En un primer moment, la maniobra es va presentar com un canvi a última hora, com una sortida sorpresa davant del carreró sense sortida en el qual s'havia instal·lat la investidura d'Artur Mas pel veto de la CUP. Semblava una renúncia fruit d'un rampell, improvisada, que situava Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat sense que el nucli dur de Palau -i de l'independentisme- n'hagués calibrat les conseqüències. Hi havia un punt d'això, perquè tot es va fer a contrarellotge, però feia setmanes que es madurava el relleu de Mas i que el nom de Puigdemont estava sobre la taula. Aquest dissabte es compleixen deu anys d'una investidura que va variar el rumb històric del país.
Són múltiples els dirigents que, amb el pas del temps, assenyalen que el mes d'octubre del 2015, quan la tria de l'aleshores líder de Convergència estava encallada, ja hi havia veus que defensaven la idoneïtat de qui en aquell moment ocupava l'alcaldia de Girona. David Madí, conseller a l'ombra de Mas, ho havia suggerit en alguna trobada. Santi Vila, que sempre ha mantingut un tracte personal privilegiat amb Puigdemont malgrat les divergències polítiques evidents, n'estava al corrent. Jordi Sànchez, que fa deu anys presidia l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i estava ben connectat amb Madí, tampoc va ser aliè a l'acceleració dels moviments quan s'acostava la data límit per repetir eleccions.
Perquè, si no s'hagués investit el líder a l'exili -o qualsevol altre candidat- el 10 de gener del 2016, Catalunya hauria hagut de tornar a les urnes. A les eleccions del 27 de setembre de l'any anterior, Junts pel Sí va obtenir 62 escons amb una candidatura que combinava el ferro de Convergència amb el d'ERC i tenia independents -Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Lluís Llach, Germà Bel- en posicions de lideratge, i necessitava la CUP -deu escons, resultat històric- per governar. Els anticapitalistes, la mateixa nit electoral, ja van indicar que s'havia perdut el plebiscit sota el qual Mas havia plantejat les eleccions. Mai el van veure amb simpatia, i li van fer notar ben aviat.
La paperera de la història
Les negociacions van ser farragoses. Benet Salellas, diputat de la CUP i ara advocat de Santos Cerdán, va arribar a suggerir que calia enregistrar les negociacions amb Junts pel Sí. Entre els nostàlgics de Convergència encara recorden la reacció irada de consellers com Felip Puig i Andreu Mas-Colell quan Mas els va presentar, en un consell executiu, la declaració de sobirania que aprovaria el Parlament per amorosir la posició dels anticapitalistes. Entre la vella guàrdia s'hi estenia la por a una legislatura marcada per l'agenda de la CUP i, dins del nucli dur de Palau, no faltaven veus que defensaven repetir les eleccions, si calia, per superar el "xantatge" -deien- al qual estaven sotmesos.
Finalment, però, els anticapitalistes van enviar Mas la "paperera de la història", i abans encara van tenir temps per una assemblea a Sabadell en què van empatar els qui volien investir el líder convergent i els qui el volien vetar. Quan l'aleshores president va reunir el nucli dur per comunicar que plegava i que havia escollit Puigdemont com a successor, a l'executiva de CDC es va fer el silenci. Van ser pocs els qui van defensar en privat el nom de l'alcalde de Girona. Albert Batet, ara adjunt al president de Junts, en va glossar les virtuts amb una intervenció en què va indicar que els lideratges convergents s'assemblaven al país, i que ara era Puigdemont qui podia representar aquesta característica.
L'exalcalde de Girona amb prou feines va tenir uns minuts per decidir si acceptava l'oferta de Mas -aquell dissabte estava a punt per anar a dinar en un establiment self service amb les seves filles- i canviar completament de vida. Abans s'havien posat sobre la taula els noms de Muriel Casals i Neus Munté, però cap va quallar. Puigdemont va tenir unes quantes hores per adaptar el discurs d'investidura que ja tenia preparat el seu antecessor i, abans de ser escollit pel Parlament, va deixar clar davant del consell nacional de Convergència que no seria mai candidat a la Generalitat. Al cap d'un any i mig, ja des de Brussel·les, lideraria la llista de Junts per Catalunya, amb CDC liquidada.
La disgregació convergent
Puigdemont es va trobar el Govern fet -l'havien dissenyat discretament, durant mesos, Jordi Baiget i Josep Maria Jové-, amb Oriol Junqueras com a vicepresident. Es va intentar que tinguessin bona relació personal, però ningú -tampoc ara- se'n va acabar de sortir. El camí cap al referèndum -el líder de Junts va reformular el full de ruta als nou mesos d'aterrar a Palau, perquè la CUP va tombar els primers pressupostos del nou executiu- va ser tortuós, i es va haver de posar en marxa un estat major amb dirigents aliens al Govern per arribar a l'1-O. Mas en formava part i, fins i tot, va participar activament dels relleus a la banda convergent del consell executiu quan s'acostava l'hora de la veritat.
El ja expresident, que durant mesos va portar imprès a la butxaca de l'americana l'acord que va permetre investir Puigdemont, havia de posar en marxa una fundació i, de passada, refundar Convergència. Finalment va acabar posant en marxa el PDECat, un projecte fallit des del principi, i del qual el seu successor es va desmarcar ràpidament. Només un any després va activar la carta de Junts, el 2018 va fundar la Crida Nacional per la República i, finalment, va acabar constituint Junts com a partit, tot i que la marca la tenia registrada el PDECat. Una teranyina de noms que, en el fons, indica fins a quin punt el pas al costat de Mas va obrir una història alternativa en l'univers convergent.
Deu anys després, Mas no milita -encara- al partit de Puigdemont, tot i que se'l va sondejar sense èxit per ser el candidat a l'alcaldia de Barcelona en substitució de Xavier Trias. Ja no li fa por admetre que va ser un error el pas al costat, i ha vist amb agror com el final de Convergència, que ell mateix va comandar -la confessió de Jordi Pujol i els casos de corrupció van ser definitives per enterrar el partit-, ha comportat la disgregació d'un espai que ara ja es torna a reivindicar. Com hauria estat la història de Catalunya sense el pas al costat? Potser no hi hauria hagut referèndum, potser no hi hauria hagut declaració d'independència, i potser Puigdemont no estaria exiliat a Bèlgica des del 2017.
