L’altre dia sentia a la nostra ràdio pública com es parlava sobre l’estalvi que ha de significar la nova llei d’eficiència judicial per l’obligatorietat del tràmit de conciliació prèvia, el conegut com a MASC (Mitjans Adequats per a la Solució de Controvèrsies). En posaven d’exemple dos judicis penals que s’haurien hagut de celebrar amb jurat popular i que, com els acusats s’han conformat amb la pena, no se celebraran, passant directament el jutge a posar la sentència per a cada condemna. Deien, a més, que així, per cada judici, s’estalviarien uns 5.000 euros. És el que sol succeir quan el periodista no té coneixements de la matèria sobre la qual parla o per distingir, quan pregunta, si el que respon sap alguna cosa o no. Perquè tot això ni és nou, ni és com ho descriuen.
El que ha succeït en els dos casos que se citaven és que els processats, aconsellats per la seva defensa, a la vista de la inapel·labilitat dels seus casos, han decidit pactar. En un cas, potser menys clar perquè les circumstàncies mentals de l’acusada podien posar en risc que fos reconeguda com a responsable, el pacte ha rebaixat la pena inicialment proposada fins als 20 anys. En el segon, directament la persona s’ha
conformat amb els 25 anys que es demanaven. Com s’ha fet sempre, molt abans d’aquesta llei, que, per cert, no afegeix cap avantatge per facilitar aquesta conformació.
En general, intentar la conciliació és el que fa qualsevol lletrat amb dos dits de front abans d’anar a judici, i el fet que ara l’imposin conciliar, no farà créixer el cervell dels que abans no ho feien. És dita regular entre el gremi que “és millor un mal acord que un bon plet”, tot i que evidentment no és el mateix ser demandant o demandant, quasi sempre més còmode per a l’advocat la posició del segon. I, per tant, incentiu per no conciliar res.
La llei d’eficiència judicial no fa el que es diu que fa, però tampoc el que diu que farà. Del que va fonamentalment la llei d’eficiència judicial, que tants retrets ha tingut per part de tots els col·lectius jurídics implicats, és de complicar la vida a l’administració de justícia pel que fa a l’execució de les sentències, perquè el que potser serà una bona notícia en partits judicials més petits, en els grans pot generar més caos i retards que bones notícies per als justiciables (excepte, altre cop, si es tracta del demandat, clar...). No crec que estalviï diners, ans al contrari, la demora continuarà en una altra fase, la més important, el que equival a molts diners esmerçats. Això sí, com fora desitjable, no s’inverteix de veritat en la connexió de jutjats i la implementació de la intel·ligència artificial, com a mínim en les qüestions mecàniques. Però ja se sap que això generaria un altre problema, el de la massa de gent que fora prescindible, al que els poders públics no es volen enfrontar. Ja en tenen prou amb un atur estructural molt per sobre de la mitja europea.