Al llarg de tot el cap de setmana, els advocats implicats en el judici a la família Pujol donaven per fet que l'expresident de la Generalitat no podria ser jutjat. Que, tenint en compte els informes elaborats pels metges i l'ingrés de la setmana passada per una pneumònia, seria apartat de la causa. L'Audiència Nacional, després de fer-lo declarar telemàticament des casa, ha decidit que serà jutjat com la resta dels acusats. I que, en tot cas, ja determinarà més endavant si pot declarar. Sorpresa? Sí i no. Sí, perquè hi ha pocs dubtes que amb 95 anys i problemes de salut, resulta delirant que se l'iguali a la resta d'encausats. I no, perquè l'Estat no es pot permetre no portar-lo a judici.
El cas dels Pujol és tan complex que el concepte de veritat és tèrbol. Existeix la possibilitat que la deixa amagués un entramat de males pràctiques a l'escalf de 23 anys de Govern i del sector negocis de Convergència? La condemna contra CDC pel cas Palau i que soldats del pujolisme com Lluís Prenafeta i Macià Alavedra acabessin acceptant una pena de presó per una trama de corrupció indiquen, almenys, que hi ha dubtes raonables. El fill gran de l'expresident tenia incidència a l'hora de fer d'intermediari en la dècada dels noranta, trepitjant la línia entre el tràfic d'influències i el benefici propi? Per descomptat. Els Pujol patrimonialitzaven el país? Governar durant tres dècades ho abona.
El judici, com es va veure en la jornada inaugural, tindrà més de garbuix que de desllorigador. Perquè es parlarà de fets de fa trenta anys -o més-, perquè la complexitat dels delictes -associació il·lícita i blanqueig de capitals- impliquen un esforç extra per part de la Fiscalia a l'hora de justificar les acusacions, i perquè hi ha una part del cas que no forma part del sumari. Es tracta de l'Operació Catalunya, que va implicar la utilització de recursos de l'Estat -pagats amb els impostos de tothom- per frenar el procés. Pujol era una peça de caça major i hi havia qui pensava que, carregant-se'l, s'acabaria tot. Tres anys després de la confessió es va organitzar l'1-O. L'èxit, a banda i banda, és discutible.
És perfectament compatible denunciar l'existència de la policia patriòtica com assenyalar que l'acusació contra alguns dels fills de Pujol té versemblança. Si l'Estat hagués volgut acabar del tot amb Pujol, ho tenia fàcil: una instrucció ràpida, una condemna exprés, i ningú s'hauria atrevit -en ple procés- a reivindicar la seva figura. En cas que l'expresident hagués estat jutjat el 2017, amb els efluvis de ruptura -mai desitjada per Pujol- i d'impugnació del sistema que venien de l'independentisme i que també propulsava l'anomenada nova política- que no ho ha estat tant-, la figura hauria caigut del tot en desgràcia. L'Audiència Nacional ha ajudat, sense voler, a reparar la figura del patriarca.
I, com acostuma a passar en causes en què la política és indestriable de la justícia, el tribunal no ha volgut estalviar-se la pena de fer passar Pujol pel tràmit del judici. L'única pregunta que s'havia de respondre era si el fundador de Convergència es podia defensar, i tres metges deien que no era així: curiosa manera de garantir els drets d'un acusat després d'onze anys d'instrucció. De res han valgut els informes dels forenses -que no estan a sou de la família, per cert- i l'ingrés de la setmana passada. Potser que els membres del tribunal es preguntin si els seus pares, amb 95 anys i salut precària, haurien pogut ser jutjats amb totes les garanties necessàries. Oi que no?