Queden lluny els anys àlgids del procés, quan l'ANC actuava com a motor del Govern des de la societat civil i signava les grans mobilitzacions dels últims temps. El missatge de Carme Forcadell amb el "president, posi les urnes" il·lustra bé aquella època, en contraposició clara amb l'actual situació de l'entitat, ara presidida per Lluís Llach, del moviment independentista i del país en general. L'Assemblea ha passat d'arrossegar els polítics cap a la independència a viure en el soroll permanent. Les crisis -l'última onada de dimissions va ser abans de l'estiu- són habituals, mentre minva el múscul mobilitzador -reservat ja només a la manifestació de la Diada- i la capacitat d'incidència és pràcticament inexistent.

El postprocés, ja consolidat amb Salvador Illa a Palau, ha obligat tots els actors de l'independentisme a redefinir prioritats. Els partits ja ho havien fet, i també Òmnium Cultural, l'altra gran entitat del procés, ara centrada sobretot en la construcció nacional i la defensa de la llengua. L'ANC, que va néixer amb l'únic objectiu de fer la independència, i que no preveia haver d'existir durant més d'una dècada, també ha canviat el missatge, amb un cert retorn a la necessitat de "fer país" un cop constatat que la República no arribarà pas a curt termini. Amb tot, amb una ciutadania més preocupada per l'habitatge o la seguretat, i no per l'estatus polític del país, l'entitat que presideix Llach ha perdut el rol central d'anys anteriors.

Per això ja no es contemplen episodis com el de la manifestació de 2012, la primera que organitzava l'ANC i que va col·lapsar el centre de Barcelona. Tres setmanes després, Artur Mas avançava eleccions, convençut que podria surfejar l'onada independentista que creixia. Els anys següents també van ser èxits de mobilització, amb fotografies que van fer la volta al món. Tot plegat va desembocar en l'1-O, amb l'ANC de Jordi Sànchez com a un dels motors del referèndum i informada en tot moment dels passos que feia l'executiu de Carles Puigdemont. Després dels fets de l'octubre de 2017, la lluita per l'alliberament nacional va donar pas a la lluita antirepressiva. La mobilització encara va aguantar fins a l'any 2019, però va quedar greument ferida amb la pandèmia, i ja no s'ha recuperat.

Això, juntament amb la desorientació estratègica i les crisis internes expliquen una ANC que és notícia per les dimissions i l'intercanvi de retrets, més que no pas per l'èxit de les seves campanyes o accions. Algun n'hi ha, però puntual i de recorregut curt. La concentració a Montserrat contra la visita de Felip VI va fer visible el malestar de l'independentisme, va alterar la imatge de normalitat que volia exhibir el Govern, i va deixar algunes imatges de tensió amb els Mossos, però no va anar més enllà. En canvi, un mes més tard, la protesta per una altra visita del monarca, en aquest cas al Liceu, només va aplegar unes 200 persones. Tot plegat, eclipsat per la sortida de diversos secretaris nacionals, crítics amb la gestió de Llach.

Més crisis que èxits

Una organització assembleària com l'ANC és un terreny procliu als corrents crítics, que han anat creixent a mesura que s'allunyava l'horitzó de la independència i el malestar s'apoderava de les bases del moviment. La "llista cívica", proposta del mandat de Dolors Feliu, va sacsejar l'entitat i les conseqüències encara perduren. La direcció d'aquell moment n'era partidària, però va sortir derrotada de la consulta interna per pocs vots de diferència. Després de les eleccions, la candidatura de Llach -contrària a la creació d'aquest quart espai- va arribar a la presidència, no sense intents de bloqueig.

Els contraris al cantautor han denunciat el tarannà de la direcció, a qui acusen de voler silenciar el debat i dinamitar els fonaments de l'organització a través d'un canvi en els estatuts que va rebre l'aval dels socis (i que volia, entre d'altres, dificultar la possibilitat d'un nou intent de "llista cívica"). Tot plegat va desembocar, abans de l'estiu, en la dimissió en bloc de bona part del sector crític, que assegura que l'ANC ha deixat de ser incòmode pels partits independentistes. La direcció de Llach, que ha intentat apropar posicions de nou amb Òmnium -hi va haver moments, tot just fa uns anys, de distanciament absolut entre les dues organitzacions per discurs "antipolític" de l'Assemblea- i amb altres actors del moviment, no ha pogut recosir l'entitat.

Incidència minvant

El to de l'ANC, que mentre els partits anaven virant cap a l'estratègia del diàleg es va anar tornant més agre, l'ha distanciat d'ERC. Les acusacions de "traïdors" han estat habituals els darrers anys, mentre l'entitat entonava un discurs molt similar al de Junts, fins que el partit de Puigdemont també es va decantar cap a la via de la negociació amb el PSOE. Amb Llach a la presidència, l'entitat ha intentat marcar distància amb l'extrema dreta d'Aliança Catalana -després dels dubtes de la passada manifestació, enguany no els han convidat, cosa que els ha comportat crítiques-, que guanya força entre els independentistes desencantats.

Des que Illa és a la Generalitat, la pressió que pot exercir l'entitat per moure el Govern ha desaparegut del tot i l'oposició al projecte socialista -que titllen d'"espanyolista" i "desnacionalitzador"- és total. Mentre la legislatura avança i la independència ha quedat aparcada, l'ANC intenta liderar o donar suport a algunes de les lluites que apareixen com a prioritàries, sigui el funcionament de Rodalies o l'ús de la llengua catalana, per tornar a dotar de contingut el projecte independentista i preparar el país recuperar la majoria al Parlament. Ara com ara, admet el full de ruta de l'entitat, no es donen les condicions per fer la independència.