Pedro Sánchez no va guanyar les eleccions del 23 de juny de 2023, convocades per sorpresa després de la desfeta del PSOE a les autonòmiques i municipals de dos mesos abans. Aquells comicis espanyols de fa exactament dos anys els va guanyar en vots i escons el PP, que aconseguia recuperar part de l'electorat que el 2019 li havia marxat a Vox quan el procés català encara fumejava i el feminisme s'alçava als carrers. El votant més a la dreta volia respondre amb llenya. El 2023, el PSOE no va ser primer, però els populars i els seus aliats naturals de Vox no van aconseguir majoria absoluta.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Sánchez i el seu equip —aleshores amb Santos Cerdán de cap d'operacions— van aconseguir bastir una ajustada i complexa majoria plurinacional (no d'esquerres, perquè també en formaven part Junts i el PNB) que li va donar el "sí" a la investidura amb dues motivacions clares tot i que sense coherència programàtica. La primera raó per entendre's era la por a un govern reaccionari de la dreta espanyolista i els seus efectes sobre les llibertats individuals i col·lectives. Aquest havia estat, de fet, l'espantall socialista en campanya. Les coalicions de dretes que aquells dies es formaven a ajuntaments i governs autonòmics van fer versemblant el relat i mobilitzar bascos, catalans i dones joves allunyant Alberto Núñez Feijóo, que en campanya havia mostrat mancances, de la Moncloa.

La segona motivació de l'anomenat "bloc de la investidura", format per tot el que hi havia a l'esquerra del PSOE i els partits sobiranistes, eren les concessions. El model autonòmic i la Constitució havien de donaven marge per federalitzar un estat d'arrel centralista i totalitària inspirat en el model francès. Però, malgrat els quaranta anys de democràcia i el pes específic dels nacionalistes, encara quedava molta tela per tallar en matèria de llengua, d'aprofundiment democràtic, de finances de les comunitats o de descentralització de les infraestructures, posem per cas. A aquest ànim reformista, afegiu-hi la capacitat dels debilitats partits independentistes per posar damunt la taula i desencallar l'amnistia que reclamaven des de 2017 i que també el PSOE havia considerat una rendició de l'estat de dret. Finalment, Sánchez va acceptar-la perquè volia governar.

Han passat dos anys i hi ha hagut molta guerra als mitjans, a la judicatura, a les altes institucions de l'Estat, i al món econòmic. Però el balanç de Sánchez només és ric en crispació. L'economia espanyola creix (també ho fa la població) i el president intenta fer-se fort en la política exterior i confrontant al PP i a Vox. Però els casos de corrupció, la incapacitat (o la deixadesa) per complir amb els socis, i les dificultats per tirar endavant una agenda de reformes que donin sentit al mandat són un llast que comença de convertir-se en un pes mort.

Sánchez no ha volgut reiniciar la legislatura després del cas Cerdán i es va limitar a presentar mesures contra la corrupció. Són rellevants i necessàries, és clar, però caldria que, com a mínim, intentés aprovar uns pressupostos si no vol quedar-se a mitges en tot i marcir-se a la Moncloa mentre espera l'arribada dels bàrbars.

Els governs han de governar i transformar, i Sánchez sembla resignat a no fer-ho i a quedar-se a mitges com li ha passat amb la comissaria de Via Laietana. Darrerament, retira de l'ordre del dia les iniciatives que no es veu capaç de negociar o queda derrotat en temes d'interès general. És el cas de la necessària reforma de la Justícia per modernitzar-la i reduir la incidència de la dreta, de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores (ahir la gran patronal catalana va felicitar i agrair al PP, Vox i Junts haver-la impedit) o del decret antiapagades que Podem i Junts es van negar a aprovar. Ni castigant-lo ni complaent-lo en les votacions ERC i Junts aconsegueixen fer complir els acords, ja no cal dir cobrar "per avançat": sembla difícil que el finançament singular o les competències d'immigració s'obrin pas.  

Sánchez té encara l'oportunitat de fer camí amb el bloc de la investidura, que ha dit diverses vegades que no a la moció de censura que encara ara intenta Feijóo. El PSOE, que fa més de trenta anys que només pot governar amb el que hi ha a la seva esquerra o a les perifèries, està obligat a complir, a regenerar i a desmuntar l'estat profund que ara també el dispara. La lògica d'aliances no canviarà per més que ho anheli la vella guàrdia del partit que es voldria entendre amb el PP. I això no només demanarà temps i comprensió dels aliats, també determinació i mà esquerra més que no pas proclames. No n'hi ha prou amb defensar que l'alternativa és pitjor si el PSOE no vol passar-se anys lamentant l'oportunitat perduda.  

Avui no et perdis

• Nous afectats pel caos de les places docents: «Els errors administratius m'han deixat sense feina»; per Àngela Reyes i Fernàndez.
• El Govern es bolca (ara sí) amb la Ryder Cup; per Bernat Surroca Albet.
• Rufián proposa una llista de les «esquerres perifèriques» a les eleccions espanyoles.
• La família de Montserrat Caballé, a punt de ser desnonada.
• Crítica: «The Fantastic Four: First Steps» no és una gran pel·lícula, però és la primera pedra del nou camí de Marvel; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Primera víctima del cas Montoro. La investigació que un jutjat de Tarragona ha obert contra l'exministre d'Hisenda i diversos dels seus alts càrrecs per afavorir empreses energètiques que van pagar al despatx d'assessoria que va obrir abans de tornar a la política activa ha generat un gran escàndol polític. Un dels imputats és Miguel Ferre, que era secretari d'Estat d'Hisenda. Després de deixar la política, Ferre va fitxar com a consultor sènior d'assumptes públics de la multinacional sueca Kreab. Ara, la firma dedicada a fer lobby per defensar interessos empresarials ha decidit prescindir-ne tot recordant que no té res a veure amb el cas Montoro. L'impacte ha sigut polític, però també ha posat al punt de mira moltes de les firmes d'assumptes públics o despatxos diversos on ara treballen alguns dels investigats.

Vist i llegit

La televisió dels Estats Units viu un dels moments més convulsos de la seva història. La CBS ha decidit cancel·lar un dels late nights més importants de les últimes dècades: The Late Show with Stephen Colbert. El context és transcendental en aquesta història: Colbert és un dels humoristes i presentadors televisius més estimats per l'audiència (és el més vist d'aquest gènere) i també un dels grans detractors de Trump. Des de la seva primera presidència fins al seu segon mandat, ha estat una figura televisiva contrària a les seves polítiques erràtiques i discursos d'odi. I ara, la mà negra de Trump ha arribat fins a la CBS.  

La presidència de la cadena diu que cancel·la el programa per motius econòmics, però la Paramount, la matriu corporativa, necessita l'aprovació de la Casa Blanca per fusionar-se amb l'empresa Skydance. La CBS fa fora Colbert tres dies després que l'humorista carregués en directe contra la seva pròpia empresa per pactar amb Trump un acord de 16 milions de dòlars per solucionar una demanda que el president els havia posat per una entrevista que li van editar. Trump va celebrar a Truth Social que l'acomiadessin. El Late Show fa 33 anys que s'emet a la CBS i abans de Colbert el va presentar el llegendari David Letterman. El presentador va respondre sense pèls a la llengua a Trump: "Go f**k yourself". Tot plegat ha sacsejat la graella televisiva, encès els mitjans i provocat reaccions com les de Jon Stewart o dels seus companys.

El nom propi

Ni Gemma Mengual ni Ona Carbonell. La primera medalla d'or catalana de la història en solo lliure de natació se la va endur ahir al matí Iris Tió (Barcelona, 2002). La nedadora es va imposar en la final de la modalitat individual i va aconseguir una fita fins ara mai vista a l'Estat. Tot i l'alt nivell de Tió i la projecció que ha mostrat els darrers anys, l'or va ser una sorpresa, ja que l'equip xinès ha dominat clarament el mundial que se celebra aquests dies a Singapur. "Estic flipant, era un somni", va celebrar la jove promesa, que apunta a l'increment de la dificultat com l'element clau per aconseguir l'or en l'escenari més important. La "p... dècima" que li va faltar a Mengual el 2009 a Roma i les plates de Carbonell ja són passat.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]