En tots els països que no han accedit encara a l’estatalitat pròpia i que pateixen, doncs, algun tipus d’opressió nacional, hi ha persones que fan de la llibertat del seu poble la causa de la seva vida. Aquest ha estat el cas de Víctor Terradellas i Maré, mort aquest diumenge a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Divendres a la matinada vaig rebre un missatge d’un amic comú on em comentava que havia tingut un vessament cerebral, que la situació era irreversible i que se n’esperava un desenllaç fatal de forma imminent. M’ha costat dormir aquests dies, pendent de les informacions que m’anaven arribant sobre el seu estat.

No fa gaire va venir a Tarragona per esmorzar junts, com en altres ocasions, i així vam fer-ho, durant dues hores llargues, en un bar tranquil, amb la visió reconfortant de la mar en calma a ben pocs metres. Vam parlar del país i de la vida, de la família i del món, en un to agradable de confiança, sinceritat i confidències mútues. Tenia un parlar reposat que, sovint, amorosia encara més amb un somriure senzill i una afabilitat en la conversa compatible amb afirmacions directes, a cops amb crítiques contundents, rotundes, a la manca de coratge d’alguns compatriotes. No es mossegava la llengua. Tenia amics a molts llocs, però ara era un català sense partit però amb país, com la majoria. Em va comentar que havia començat a escriure unes memòries que ara ja no podrà enllestir.

Víctor Terradellas, reusenc del 1962, tenia una branca familiar originària del poblet d’Albarca, avui amb 4 habitants i integrat a Cornudella de Montsant, al Priorat. És en aquest municipi on feia uns anys que s’havia establert, amb la muller, Judit Aixalà, i els dos fills, i d’un temps ençà s’havia fet càrrec del Mas dels Aubins, una casa rural on, més enllà d’acollir-hi estadants ocasionals, hi rebia tot de gent preocupada pel present i el futur del país. Des d’aquest poble prioratí, però, continuava mantenint els seus contactes amb mig món i, sovint, al nivell més elevat de responsabilitat política, de Washington a Moscou, de Berlín a Jerusalem, de Londres al Kurdistan.

Durant anys va pertànyer a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), on va ser responsable de relacions internacionals. De seguida va adonar-se que la política exterior no es movia per ideologia política, ni valors morals, ni principis ètics, sinó simplement per interessos estratègics nacionals. Per això va abocar el millor de la seva energia a l’acció internacional. I, decidit i valent, promogué projectes diversos de cooperació, un àmbit fins llavors monopolitzat per les forces d’esquerra. Amb el nom d’Igman, l’únic dels set turons que envolten Sarajevo que restà en mans dels bosnians durant la guerra, sostingué una organització solidària amb aquell país amb tot de projectes. Jo mateix vaig poder comprovar personalment, l’alta estima en què era tingut pels mandataris bosnians, en reconeixement de la seva tasca, en un viatge el 2009 a Bòsnia. 

Va ser també, com a editor, l’artífex d’una iniciativa singular: la revista en anglès Catalan International View, de la qual aparegueren una vintena llarga de números. Sempre ha estat una persona lliure, que ha anat per lliure, més patriota que home de partit, malgrat la seva pertinença a CDC durant força temps. Home de conviccions clares i  intenses, per a ell, el més important era el país i la seva independència. Per això s’havia reunit des de Henry Kissinger fins a Simon Peres, sempre amb discreció i defugint tota temptació de notorietat pública. No era home de figurar, sinó de fer, de bastir ponts amb tothom susceptible, en un moment donat, de ser útil per a la causa d’emancipació nacional. Recordo quan, fa una vintena molt llarga d’anys, ell era a CDC i jo a ERC i ens reuníem en secret per parlar de la independència del país. Ell hi venia acompanyat de quatre o cinc companys de partit i jo hi anava sol. El respecte mutu i la complicitat nacional dominaven sempre aquelles trobades.

Durant anys ha estat molt proper als diferents presidents de la Generalitat pertanyents a CDC o al PDECat i la seva tossuderia no és aliena al gir estratègic que va fer el seu partit el 2012, en el congrés celebrat a Reus, en obrir clarament la porta sobiranista. El seu patriotisme sense escletxes, el seu sentit d’Estat i l’encert a valorar la importància fonamental de l’acció internacional, el van convertir en objectiu del nacionalisme espanyol, judicial, policial, polític i mediàtic. Acusat d’establir contactes amb el Kremlin i d’haver aconseguit de comprometre una força militar de 10.000 soldats russos per fer costat a la independència de Catalunya, la causa va ser finalment arxivada. Però va haver de patir el linxament dels mitjans de comunicació espanyols, amb la complicitat vergonyant de certes veus catalanes d’una pusil·lanimitat infinita. I la seva agenda, farcida de contactes internacionals i requisada per la guàrdia civil, encara no li ha estat retornada.

Víctor Terradellas anà sembrant, ça i lla, tot de llavors diverses amb l’esperança que un dia poguessin donar el seu fruit, des de Bolívia al Regne Unit, de l’Afganistan a Alemanya, d’Israel al Marroc. Saltà, doncs, la frontera europea i anà molt més enllà de les forces d’ideologia semblant  a les sigles on llavors militava, fins llavors àmbit quasi exclusiu de relació internacional dels partits catalans. I es reuní amb caps d’Estat fins a dirigents opositors, des de ministres fins a responsables de moviments d’alliberament nacional d’arreu del món. La presència d’algun dirigent molt destacat de Bildu, passejant de tant en tant per Cornudella al seu costat, no passava desapercebuda a la gent del poble prioratí on ha viscut els darrers anys. Convençut que és la suma de microaccions allò que pot permetre l’acció definitiva, la frase del seu perfil a whatsapp ho resumeix prou bé: “Els grans roures neixen de petits glans”.

Amants tots dos de la bona taula, el darrer cop que vam compartir-ne una em comentà que tenia entre mans alguns projectes en l’àmbit internacional de la màxima importància. Lamentablement, ja no podran dur-se a terme, amb la seva mort inesperada. No fa gaire més d’una setmana que, en el seu darrer missatge al telèfon, em comentava: “Estigues pels nets i xala amb ells tant com puguis. Al cap i a la fi, és per ells que fem tot això”. És per ells que ho farem, però també per tu, Víctor. Perquè el fil roig de la continuïtat nacional i el desig d’independència no pot escapçar-se. Com tu vas fer.