“La direcció nacional [espanyola] ho imposa tot: les candidatures, els missatges, els projecte... Si surt bé, és gràcies a la seva genialitat. Si surt malament, és culpa del tutelat. Se’l substitueix i a començar de nou. Com veuen, tot són avantatges per als peperos catalans". La frase és de l’actual líder del partit a Catalunya, Alejandro Fernández, al seu llibre A calzón quitao, i és compartida per molts dirigents de la formació conservadora. Aquests dies, la frase es torna a fer present entre els quadres del PP arran de la darrera enquesta del CEO, que mostra Vox per davant del PP, que baixaria lleugerament.
Un sondeig aquest que ha sacsejat la política catalana en mostrar un ascens espectacular d’Aliança Catalana, que empataria amb Junts com a tercera força i en clara tendència creixent. I que posa Vox per davant del PP. Els de Santiago Abascal obtindria entre 13 i 14 escons pels 12-13 del PP. En les anteriors eleccions, Alejandro Fernández va assolir 15 escons, un resultat objectivament bo pel partit i molt bo si es té en compte que partia de només 3, i que va superar Vox, ara amb 11 escons.
Hi ha, com a mínim, dues interpretacions en els rengles del PP català sobre l’escenari que dibuixa el CEO. Entre els crítics amb el president dels populars catalans, en general dirigents alineats amb la direcció d’Alberto Núñez Feijóo, se sosté que l’enquesta assenyala Alejandro Fernández per la incapacitat de fer forat en la societat catalana. La seva tesi és que els bons resultats de Ciutadans en el passat i els resultats que obté Vox demostren que hi ha espai per créixer per un partit de dreta espanyol a Catalunya.
Els qui defensen la posició de Fernández consideren que algú al Partit Popular vol fer pagar just per pecador i que les responsabilitats de la situació del partit es troben a la seu estatal del carrer Gènova de Madrid, que sempre ha marcat la línia de la formació a Catalunya, sovint sense escoltar els seus dirigents aquí. Els "alexandristes" preconitzen acabar amb el que consideren ambigüitats en el discurs de Feijóo i adverteixen que per aturar Vox cal un discurs nítidament conservador.
Des dels temps de Jorge Fernández
De fet -el mateix Fernández ho recorda en el seu llibre esmentat-, Gènova ha posat i tret els caps del PP local en funció dels seus interessos puntuals. Jorge Fernández Díaz va perdre el poder al PP català quan José María Aznar es va enamorar políticament d’Aleix Vidal-Quadras i de la duresa del seu discurs antipujolista. Quan Aznar va haver de pactar amb CiU, Vidal-Quadras fou defenestrat i Josep Piqué va ser ungit. Moderat i amb ponts amb CiU, Piqué va caure quan Ángel Acebes i Eduardo Zaplana manaven a la direcció i tocava fer guerra a l'Estatut. Altres dirigents que han vingut després s’han adaptat als aires que bufaven de Madrid, com Alicia Sánchez-Camacho.
Un article aparegut a Vox Populi titulat "El sorpasso de Vox al PP a Catalunya deixa Alejandro Fernández tocat davant Génova" ha estat vist com un avís a la direcció catalana i alguns l’atribueixen directament al nucli dur de Feijóo. Fonts del partit apunten que no es pot fer responsable en exclusiva Alejandro Fernández de la tendència del PP a les enquestes si se li ha dificultat al màxim des de Génova poder tenir un equip propi.
La relació amb Junts, el punt crític
La qüestió política que ha tensat més les relacions entre Feijóo i Alejandro Fernández ha estat la relació amb Junts. El president del partit a Catalunya ha estat contundent en el rebuig a tot acord amb Junts, mentre que Feijóo ha adoptat una actitud ambigua. La possibilitat d’una entesa dels populars amb el partit de Carles Puigdemont ha planejat al llarg de la legislatura.
En el darrer congrés del partit, el juliol passat, Fernández va irritar profundament Feijóo per plantejar una esmena que vetava tot acord amb forces que “subvertissin l’ordre constitucional”. Finalment, es va consensuar un text que subratllava que en tot pacte futur se subratllés “la defensa de la nació com a objectiu irrenunciable”. A Génova alguns no li ho han perdonat.
Aïllat a la direcció, popular a les bases
Els defensors d’Alejandro Fernández asseguren que la seva situació entre els quadres de la formació no reflecteix la veritable correlació de forces entre la militància. Tret de la també tarragonina Lorena Roldán, no hi ha més diputats lleials a Fernández en el grup parlamentari. Tampoc li són propers el grup municipal de Barcelona, que controla amb fermesa Daniel Sirera, ni la direcció provincial en mans de l'alcalde de Castelldefels Manuel Reyes. El badaloní Xavier García Albiol ha perdut interès per la vida interna però manté un rol important a la Diputació de Barcelona i el portaveu al Parlament, Juan Fernández, li deu lleialtat.
Però és indubtable que Alejandro Fernández és dels oradors més estimats pels auditoris del PP i que el seu discurs motiva les bases. I una dada que no és negligible: manté bona interlocució amb figures de pes del PP, de José María Aznar a Isabel Díaz Ayuso. La partida al PP català serà llarga i la pau, com sempre, ni hi és ni se l'espera.
