Malgrat la seva història centenària, que l’ha convertit en un club d’inqüestionable tradició futbolística a la capital britànica, el cert és que el Chelsea va néixer gairebé per casualitat. El seu singular origen es remunta a 1904, quan l’empresari anglès Gus Mears va adquirir les pistes d’atletisme de Stamford Bridge amb l’objectiu de construir-hi un gran estadi de futbol. La seva intenció era que el Fulham, que tenia el seu terreny de joc en una zona molt propera, hi traslladés la seva llar, però el rebuig de l'equip anglès va provocar que hagués de buscar solucions alternatives. En un primer moment, Mears es va plantejar abandonar el projecte i vendre els terrenys a una companyia ferroviària, la Great Western Railway, perquè els utilitzés com a pati per guardar-hi carbó. Finalment, però, l’empresari va decidir tirar endavant amb la construcció de l’estadi i va optar per fundar un nou club que adoptés Stamford Bridge com a seu. És així com va néixer el Chelsea Football Club, fruit de la necessitat que tenia aquell projecte d’estadi modern de comptar amb un club que hi jugués els seus partits com a local.

Ubicada a Fulham Road, la nova entitat sorgida fruit de la iniciativa de Gus Mears no va poder adoptar la denominació de Fulham perquè ja tenia propietaris. Així, doncs, els promotors del nou club van posar diverses denominacions sobre la taula, entre les quals cal destacar la de London, la de Stamford Bridge, que seria finalment adoptada per designar l’estadi, o les de les veïnes barriades de Kensington i Chelsea. La llegenda explica que va ser una moneda llençada a l’aire la que va decidir en darrera instància l’actual denominació de l’entitat, quan es dubtava entre els noms dels barris de Kensington i de Chelsea.

La decisió, però, no va ser ni molt menys trivial i va esdevenir en un element clau a l’hora de definir la identitat del nou club, especialment si tenim en compte que el districte de què havia adoptat el nom era conegut, en aquella època, pel Royal Hospital Chelsea, un hospici creat a finals del segle XVII pel rei Carles II d’Anglaterra que acollia antics combatents del seu exèrcit.

La relativa proximitat de Stamford Bridge amb l’hospital de veterans de guerra del barri de Chelsea va fer que els seus inquilins es convertissin en espectadors habituals de les tribunes del nou estadi, ubicades a la vora del cementiri de Brompton que en aquell temps exercia com a necròpolis militar de la regió de Londres. El fet que el Royal Hospital Chelsea acabés adquirint una parcel·la en aquell mateix cementiri, on va construir un gran monument en forma d’obelisc que retia homenatge als veterans de guerra, va acabar de reforçar el seu vincle amb l’indret, que ja era l’espai de repòs de nombrosos soldats britànics.

Així, doncs, els veterans de guerra de l’exèrcit britànic tenien, a començament del segle XX, tres elements simbòlics compartits que estaven, tots ells, ubicats en un dels barris nobles de la capital: el Royal Hospital, el cementiri de Brompton i el Chelsea FC.

La vinculació entre el nounat Chelsea i els veterans de l’exèrcit britànic va acabar de quedar palesa quan el club va dissenyar el seu primer escut i va optar per incloure-hi la imatge d’un “Chelsea Pensioner” és a dir, d'un veterà de guerra resident a l’hospici reial del barri homònim. Aquest logotip va estar vigent, amb dissenys diversos, durant gairebé mig segle per bé que mai va arribar a estampar-se a les samarretes dels “blues” que, en aquella època, encara no lluïen l’escut bordat al pit. Tot i això, l’adopció d’aquest símbol va fer que els aficionats del Chelsea fossin coneguts amb el sobrenom de “the Pensioners” en una referència evident al fet que els veterans de guerra constituïen una part molt significativa dels seus seguidors, fins al punt que el club havia institucionalitzat la relació incloent la imatge d’un d’aquests antics combatents al seu escut.

El “Chelsea Pensioner” va desaparèixer del logotip de l’entitat el 1952, quan el club va adoptar un efímer escut amb les seves inicials que va deixar pas, només un any després, a un emblema que, amb petites variacions, ha perdurat fins als nostres dies i que incloïa un lleó rampant, extret de l’escut d’armes del barri, i tres roses vermelles que representaven Anglaterra. 

La seva desaparició del logotip no va implicar, però, que els veterans de guerra hostatjats al Royal Hospital Chelsea es desvinculessin d’un club que ha continuat encoratjant el vincle amb els soldats residents a l’hospici en el seu imaginari, tal com ho demostra la presència recurrent de «pensioners» en diverses de les cerimònies celebrades a la mateixa gespa de Stamford Bridge.

Amb el pas dels anys, però, el Chelsea va anar ampliant la seva base d’afeccionats que comprenia des de veïns dels luxosos districtes de Kensignton i Chelsea, els més propers al seu estadi, fins a seguidors de classe treballadora originaris de barris populars de l’oest de Londres com ara Hammersmith o Battersea. Un dels elements definitoris d’aquesta afició tan interclassista era precisament el seu nacionalisme britànic, representat a la perfecció per l’estreta relació entre els veterans de l’exèrcit i el club. 

Un nacionalisme que, amb el pas de les dècades, es va fer cada cop més evident fins al punt de convertir el Chelsea en un dels referents futbolístics de l’unionisme i del lleialisme britànic, sobretot durant els anys més durs dels «Troubles», el conflicte del nord d’Irlanda. Aquesta circumstància va fer de Stamford Bridge un dels centres de reclutament predilectes de les organitzacions britàniques d’extrema dreta com ara el National Front (NF) o del British National Party (BNP), dos partits polítics amb una presència més aviat residual al si de la societat britànica però que sempre han comptat amb evidents simpaties a les files de l’exèrcit.

La mercantilització actual del futbol, que és especialment significativa en el cas del Chelsea i que va iniciar-se amb l’arribada del magnat rus Roman Abramóvitx al capdavant de l’entitat i ha continuat després de l’adquisició de la mateixa per part de l’empresari nord-americà Todd Boehly, ha fet que del seu hàbitat natural del Greater London, el Chelsea hagi ampliat la seva base de seguidors fins a dotar-la d’una dimensió internacional, un fet que ha desdibuixat la personalitat del club que, tot i això, continua vinculat a l’exèrcit i als veterans de guerra britànics.

Un fet que, com diu la llegenda, troba el seu origen en una moneda llençada a l’aire que va fer possible que el club de Stamford Bridge compartís denominació amb l’hospici per a antics combatents de l’exèrcit britànic més conegut del Regne Unit. Una moneda que va unir per sempre el Chelsea amb els seus veïns «pensioners».