Captura i extracció d'un governant d'un estat sobirà com Veneçuela en direcció a un tribunal de Nova York. Intercepció d'un petrolier rus en aigües internacional per part de l'exèrcit dels Estats Units. Amenaces flagrants a un estat membre de la Unió Europa (UE) i de l'OTAN per tal de quedar-se amb Groenlàndia. Assessors de seguretat nacional nord-americans que declinen un llenguatge comparable al de l'Alemanya dels anys trenta. El 2026 té només set dies, però acumula elements que podien omplir tranquil·lament els espais principals d'un resum de l'any. Queda clar que el món, al ritme de Donald Trump, serà més fosc, i que tenir la raó no suposarà cap virtut davant les forces de l'imperi.
Perquè Trump, de principis líquids i d'interessos variables, ha passat en qüestió de mesos de ser un defensor de l'aïllacionisme a intervenir directament en un país de l'Amèrica Llatina. A cara descoberta, sense interès en fomentar una democràcia occidental -argument que servia, en temps dels falcons neoconservadors, per justificar guerres com la de l'Iraq i de l'Afganistan-, deixant clar que es volen explotar els recursos naturals i que qui no segueixi les seves directrius tindrà la mateixa sort que Nicolás Maduro. La propaganda sobre presumpte narcoterrorisme, que en els últims mesos ha servit per abonar el terreny de la intervenció a Veneçuela, ja s'està autodissolent.
Si els Estats Units poden entrar en un país sobirà i endur-se'n el president, si Rússia pot mantenir oberta durant quatre anys la guerra amb Ucraïna sense que li passi una factura real, si la Xina pot fantasiejar amb envair Taiwan, vol dir que s'han retrocedit almenys cent anys. Ja no hi ha pràcticament colònies, però sí satèl·lits, i sobretot un món que ha canviat per raons econòmiques i per raons climàtiques: fa un segle, ningú hauria pensat que l'entorn de Groenlàndia podria ser navegable, ni que els recursos naturals que s'hi amaguen servirien per raons de seguretat nacional. Trump ha olorat la sang dèbil de la UE, i per això s'atreveix a imitar Emmanuel Macron en públic. Ningú li fa ombra.
Per què? Perquè ningú té una força militar comparable a la dels Estats Units, perquè Europa ha subcontractat la defensa al gran germà nord-americà sota el paraigua de l'OTAN, i perquè dins del continent hi ha partits que són submarins de la dreta autoritària que lidera el magnat republicà. Ningú és capaç de plantar-li cara: si el més valent és Pedro Sánchez per dir que és intolerable una intervenció com la del cap de setmana a Caracas, fora de la legalitat internacional, vol dir que el nivell és més aviat baix. Si fins i tot l'extrema dreta francesa és més dura que la dreta espanyola amb Trump, vol dir que n'hi ha més d'un que té la brúixola avariada. Tampoc seria una novetat, en aquest cas.
Si Trump entra a Groenlàndia, sigui quin sigui el format, l'Aliança Atlàntica es pot donar per trencada. Com es pot donar per trencada, sense necessitat de fer filigranes, l'estabilitat sorgida del final de la Segona Guerra Mundial. Al llarg d'aquest any, i també del vinent, veurem coses que ens hauria costat imaginar, i que seran justificades com el mal menor, com un peatge a pagar per viure amb tranquil·litat i no posar en risc l'estil de vida de les últimes dècades. I no es tracta de redactar memoràndums, o de publicar tuits deeply concerned, o de sortir públicament a denunciar abusos a la legalitat internacional: es tracta de tenir una mínima fortalesa. Ningú sembla capaç de trobar-la.