Les enquestes no són les taules de la llei de Moisès ni fan una predicció de què passarà quan es convoquin eleccions, en el cas català d'aquí a dos anys i mig si res no es torça. Però són una fotografia del moment i, estiguin més o menys ben cuinades pels sociòlegs que ajusten les respostes brutes corregint els biaixos de qualsevol mostra, donen pistes sobre cap a on es mou l'electorat. L'esperada enquesta del CEO que es va presentar ahir (ja és casualitat que coincidís amb la primera jornada del judici als Pujol, talment com si el Govern tingués algun interès que passés desapercebuda) combat algunes veritats presentades com a absolutes i obre també alguns interrogants.

El primer de tots és que, malgrat la insistència d'alguns partits i mitjans, ni la immigració ni la delinqüència monopolitzen les preocupacions. El que fa perdre la son, a molta distància i en augment constant davant la timidesa de les polítiques públiques per intervenir el mercat, és la dificultat per accedir a l'habitatge. La preocupació (raonable) per la gestió i integració dels nouvinguts en drets i deures i per la seguretat (demana especial atenció en alguns barris) són el segon i el tercer problema, però queden a tocar d'altres que complementen el de l'habitatge: els sous baixos, la precarietat laboral o la marxa de l'economia.

La segona qüestió és que els pactes són més difícils. El tripartit parlamentari que va investir i sosté Salvador Illa (PSC-ERC-Comuns) només sumaria per la franja alta. Els independentistes ja no ho fan ni incloent Aliança, fet que, en tot cas, faria intransitables les majories per la negativa d'Esquerra i la CUP a entendre-s'hi. I tampoc suma ja la sociovergència o els partits que van conformar el bloc unionista. Sí ho faria una gran coalició que unís socialistes, republicans i juntaires. Un escenari mai vist i que, d'entrada, rebutgen els dos sobiranistes. Però en aquest postprocés que ningú sap quant durarà, el PSC no se sostindrà al Govern sense suports independentistes. I a l'inrevés.  

La tercera és que, entre l'original i la còpia, encara triomfa l'original. Es pot preguntar, si hi ha dubtes, al PP o a la dreta francesa. Fa més d'un any que Junts, en constatar que la unilateralitat ja no era més que un miratge amb adeptes minvants, va entrar de ple en el postprocés. Va fer-ho pactant a Madrid i amb un cop de volant a la dreta que buscava tres coses: marcar territori davant de Sánchez i ERC al Congrés, guanyar perfil ideològic i reconnectar amb l'espai de CiU, i frenar a Sílvia Orriols. No està funcionant i, a més, alguns alcaldes corren risc de passar de frenada. La formació xenòfoba, que obvia l'agitació independentista en la cerca de vot divers, atrapa Junts tot i el seu pobre balanç a Ripoll i pot activar un efecte bola de neu demoscòpic que capti votants no només de Junts i, en menor part, de Vox i de l'abstenció com constata el CEO. 

La quarta és que, a Catalunya, governar fa trenta anys que no té premi a les urnes. Ho explica en aquest interessant reportatge Lluís Girona. El 1995, el Govern, aleshores el de Pujol, va perdre escons i, des d'aleshores, tots ho han fet. Als executius independentistes o amb marcat to catalanista els ha anat malament perquè el màrqueting electoral els feia prometre la lluna i després decebien els votants quan topaven amb l'escàs poder polític i les estretors financeres de la Generalitat i la seva aversió a escalar els conflictes. Ara, l'enquesta preveu una baixada d'Illa malgrat que governa en solitari, l'establishment li fa costat, l'oposició no està per tirar coets, i, lògicament, està en lluna de mel amb la Moncloa. El líder del PSC va prometre posar al dia els serveis públics, però és una incògnita si farà complir al PSOE els acords de finançament per evitar que l'estat del benestar català caigui a trossos i, per contra, és una certesa que no se'n surt de fer que els trens de Rodalies funcionin. Segurament, però, la reculada té més a veure amb la desmobilització de part de l'electorat unionista que va reforçar el PSC i que amb l'anhelada "normalització" ja no veu urgent anar a les urnes per barrar el pas a l'amenaça rupturista.

La cinquena qüestió va d'espais estables. El càstig a ERC en el darrer cicle es constata ara excessiu (abstenció i vot útil a Junts al Parlament igual que a les espanyoles uns mesos abans, en aquell cas amb PSC i Comuns de beneficiaris) i ara el rumb de la formació a Catalunya i a Madrid, coherent amb l'aposta per la negociació malgrat les dificultats i els incompliments, en consolidaria el terra. Els permetria fins i tot una lleu revifada recuperant velles fugues a socialistes, juntaires o la CUP. El problema d'Oriol Junqueras és com ser, alhora, soci i alternativa d'Illa, però pot guanyar espai i discurs en el marc de la dura competència que s'albira entre la dreta i l'extrema dreta independentista. L'alternativa d'un tripartit sobiranista és lluny, molt lluny, de cristal·litzar, també perquè els Comuns i la CUP estan estancats. L'espai de l'espanyolisme dur també és estable i, lògicament, mimètic amb el que passa Espanya: el PP pateix i Vox puja.

El CEO, que ahir ja blasmaven els que se'n sentien víctimes posant-lo discursivament al nivell de l'Operació Catalunya, no és dogma, no és perfecte i segur que no és el que passarà en dos anys i mig. Però la foto del moment dona pistes i, ben llegida, ajuda a prendre decisions i a calibrar riscos i discursos. Arreu.

Avui no et perdis

• Governar Catalunya: trenta anys sense premi a les urnes; per Lluís Girona.
• La veu de Nació: Sense pietat amb Jordi Pujol; per Oriol March.
• Entrevista a Ferran Mascarell: «En aquests moments, l'espanyolisme té més projecte per Catalunya que l'independentisme»; per Pep Martí Vallverdú.
• Més denúncies de dones per compartir imatges íntimes sense permís; per David Cobo.
• Futbolítica: El Chelsea, el club dels veterans de guerra britànics; per Ramon Usall.

El passadís

Els ministres del PSOE han perdut els complexos a les xarxes. Ja no és només el de Transports, Óscar Puente. Les seves formes s'estenen també a càrrecs de confiança del govern de Pedro Sánchez. És el cas del president de RTVE, José Pablo López. Ell, però, no se les va tenir amb agitadors ultres, sinó amb els reis del paper cuixé. La revista Hola va fer un reportatge de dones televisives. Hi apareixien les "reines" Ana Rosa Quintana (Tele5) o Sonsoles Ónega i Susanna Griso (Antena3) i cap presentadora de la pública. "Pel que sigui, a l'Hola han oblidat a les periodistes de TVE que marquen cada dia l'audiència en televisió. No les ha considerades prou populars. Pel que sigui" es va queixar a les xarxes. I adjuntava fotos de Sílvia Intxaurrondo i Pepa Bueno entre d'altres. Les dades d'audiència l'avalen, si, i la mala llet del Madrid DF ho atrapa tot, també.

Vist i llegit

Fa uns dies El Punt Avui publicava una colpidora entrevista a Àlex Pastor, exalcalde socialista de Badalona que, en pandèmia, va ser enxampat conduint begut i saltant-se el confinament en un control policial. Allò li va costar el càrrec i que el PSC el fes fora del partit. Ara, en parlava per primer cop i explicava la seva addicció a l'alcohol i la depressió que el va portar al pou mentre era alcalde de la ciutat. I també la solitud que va sentir en aquells mesos. Un bon retrat de com pot arribar a ser d'inhumana la política. "A les nits bevia i plorava i l'endemà em tocava somriure", diu. L'entrevista és de Sara Muñoz.

Recordem

Precisament avui fa tretze anys que, el 25 de novembre de 2012, es van celebrar les eleccions catalanes que donarien legitimitat al procés d'independència i en les que Artur Mas s'havia compromès a avançar cap a l'estat propi i a fer un referèndum. L'Estat no ho va acceptar i va desembocar en el procés participatiu del 9-N. En aquelles eleccions, Mas va pagar les retallades del seu primer mandat (li van imposar la UE i el govern espanyol però ell també les va assumir i defensar), els casos de corrupció que assetjaven CDC, i els que li van crear les clavegueres.

Com li passa ara a Junts amb Aliança, CiU va voler fer d'ERC i el beneficiari va ser Oriol Junqueras, candidat per primer cop i que va créixer de deu a vint-i-un escons. Mal assessorat, Mas havia avançat eleccions per aconseguir majoria absoluta i es va presentar amb una imatge un punt messiànica, però va baixar de 62 a 50 escons. Les urnes els van dir que no ho podien fer sols i això els va decebre. La federació nacionalista va tornar a fer Govern amb un pacte d'investidura amb ERC, que era soci preferent i, alhora, liderava l'oposició. Aquí podeu recuperar el seu discurs al míting final de campanya al Palau Sant Jordi.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]