Què amaga la Flotilla?

«La bilis contra la iniciativa solitària amb Gaza només s'explica des del ressentiment, de la mateixa manera que el viatge té un component estètic imprescindible si vol tenir notorietat»

01 de setembre de 2025

Un passeig per X permet aquests dies recuperar el clima que es respirava a Twitter quan va esclatar el 15-M, ara ja fa 14 anys. Amb molta més quantitat de vinagre, això sí. La Flotilla solidària amb Gaza que va sortir ahir del Port de Barcelona -i que es va veure obligada a tornar a causa del temporal- aixeca passions, més baixes que altes, perquè té tots els ingredients per enervar la Catalunya digital del 2025. Disposa d'alguns dels protagonistes -Ada Colau, Greta Thunberg, Lluís Llach- que més polaritzen diguin el que diguin o facin el que facin, i que Israel en sigui el teló de fons acaba d'inflamar el còctel. El timeline del cap de setmana ha servit per deixar-ne constància.  

Té la Flotilla un component inequívocament solidari davant d'una situació que cada vegada més actors -i no tots, precisament, sospitosos de simpatitzar amb Hamàs- consideren un genocidi el que està passant a la Franja de Gaza? Per descomptat. Qualsevol iniciativa que serveixi per visibilitzar la situació és benvinguda? Fora de tot dubte. Aquest tipus de mobilitzacions han de tenir un punt de visibilitat -o postureig, per fer servir el llenguatge dels seus detractors- per poder captar l'atenció del públic? Seria incomprensible renunciar-hi. Calen cares conegudes perquè la Flotilla funcioni? Resultaria un error anonimitzar-la, perquè la difusió seria sensiblement menor. 

Els detractors d'aquest tipus d'iniciatives, que combinen els partidaris acrítics d'Israel -hi ha vegades que el futur de l'estat hebreu sembla que passi per l'estat d'opinió a Catalunya, on també hi ha un fort corrent de simpatia cap a la causa palestina que pot arribar a superar reivindicacions més autòctones- amb la demagògia de sofà, sostenen que no serveixen per canviar la situació. Que Benjamin Netanyahu no mourà ni un dit quan els vaixells s'acostin a les costes de Gaza, en essència. I tenen raó: el govern israelià ja ha dit que els donarà tracte de "terroristes", i que els convidaran -de manera previsiblement poc amable- a emprendre el camí de tornada cap a Barcelona. 

La Flotilla no canviarà res, perquè acabar amb una situació com la que pateixen els ciutadans de Gaza no depèn d'unes quantes embarcacions que travessin el Mediterrani. Depèn, exclusivament, del que decideixi Netanyahu, que no té cap incentiu per aixecar el peu de l'accelerador. Donald Trump el deixa fer, Europa és incapaç de fer que passin coses -que ho preguntin a Volodímir Zelenski- i una cosa és parlar d'embargament d'armes que defensar un boicot a l'estat d'Israel. Salvador Illa, president de la Generalitat, ha assenyalat avui mateix que el govern de Netanyahu està cometent un genocidi, però ha descartat practicar un boicot. Ningú es vol enemistar del tot amb ells. 

La bilis contra la iniciativa solitària amb Gaza només s'explica des del ressentiment -algú dels qui s'hi ha pronunciat en contra ho hauria fet si la comitiva hagués estat de solidaritat amb la independència l'any 2017, per exemple?-, de la mateixa manera que el viatge té un component estètic imprescindible si vol tenir notorietat. Es pot criticar -només faltaria- que la mobilització hagi tingut un component de happening potser excessiu si es té en compte el patiment dels ciutadans de Gaza, però aquesta seria una anàlisi epidèrmica. Entre fer alguna cosa i no moure ni un dit hi ha un món de distància, en aquests casos. Encara que Israel i Palestina generin totes les contradiccions possibles.