Ahir diumenge, a Madrid, desenes de milers de persones, 40.000 segons la Delegació del govern espanyol i 80.000 segons el PP, es van concentrar al parc del Temple de Debod. Demanaven la dimissió de Pedro Sánchez i "respecte" al Poder Judicial i a les seves decisions apel·lant a la "separació de poders" i a la "independència judicial". Una setmana abans, davant del Tribunal Suprem, seu de la més alta judicatura espanyola, centenars de persones convocades per l'esquerra protestaven contra la sentència (de la que en coneixem només la resolució i no els arguments) que inhabilitava el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz.

És evident que Espanya té un problema amb la Justícia i que aquesta no només està polititzada, sinó que s'ha convertit en terreny de joc partidista i en un factor que explica el desprestigi i la desconfiança en el sistema. El PP i el PSOE confronten obertament i miren de guanyar-hi batalles quan no poden fer-ho a les urnes o els parlaments. Els primers la voldrien més “independent” i autogestionada per tal que els magistrats i fiscals conservadors, que són absolutament majoritaris, fessin i desfessin. La tradició i l'accés a la carrera judicial han dibuixat un panorama inequívoc: dels magistrats associats -una mica més del 60%-, el 85% opta per associacions professionals conservadores o ultraconservadores.

Els segons voldrien introduir elements correctors, però no han estat mai prou valents per por de ser acusats de "colpistes" ni, dins l'escàs marge que atorga el marc legal, tenen prou majories ni temps per fer reformes, si més no en el que queda de legislatura. El fracàs de l'anomenada llei Bolaños ho constata i el PSOE, que durant el procés va avalar la judicialització del conflicte i va mirar cap a una altra banda amb la màquina del fang, ara és víctima d'uns jutges fora de control. Ells també van obrir la gàbia al tigre i ara no l'hi poden tornar a fer entrar. 

És evident que no tots els jutges van al dictat dels partits i que la majoria dels 5.000 tenen independència de criteri al marge de les seves idees. Però també ho és que el sistema no funciona, que als jutjats hi ha massa salvapàtries que se senten impunes per, amb indicis tènues i la col·laboració d'altres motivats o franctiradors policials, funcionarials o mediàtics, complicar la vida a qui sigui durant anys, i que, com més amunt es puja, més mediatitzada i polititzada està la judicatura. La dreta judicial està ben organitzada i la relació amb el PP i Vox és productiva. 

El clima polític dins l'M-30 dona poc marge per, si es vol prosperar i anar fent sense sotracs, fer alguna cosa diferent a riure les gràcies o deixar-les passar a Isabel Díaz Ayuso i companyia. I això, com deia, condiciona i fa previsibles, en funció de l'adscripció dels seus membres, el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional. I, òbviament, el Tribunal Constitucional, que ara és de majoria progressista perquè l'accés és diferent. Allà, a més de jutges, hi ha juristes i catedràtics triats per la Moncloa i les Corts. Aquest decideix sobre la constitucionalitat de les lleis, resol els conflictes competencials entre l'Estat i les autonomies i revisa sentències. El TS va jutjar, al seu torn, els líders de l'1-O, i està decidint sobre Ábalos, Cerdán, l'amnistia o el Fiscal General. I l'Audiència ho va fer sobre el cas Gürtel i ara sobre els Pujol, posem per cas. Condicionen, i molt, la vida política i en són conscients.

Quan la dreta, que tendeix a una concepció patrimonial del poder, no governa tiba tant com pot la situació i desprestigia les institucions, siguin governs, televisions públiques o serveis d'emergències. I l'esquerra és incapaç de trobar i aplicar solucions per equilibrar la balança d'un poder que no va fer ni tan sols Transició. Però el més sorprenent és que els jutges, que haurien d'estar preocupats per la falta de mitjans per lluitar contra la multireincidència fent judicis realment ràpids, modernitzar-se o acollir millor les víctimes de la violència masclista i d'altres noves tipologies delictives, callin davant aquesta utilització grollera. A la majoria ja els va bé el que passa i ja els va bé fer d'ariet de la dreta. Tard o d'hora lamentaran haver estat tan fora de lloc perquè ells són els primers que es desprestigien.

Avui no et perdis

• ERC es prepara per ser l'alternativa a la pugna Junts-Aliança; per Lluís Girona Boffi.
• Vots sí, fotos no: per què Sánchez evita Puigdemont, Junqueras i Otegi?; per Oriol March.
• Més enllà de la prohibició de Barcelona: què pensen fer amb els pisos turístics Girona, Tarragona i Lleida?; per David Cobo.
• Què cal saber sobre la pesta porcina africana i per què preocupa tant?; per Neus Climent.
• Entrevista a Ramon Pellicer: «Durant molts anys m’han posat l’etiqueta de guapo i m’hi rebel·lo»; per Guillem Maneja.

El passadís

Alberto Núñez Feijóo va venir divendres a Barcelona a demanar als empresaris que pressionessin a Junts perquè se sumés a ell i a l'extrema dreta de Vox per fer fora Sánchez de la Moncloa. Foment li va posar la catifa vermella (s'ha d'estar preparat i amb el somriure a punt pel que vingui, pensa la gran patronal) però és evident que, com explicava Pep Martí, Feijóo té un problema d'antenes a Catalunya. I si divendres tocava pell de xai, ahir tocava fer de llop. Acte dur i crispat a Madrid amb Díaz Ayuso i que va reunir també el que hi ha a la dreta del PP. Alejandro Fernández, el sempre qüestionat líder del convuls PP català, es feia fotos tot cofoi amb Cayetana Álvarez de Toledo (que té l'honor d'haver obtingut el pitjor resultat dels populars a Catalunya en unes generals) i amb Aleix Vidal-Quadras, exlíder del partit que va acabar de fer carrera a Vox. A la manifestació, a més de Fernando Savater, un altre ex de l'extrema dreta, qui en fou secretari general Iván Espinosa de los Monteros. Ara pedala per la bona companyonia entre tots ells. 

Vist i llegit

Divendres van coincidir la tabarra del Black Friday i la inauguració de la Fira de Santa Llúcia (no us perdeu el reportatge el Pau Espí sobre tres generacions de paradistes). Sigui com sigui, ens deien que Nadal ja és a tocar i avui molts estreneu el compte enrere en forma de calendari d'advent. És de l'any passat, però és un pòdcast de literatura que val molt la pena per aquests dies i que explica com han passat pel sedàs literari algunes tradicions o directament en són filles. Escolteu aquí el "Grandes infelices" nadalenc de Javier Peña i Blackie Books.  

Pilota a l'olla

Hi ha coses que a finals de 2025, amb la intel·ligència artificial aplicant-se arreu i amb una societat hiperconnectada i avesada a la tecnologia, són ben difícils d'entendre i explicar. Ens passa amb els trens que no funcionen o amb la lentitud i la ineficàcia de la Justícia. Dissabte li va passar al Barça, quan milers de socis van tenir problemes per poder accedir al Camp Nou perquè l'app dels socis va fallar i el club no va poder atendre'ls com calia. Van haver de fer llargues cues i entrar tard al partit, que va tenir gols ben matiners, per cert. De fet, el club va admetre que 300 s'havien quedat sense entrar. El Barça té problemes i una gestió que no és gens fàcil, però aquestes coses no li haurien de passar a tota una multinacional com és el club. Avui, però, els culers han dormit líders gràcies a la punxada del Madrid al camp d'un Girona disposat a remuntar el vol.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]