Ferran Mascarell té al cap una certa idea de Barcelona. I de Catalunya. Hi ha pensat molt i l’ha governada. Historiador, cofundador de la revista L’Avenç, escriptor, va ser un dels principals col·laboradors de Pasqual Maragall a l’Ajuntament, sent determinant en la creació del CCCB, el Pla de Biblioteques o l’ICUB. Regidor del PSC, conseller de Cultura en dues ocasions, també amb Artur Mas, va anar evolucionant cap a posicions sobiranistes. És col·laborador de Nació, des d’on enriqueix el debat públic. 

Acaba de publicar Barcelona. Una immersió ràpida (Tibidabo), on explica la seva idea de ciutat amb grapa pedagògica i brillantor argumental. Quan la dialèctica política sembla reduïda a intercanvis crispats, el discurs de Mascarell no es rendeix al reduccionisme ni a la frase fàcil. La immersió que proposa l’autor -que té molt de guia i posada al dia- mostra una Barcelona preparada per donar un nou salt, sempre de la mà de la nació dels catalans.     

Una de les primeres coses que diu en el llibre és que ens manca cert sentit de ciutat. Ho exemplifica amb el que sentia un regidor quan travessava Gràcia a l’hora de la sortida de les escoles i veia els nois jugant de mala manera amb el mobiliari públic.
Gràcia té un veïnatge amb molt de sentit de comunitat. Sants també el té una mica. Fa pocs dies, per cert, vaig anar a la celebració dels 25 anys del setmanari gracienc L’Independent. I hi havia la gent de sempre, expressant una solidaritat de comunitat a valorar en un món tan descomunitari. 

Falta cert sentit de ciutat?
Sí, com ens falta un cert sentit de país. No sé si recorda un llibre de finals dels 60 i inicis dels 70, Barcelona, cap a on vas?

D’Eduard Moreno i Francesc Martí Jusmet.
Exactament. En aquell temps, jo començava a la universitat. I sempre em va quedar una impressió estranya d’aquest llibre, que era molt interessant, pel que fa al títol. No hauria de ser Barcelona, ca a on et porten? Les ciutats van o se les porta? Crec que van si no se les porta. Els ciutadans en són els propietaris i quan la ciutadania és conscient de la seva pròpia ciutat, la condueix. En el llibre explico que Barcelona sempre ha tingut elements externs que li han posat dificultats, però sempre la ciutadania les hi ha donat la volta. És una ciutat de societat civil. No ha anat, se l’ha portat, i si no se la porta se n’apodera algú. 

I quins han estat aquests elements externs?
Qui ha posat més entrebancs han estat les institucions llunyanes. Per això he intentat explicar els elements que més identifiquen la ciutat. Barcelona és una ciutat treballada i lluitada perquè ha estat feta des de dins i amb complicacions amb l’entorn, i no em refereixo al país. Barcelona és una ciutat de talent i treball. Una ciutat que sense carbó ni petroli va fer una Revolució Industrial. Aquella frase d’algú que deia que de tant en tant calia bombardejar Barcelona no ho deien els barcelonins, sinó el poder polític. El 1640, el 1714, la Guerra del Francès, en què Barcelona queda enmig de dos focs, la Guerra Civil… Qui va abatre les muralles? El poder polític? No, la voluntat dels barcelonins. 

I un altre element és que sempre ha estat una ciutat diversa. Mai ha estat la ciutat d’una gent que ve de fa 25 generacions. La Barcelona romana era de laietans, de romans, que despleguen una ciutat de comerç i talent per existir. Una ciutat de complicitat cívica i de societat civil. És el que he intentat fer, explicar la ciutat. Si no l’expliquem, no l’entendrem. Aleshores es fan tesis presentistes. Ara està de moda dir que els anys 70 això va ser una meravella i ara estem en decadència. Serà decadència si no sabem on portem la ciutat.

Insisteix molt en el tema de l’escala de la ciutat. Diu en el llibre que Plató va establir els 5.000 habitants com a límit per una ciutat i Aristòtil defensava que una ciutat havia de ser un espai on tothom es conegués. Entre això les grans megalòpolis de 30 milions, creu que Barcelona té una escala ideal?
Aquesta és una de les tesis del llibre, fins ara poc expressada. Barcelona té una escala ideal perquè és una escala de proximitat,  basada en els barris. És una ciutat passejable, de línia de metro, d’autobús. Però perquè la ciutat sigui global, pròpia dels temps que vivim, necessita un eixamplament. S’ha de mirar des de més amunt. No des del Tibidabo, sinó des del satèl·lit. D’aquesta manera serà comprensible si no la mirem només des de l’àrea metropolitana, sinó des del conjunt de Catalunya. Perquè el conjunt de Catalunya és un espai metropolità. 

El 1900 es parlava de la Catalunya ciutat i tenia com a referent Barcelona. Ara, Barcelona ha d’aprendre a mirar Catalunya com una ciutat integral. Les biblioteques ja són per tot Catalunya. El telèfon ja hi és. Les xarxes de comunicació encara no perquè s’ha administrat malament. Tots tenim clar que travessar Catalunya de nord a sud són dues hores en tren, encara no. No podem mirar les ciutats amb paràmetres del 1900. El paràmetre és Catalunya. Si algú pensa que la solució de l’habitatge està dins de Barcelona està dient una cosa que no és certa. 

I on està la solució al problema de l’habitatge?
Està en comunicabilitat i país. Recordo quan un pare em deia que tenia dos fills i ell volia que visquessin a Gràcia. Si no la fem créixer en alçada és insostenible. Ens hem d’acostumar a pensar en el conjunt del país. Però això vol dir mobilitat. La manca d’institucionalitat provoca molts problemes, un d’ells és que la mobilitat és pròpia del 1900.

A què es refereix amb la manca d’institucionalitat?
La manca d’un Estat i d’una institucionalitat adient. Barcelona està en un Estat que té com a principal objectiu el DF madrileny. Al segle XXI és molt difícil ser una gran ciutat sense un estat que et faci costat. La cocapitalitat és una entelèquia, no funciona. Veiem els pressupostos municipals dels darrers 40 anys i li diré de quina cocapitalitat estem parlant. El tren d’alta velocitat passa per Madrid, fa uns dies vaig observar un mapa que mostra que Europa es connecta amb Espanya a través del Cantàbric. Ja no és Barcelona.

En tots els àmbits en què m’he mogut, l’Estat ha jugat en favor de Madrid. I nosaltres seguim parlant de cocapitalitat quan és una enganyifa conceptual. Nosaltres hem d’aspirar a ser la gran capital del país, la gran ciutat de proximitat, la gran ciutat global. I en tant que ho siguem, podem ser uns bons competidors de la capital de l’Estat.   

Quan en el llibre es refereix a Barcelona com a ciutat treballada i Madrid una ciutat regalada, diu que mentre a Barcelona els alcaldes s’elegeixen, a Madrid els millors alcaldes són els presidents del govern. Fa pensar en allò que es deia de Carles III, el millor alcalde de Madrid.
És que és així mateix. Són coses que a vegades ens costa de veure. Ara es fa a través dels ministeris, que són els que manen. Nosaltres tenim un dèficit històric i, d’aquest, una part substancial afecta Barcelona. Que no hi hagi TAV, que la sortida del port no sigui com ha de ser, que l’aeroport tampoc, que l’autopista AP-7 sigui un focus de limitació de la productivitat empresarial.

Per què això?
Home, si per fer un trajecte entre Girona i Barcelona, un camió carregat de mercaderies a 90 o 100 quilòmetres per hora l’hauria de fer en una hora, en pot estar dues. Això vol dir conductors saturats a l’autopista. Una societat pot ser de benestar si el sistema de transport de rodalies no funciona? O si el sistema sanitari et fa estar dos anys perquè et visitin per un tema secundari? És veritat que si es tracta d’una cosa greu, el sistema t’atén. Totes aquestes coses les hem de canviar.  

Parla de tres grans dipòsits de valors: la mediterraneïtat, la catalanitat i el republicanisme cívic.
Barcelona s’ha construït sobre tres grans eixos de valors que cal desplegar. El catalanisme és el moviment polític però la catalanitat és el seu conjunt de valors. Té a veure amb l’esforç, l’acceptació de la democràcia, cosa que la vincula al republicanisme cívic. Aquesta no és una ciutat monàrquica, és una ciutat de pacte, on el qui ve de fora no és menys que jo. I a aquests valors hi afegeixo la mediterraneïtat perquè té a veure amb una manera d’estar en l’espai públic, amb convivència veïnal, amb la festa com a element d’articulació. Són els elements que configuren la ciutat. Per això, quan algú diu que estem en decadència, jo dic que estem en un moment de refer coses. 

Diu en el llibre que la ciutat batega d’inquietud i que aquesta és una hora per reinventar-se. 
És una ciutat que té uns factors externs que hem de tenir present. Un és la globalització, que exigeix coses noves a les ciutats. Un altre és el canvi tecnològic, la IA, que no serà indiferent a com es governaran les ciutats. Un tercer factor és el canvi demogràfic, potentíssim a Barcelona. Un altre, si el catalanisme i el republicanisme cívic està vinculat a uns valors com la democràcia i l’acceptació de les diferències, i al món això està en qüestió, afecta la ciutat. Tenim el problema de l’habitatge. 

I com es pot fer front a tot això?  
Necessitem fer algunes coses més de les que estem fent. Una és analitzar com es refunda la democràcia en una ciutat. Estem governant la Barcelona del 2025 amb un sistema de govern propi del segle XIX. El sistema de governança, amb el plenari, les comissions, és gairebé ancestral. No tenim bons sistemes estadístics. No tenim el que ara es diu el doblatge de la ciutat. 

Què és això?
A través de la tecnologia, pots definir la ciutat dins d’un sistema d’intel·ligència que permet saber quant costa una mesura determinada, quant de temps triga, com perjudica els veïns. Tot això ja es pot tenir, però continuem amb els plenaris mensuals. Els anys 70, Barcelona ens va agradar perquè es va decantar en favor de la justícia, que volia dir reequilibrar el territori. Això encara no està culminat. El cas de Nova York amb l’elecció de Mamdani també apunta a elements de reequilibri. 

Un altre element és la prosperitat. Ara som una ciutat de classes mitjanes empobrides. Barcelona ha de reinventar la seva prosperitat. En el debat sobre el turisme, hem de governar-lo, impedir que sigui invasiu sense estigmatitzar-lo, que seria un error. En sectors com la salut o la recerca podem ser líders mundials. I hem d’incorporar una idea de benestar en què la ciutat estigui pensada perquè la gent que hi viu hi visqui còmodament. Que no vol dir amb riquesa sinó que allò que tenim ho posem al servei de la ciutat.   

Considera que Mamdani pot ser un referent?
Nova York i Barcelona són ciutats molt diferents i hem de veure com se’n sortirà. En tot cas, aquestes experiències hem d’observar-les.   

Com veu l’encaix entre Barcelona i el país? 
És el principal tema pendent. Ens hem passat 40 anys amb aquest debat. Abans es parlava de rerepaís. Ja no hi ha rerepaís i els barcelonins no han de mirar la resta de Catalunya com un rerepaís, sinó com l’estructura territorial on la seva ciutat té les majors potencialitats de desplegament. En el turisme, per exemple, Barcelona s’ha de pensar com la porta d’entrada del turisme català. Per algú que ve a Barcelona, anar a Sant Feliu de Guíxols o el Museu Dalí és anar a un altre món? És el mateix. Ara, això vol dir una mobilitat endreçada. Barcelona s’ha de veure com el servidor central del conjunt del país.   

També hi ha una relació complexa entre ser una ciutat global sense deixar de ser la capital de la nació?
Crec que Barcelona només es pot imaginar a ella mateixa sent una ciutat global si és capaç de ser la capital d’un país com el nostre. Hi ha ciutats globals que no tenen país, potser perquè han nascut del petroli. Però nosaltres som una realitat construïda sobre un territori. Això ens ho va ensenyar Pierre Vilar. Un territori fet de moltes petites ciutats on Barcelona és la més gran. Una ciutat que mira la cocapitalitat i no mira el país no ens serveix. I no serà perquè ningú a l’Estat li interessa.  

Com valora la gestió de l’alcalde Collboni?
Si em pregunta on som, diria que Jaume Collboni està fent dues coses. Una és anar en la lògica del PSC, el PSOE i el president Illa, que és tranquil·litat, tranquil·litat, tranquil·litat. A curt termini pot ser interessant per ell. I després intenta culminar els projectes pendents dels anys 80 i 90, de l’alcalde Maragall, que calia fer: acabar Glòries, la Sagrera. Em costa de veure una idea gruixuda de futur. No hi veig un projecte nou i Barcelona, en l’actual context global, necessita un projecte d’interacció nova.

Recordo que una de les darreres preguntes que vaig fer com a regidor a l’alcaldessa Ada Colau -devia ser el 2023- va ser què en pensava de l’AP-7. I va dir: això no és tema nostre. No és nostre? Doncs és la que utilitzen els barcelonins per relacionar-se amb el país i anar pel món. 

Ha esmentat Ada Colau. L’enyora en algun aspecte? Creu que deixarà pòsit?
No crec que en quedi un bon llegat. Perquè la ciutat de Barcelona s’ha fet sobre la idea del pacte i el joc amb la societat civil. Aquell va ser un moment, que es produeix en algunes etapes, en què fem veure que inventem el que no inventem. El que cal és reforçar les continuïtats, com la cooperació, la col·laboració entre el públic i el privat. Jo sentia dir que ara farem això, quan feia vint anys que es feia. Normalment, quan la ciutat la mires com si la inventessis de zero, no l’encertes. I menys Barcelona, que té vint segles d’història. Si vols governar una ciutat l’has de mirar amb humilitat. Si no busques l’acord i el pacte, típics de Barcelona des del segle XIII, malament.   

Vostè va fer en el seu moment un posicionament molt clar envers el sobiranisme. Si li agafa el pols a l’independentisme, què hi troba? 
Al meu entendre, el sobiranisme ha d’assumir que el 2017 va rebre una bufetada notable. Com a fruit d’això hi ha hagut una desmobilització. En aquests moments, té més projecte per Catalunya l’espanyolisme de sempre, sigui el tou (PSOE) o el dur (PP), que no pas el propi moviment independentista.

És fort això que diu.
Però és així. El plantejament estratègic de l’independentisme és confús i alhora està dividit. Quina és la seva força? Els independentistes, que són bàsicament classes mitjanes. Aquest sector s’ha desmobilitzat i descoordinat. Si no agafa cosa, difícilment es refarà la dinàmica. Soc dels qui creuen que, al contrari del que es diu, la independència de Catalunya és una peça imprescindible pel país i seria també bona per Espanya.

Home, bona per Espanya…
Sí perquè l’estat espanyol no millorarà fins que no hagi d’afrontar la seva realitat sense la dependència fiscal i demés que té de Catalunya. Tota la política espanyola minimitza la política catalana per tal de seguir mantenint les actuals regles del joc. Quan veiem les sessions del Congrés, ens hem de plantejar si hem de viure en aquest ambient. Si l’espanyolisme refés la seva idea de l’estat i acceptés la democràcia, arribaria a acords amb els catalans independentistes. No soc dels qui creuen que Catalunya ha de fer una independència sobre la negació d’Espanya. Hi ha molts punts potencials d’acords. 

Veu molt de recorregut a aquesta política de tranquil·litat que atribuïa al president Illa?       
Aquesta és una línia efectiva. La gent, si no té molt clara l’ideal pel qual lluitem, prefereix la tranquil·litat que no pas el moviment descontrolat. Per desgràcies, tenim més en compte un dia de revolta que les continuïtats profundes. Quan el ciutadà veu que un ideal que li feia il·lusió no ha fructificat, pensa: com a mínim, que puguem treballar. Ara estem en aquesta fase.

Va estar vinculat a Junts. Vol dir alguna cosa sobre la seva estratègia?
La seva estratègia hauria de ser la mateixa que la que tingués ERC. Com es construeix un país independent? Quin és el poder de Catalunya? La ciutadania. Si no dissenyem una política de millora quotidiana i la vinculi amb un ideal profund, l’independentisme no tindrà força. Vaig deixar Junts fa dos anys. Ara em sento un independentista independent.

Es veu en algun altre projecte de partit?
Vaig deixar el PSC el 2010 i ja portava uns anys incòmode. Em vaig animar amb la Crida perquè em va semblar una cosa diferent. L’evolució de Junts em va fer pensar que no anava en la dimensió que jo veia a la Crida i que partia d’una tesi, que la independència d’un país la porta la mobilització del conjunt, no la porta ni l’esquerra ni la dreta. Hi ha poques experiències d’un país independent amb el suport d’un únic sector. Ara prefereixo fer el que he fet els darrers anys, escriure i dir la meva. Em sento còmode donant suport a les forces independentistes. Ara faran un congrés de MES i Acció, grups on havia participat. Però no tinc intenció de militar enlloc.  

Permeti’m que li digui. El veig desaprofitat.
Miri, això em fa gràcia perquè m’ho ha dit molta gent al llarg de la meva vida. Quan em diuen això sempre penso que ho dec haver fet molt malament. Em dono la responsabilitat a mi mateix de no haver-ho fet prou bé. Jo no em sento desaprofitat. Dic el que em sembla que he de dir. Un dia li vaig dir al president Mas: "Encara que penseu el contrari, us assembleu bastant amb Pasqual Maragall". 

Soc del parer que vivim en una mena d’ideologisme mental que tendeix a reforçar les diferències perquè els partits ho necessiten. Però, en termes reals, per Catalunya hi ha una solució A i, potser, una solució A prima, amb alguna variant. Però no una A i una B. En aquest país nostre, la principal assignatura seria plantejar-se què li convé al país. No hi ha solucions d’extrema esquerra o extrema dreta, el que hi ha són solucions de tipus centrista, d’acord, de pacte.