Lluís Salvadó (la Ràpita, 1969) és enginyer industrial i això el fa més procliu a la prosa que a la lírica. Va ser alcalde de la Ràpita i, des que va fer el salt a la política nacional i als òrgans de direcció del partit, sempre ha fet camí al costat d’Oriol Junqueras. El líder d’ERC el va fer secretari d’Hisenda al Govern de l’1-O i va ser un dels arquitectes del referèndum i les estructures d’Estat. El van detenir i processar i, com el president del partit, encara espera l’amnistia. 

En la seva segona etapa al partit, Junqueras el va recuperar com a director general d’ERC i, sobretot, dirigir la negociació amb el govern espanyol. Ha portat el pes de les converses amb Montero pel finançament singular i ho ha fet sense aparèixer als mitjans. No ha acabat la feina, però toca explicar-se. Ho fa, segons ell, evitant fer passar bou per bèstia grossa (això no és un concert) però marca dos objectius ambiciosos: fer realitat la recaptació de l’IRPF i incrementar substancialment el percentatge d’IVA que ingressi la Generalitat. Divendres al vespre, a la seu del carrer Calàbria, queden Salvadó i pocs més. Un d’ells, Albert Castellanos, també ex alt càrrec d’Economia i de l'equip negociador. 

Han estat molts mesos de negociació des de l'abril. En quin punt han estat més encallats amb la ministra María Jesús Montero?
La principal font de distracció ha estat la situació interna al govern espanyol i al PSOE, que s’ha sumat a un procés de negociació complex. Parlem d’una ministra que té un rol que va molt més enllà: és vicepresidenta, número dos del PSOE, i candidata a Andalusia. En el procés de negociació estricte calia resoldre una incògnita que determinava el desenvolupament del model en cascada. La variable X era la quantitat addicional que l'Estat aportava podia aportar al sistema, els 21.000 milions. Al Ministeri havien de fer una anàlisi interna de fins on podien arribar les finances de l’Estat no només per al 2027, sinó també per als pròxims anys. Ha estat un dels elements determinants i complexos, que ells no van acabar de calcular fins a mitjan setembre. Això era un fre perquè si no se sabia, la resta era complicat d’aterrar. D’altra banda, en aquests mesos ells tenien pressions per incrementar fins al 5% del PIB la despesa en defensa, i quan parles de 21.000 milions d'euros més això és afegir un 1,3%. Aquesta era una variable que tenien dificultats per calcular i que ha condicionat el procés. 

Un cop resolt, el punt més crític en la negociació ha estat com garantir l’ordinalitat dins d'un model complex i, sobretot, com conciliar-ho amb un model que no pot obviar l’anterior. L’encara vigent té algunes comunitats sobrefinançades, i aquest ha de contemplar-ne l'statu quo i, alhora, conciliar-ho amb l’ordinalitat. No era fàcil amb les variables de càlcul de la població ajustada i ha calgut dedicar-ho molt temps.

Vostè no ha fet declaracions aquests mesos, però altres companys seus han estat molt crítics amb Montero. Quin paper tindrà la ministra fins que marxi?
En el finançament, l'objectiu amb relació al que ha quedat pendent és tancar-lo també amb ella. Ens agradaria que abans que se’n vagi a fer de candidata estigués resolt. Una altra cosa és el tema de l'IRPF i la recaptació. Aquí tenim posicions més discrepants i estem més allunyats. Però és una carpeta en curs i continuarem treballant-hi al gener.

El nou model els satisfà plenament?
No amagarem que ens hagués agradat que, per exemple, s’hi incorporés la variable del cost de la vida. Ens hauria agradat que fos més valent en certs àmbits, però això no obsta perquè estiguem satisfets; és molt més just i molt més equitatiu. No només per a Catalunya, sinó per al conjunt. Partim d'un model on les diferències de finançament per habitant són injustificables. Un model ha de pagar els serveis públics, i no pot ser que un ciutadà de Cantàbria tingui molts més recursos que un del País Valencià, que són els dos extrems. El resultat escurça distàncies. El nostre objectiu és incrementar la suficiència financera de la Generalitat, i l'ordinalitat és la palanca per aconseguir més recursos. El valorem positivament, doncs. Ens agradaria poder anar més enllà, però en qualsevol negociació totes les parts han de cedir.

Com han portat el fet de negociar sobre el negociat? Ho diem perquè van pactar amb el PSC un acord validat pel PSOE per investir Salvador Illa i ara han hagut de tornar a negociar i els qüestionaven principis de l’acord, com ara l’ordinalitat.
La negociació inicial era amb el PSC, i era obvi que caldria una segona negociació amb el Ministeri. L'acord d'investidura d'Illa era la palanca per aconseguir un nou acord a posteriori i l’havíem de fer. Pel que vindrà ara, ja tenim un Excel, un document, uns acords... Ara s'ha de traduir en lleis, en una modificació de la LOFCA i en un desenvolupament del sistema. En els pròxims mesos haurem d'estar molt amatents per plasmar-ho a la llei i evitar que perdi algun llençol. Ve una fase encara més determinant.

Un d’aquests llençols és l'ordinalitat. Montero ha dit que està garantida. Com s'hauria de recollir per evitar que es dilueixi amb el pas del temps?
Ara l'ordinalitat és un principi rector. El model s'estructura perquè, en el cas de Catalunya, es garanteixi. Com s'ha de traduir legalment? Tindrem un procés de negociació intens. La nostra voluntat és que això aparegui com a principi rector del sistema. Ara bé, el que volem és, sobretot, que sigui efectiu, no només que ho digui una llei que ja sabem que es compleix quan interessa. Què ens convé? L'efectivitat. El model està dissenyat perquè Catalunya surti en la mateixa posició que entra. Ara és la tercera en aportar per habitant i ha de ser la tercera en rebre. Si ho podem posar com un principi rector, millor. Però preferim l'efectivitat, perquè l’ordinalitat ja apareix a l'Estatut, que és una llei orgànica espanyola, i no s'ha complert mai. Permetem-nos ser pragmàtics. El que volem és que el model tingui aquest resultat i, tal com està dissenyat, entrem tercers i sortim tercers. És molt més important que el model garanteixi que sigui real que no pas escriure-ho a la llei.

Junts va dir que estaven pel no si no era un concert, però ara s’obren a negociar per “transitar” cap al concert. Confien a poder-hi comptar?
Un model que és fruit d’un pacte i que té com a principi fonamental l’ordinalitat no és un concert. En un concert no existeix l'ordinalitat, els bascos mai en parlen. Quan introdueixes el factor de l'ordinalitat és que tu et compares amb la resta i que, per tant, estàs en un model compartit. El que vam pactar l’estiu del 2024 era que havíem d'aconseguir l'ordinalitat, no un concert. Si parlem d'ordinalitat és perquè parlem de règim comú. A partir d'aquí, el principal factor és un increment de recursos i ha estat important. Els necessitem per als hospitals, les escoles...

El que és racional és que, durant la tramitació al Congrés, Junts ens ajudi fer l’acord encara millor. Segur que podrem trobar un espai en què Junts pugui fer una aportació a millorar el model.  No és racional que un partit català bloquegi que Catalunya rebi 4.700 milions d'euros cada any. No parlem de posar-los en risc el 2027, és posar-los en risc cada any durant la pròxima dècada. Estem davant d'una finestra d'oportunitat i trigarem molts anys a poder tenir una contrapart a Madrid amb qui puguem fer una negociació així. És legítima la crítica i dir que en volen més. Els ajudarem. Si fan propostes de millora, estarem al seu costat. Si trobem un espai on Junts tingui un element de lluïment, estarem encantats d’incorporar-lo i avalar-lo si millora la feina d’ERC. Em sembla impensable que Junts voti en contra dels interessos del país.

Junts els acusa també d'haver pactat un concert i ara renunciar-hi. Es refereixen al “concert econòmic solidari”; ERC en va parlar, però no apareixia a l’acord amb el PSC. Va ser un error fer servir aquell concepte?
No es va negociar un concert. En la comunicació vam parlar de models singulars i fins i tot de concerts, però vam pactar el que vam pactar, un model més just, que donés més recursos i que complís l'ordinalitat. I, com deia, si té ordinalitat és de règim comú. I per primer cop a la història tenim la possibilitat que es compleixi. No té sentit no fer valdre fites tan rellevants que reivindiquem fa dècades.

Vista la perspectiva de la legislatura, ERC i Junts han deixat escapar l’oportunitat de treballar junts pel concert amb els seus 14 escons determinants?
Qualsevol que es miri el Congrés veurà que no hi ha una majoria disposada a concedir el concert. Si Junts presenta una esmena a la totalitat demanant el concert econòmic, tindrà 14 vots: els set seus i els set nostres. Els en faltaran 162 per la majoria necessària. Però els animem a aconseguir aquests 162 vots necessaris. Els nostres ja els té. No fem com ells, que posen en dubte el suport.

El PSC i el govern han tingut un paper discret en la negociació. Podrien haver pressionat més a Montero o estava acordat que fos així?
És just reconèixer que hem treballat molt lleialment entre ERC i el Govern. Hem fet un bloc molt unànime i preparat les coses prèviament. La negociació amb el Ministeri ha estat un treball compartit. Encara falten mesos per traduir aquest acord en una llei i desenvolupar la resta d'acords de la investidura: consorci d'inversions, la recaptació de l'IRPF, la negociació de les competències no homogènies, i altres en normativa fiscal. Ens queda moltíssima feina a fer i aquesta bona entesa esperem que doni més resultats. No tinc cap retret al PSC.

Hi haurà més percentatge de l'IRPF i de l’IVA per la Generalitat. Però això no és encara, com vostè ha dit, recaptar-lo. Està garantida la clau de la caixa?
No, i és una de les carpetes pendents. ERC ha entrat al Congrés una proposició de llei pròpia per a la recaptació de l'IRPF. Entrarà en tràmit a finals del mes de febrer i esperem que el govern espanyol voti a favor de l'acceptació i poder-la treballar.

Serà el vehicle per l’acord per la recaptació de l’IRPF?
Esperem. Hi ha altres opcions i intentarem utilitzar la més adient. Montero ha deixat obertes diferents possibilitats de vehicles legislatius i aquesta n’és una. Ara bé, l'important no és l'instrument legal, l'important és un acord perquè Catalunya tingui un paper molt més rellevant en la recaptació de l'IRPF.

La proposició de llei van presentar-la i després van ajornar-la. L'objectiu era facilitar la negociació?
Sí, vam negociar intensament al juny i al juliol sobre la recaptació de l'IRPF. Vam fer un tram del recorregut conjunt, vam acabar tenint un text legislatiu amb parts compartides, però al final vam acabar trobant-nos amb desacords irresolubles. Com a manera de guanyar temps i element de pressió vam desenvolupar el nostre projecte de llei perquè tenim un equip de luxe provinent de l’anterior Conselleria d'Economia amb els coneixements tècnics per fer-lo. La proposició de llei la volíem debatre al període de sessions anterior, però com que la negociació del model avançava bé i per facilitar la continuïtat de les negociacions vam posposar-ho. La tornarem a reactivar en uns dies perquè tinguem l’opció de tramitar-la a finals de febrer.

Per què el govern espanyol és tan reticent amb la recaptació de l'IRPF?
Perquè és el principal impost, el més gran del sistema fiscal amb moltíssima diferència. És molt capil·lar i té una afectació pràcticament universal en els contribuents, i una transcendència simbòlica i en termes de poder institucional molt rellevant. Els processos de recaptació dels altres impostos estan molt vinculats a la recaptació de l'IRPF. Confio que trobarem un encaix i una proposta que desencalli aquest escull.

Sense un acord per la recaptació de l'IRPF mantenen la negativa a negociar amb Illa els pressupostos de la Generalitat?
És un dels requisits que posem al PSC i tothom ho sap. Ho hem dit moltes vegades i ho mantenim. No estem als antípodes. Tenim camí per a recórrer i confiem que durant les pròximes setmanes puguem trobar una solució.

L'acord d'investidura d'Illa preveia que Catalunya recaptés i després una negociació bilateral per la quota de solidaritat. Es manté? Com es calcularà?
Hi ha dos aspectes diferents. Un és com reparteixes els recursos econòmics fruit de la recaptació, i l'altre és qui recapta. Són coses diferents. Al País Basc, el govern basc gestiona els recursos, però qui recapta són les diputacions, que són una altra administració. I quan parlem de cupo parlem de com gestiones i distribueixes els diners recaptats. Per tant, són dues coses molt diferents. Com es distribueixen els recursos és el que hem acordat ara i explicat i que tindrà continuïtat. 

On volem fer un altre pas endavant és en qui recapta. L'objectiu d'ERC és disposar d'una Agència Tributària de Catalunya potent. L'any 2013 tenia 321 treballadors i ara en té 900. L'objectiu és que d'aquí a cinc anys en tingui 2.000. Cal persistir, incorpoar talent i noves eines fins que tinguem aquesta estructura. Ara no estem per dates i terminis, el que volem és anar avançant. La llei que tenim al Congrés ens dona un full de ruta. I quan acabarem amb el tema de l'IRPF ens marcarem les següents fites, que és l'IVA o els impostos especials. És un procés de llarg recorregut, però som un partit amb pràcticament 100 anys d'història i els nostres reptes són a llarga.

En la distribució de recursos, la quota de solidaritat de la que li parlàvem és l'anivellament?
Dins del model, una de les coses que hem fixat i que era a l'acord d'investidura és que la solidaritat s’explicita en la primera fase de les cinc. És el que es diu anivellament horitzontal, que traduït significa la solidaritat, on Catalunya, Madrid i les Illes Balears són les tres més solidàries. Em semblava important que quedés clar i recollit perquè, per increïble que sigui, fora de Catalunya es posa en dubte. Volíem és que quedés molt clar i explícit qui era solidari i qui receptor.

El nou sistema funciona perquè l'Estat posa 21.000 milions d'euros. Quina garantia hi ha que això es pugui aportar cada any si la recaptació fos menor?
Els 21.000 milions d’euros estaran garantits per llei i formaran part del text legislatiu. L'objectiu és que aquests recursos no només es mantinguin sinó que cada any tindran un creixement proporcional als recursos. Ara bé, la part fonamental és que ho traduïm en una llei i en aquesta fase haurem de tenir els nostres millors experts perquè tinguem unes lleis blindades.

Una de les novetats és que poden acabar-se les bestretes. La Generalitat sempre es queixava que el càlcul de recaptació que feia l’Estat era menor al real i que això castigava la tresoreria…
Les bestretes diferien en dos anys les liquidacions en alguns casos i això ha tingut uns costos financers importantíssims i, en bona part, van originar la necessitat de crear el FLA. S’ha aconseguit prescindir-ne i estem avançant en la disposició d'un compte comú per fer les liquidacions. Això vol dir que les empreses o els particulars pagaran els impostos i les autoliquidacions automàticament es redistribuiran entre les comunitats autònomes i l'Estat en funció dels percentatges que els corresponguin.

A Catalunya és una de les comunitats on és més car viure en comparació amb altres comunitats. Per què no s'ha tingut en compte el cost de la vida?
No hem aconseguit convèncer la contrapart que era una variable important. El càlcul de la població ajustada és un dels elements més controvertits on hi ha unanimitat. Totes les comunitats estan d'acord a dir que no hi estan d'acord. Les insulars volen que el pes de la insularitat sigui més fonamentals, les més envellides l’edat de la població… Nosaltres defensem que el model va de finançar serveis, i són més cars a Catalunya. Prestar un servei és més car a Catalunya o a Madrid que en altres territoris i això s'havia d'incorporar. En la negociació no ens n’hem sortit en la qüestió del cost de vida i ho reconeixem. Tant de bo les futures negociacions siguin capaces de finalitzar la feina.

Un tema pendent és el finançament de les competències no homogènies (Mossos, presons, llengua…) i és una de les singularitats. Quin percentatge de l'IVA seria necessari que es quedés la Generalitat per pagar-les?
Estem a mig camí de la negociació. És una de les singularitats més importants del model. Com la de les bestretes, que només eliminarà Catalunya, generarà una asimetria amb la resta. L'IVA-Pimes, per exemple, és un element molt propi de la nostra idiosincràsia. És una singularitat que només aplicarà Catalunya i, probablement, Madrid. La resta de comunitats tenen moltes menys competències específiques que nosaltres. A Catalunya, el 2023, l'estat les transferències per les competències no homogènies van pujar sobre els 3.700 milions d'euros. Esperem que fruit de la negociació ara sigui bastant més. 

Això, evidentment, anirà en funció de la valoració del cost de prestar les competències singulars i ho traduirem en una cessió addicional de l'IVA. L'objectiu d'ERC és que es mogui entre el 22% i el 25%. Ara hem acordat cedir un 56,5% de l'IVA més aquest addicional per Catalunya i ens portaria a quedar-nos pràcticament al 80% de l'IVA. Serà un element de singularitat i una asimetria molt rellevant per al nostre país. Amb l'eliminació de les bestretes, el 80% de l'IVA acabarà anant directament a la tresoreria de la Generalitat. És un pas endavant importantíssim per la immediatesa de la disposició dels diners i per assumir un percentatge de l'IVA, un altre gran impost, tan elevat.

Negocien mesures per evitar el dúmping fiscal de Madrid per evitar que faci competència fiscal deslleial a la resta gràcies als avantatges de la capitalitat i l’efecte seu…
Les mesures contra el dúmping fiscal són d'equitat i de justícia perquè és una pràctica de Madrid per captar de forma il·legítima seus d'empreses o deslocalitzar patrimonis molt sovint de forma incorrecta. Hem d'incentivar unes pràctiques que siguin legítimes, com ja hem fet a l'impost de patrimoni. Voldríem fer-ho també amb l'IRPF i l'impost de successions. N'hem parlat amb el PSOE i amb Hisenda i tenim visions molt paregudes.

Les darreres enquestes constaten una certa recuperació d’ERC. A diferència del que van fer amb els indults, reivindiquen la paternitat del pacte del finançament. Esperen un premi a les urnes?
ERC treballa a llarg termini i sovint no n'esperem retorn immediat. La nostra aposta espera fruits pel país, perquè disposi de més recursos i millors serveis públics o polítiques d'habitatge. El reconeixement electoral no és la prioritat i segurament som els únics que no treballem amb objectius a curt. Potser no té premi electoral, però entenem que és el nostre rol. Quan no ens ha donat els rèdits esperats, ens ha donat confiança per escometre transformacions reals de la societat. Transformar Rodalies, el finançament o liquidar part del deute del FLA és essencial. I ara també constituir un consorci d'inversions que resolgui un altre tros del dèficit fiscal, que són les inversions que sovint no s'acaben executant perquè l'Estat no té un instrument eficient per fer-ho. 

Vostè va ser un dels capitans del procés i va dissenyar com havia de ser l'administració tributària de la República Catalana. Què els diria a la gent desanimada perquè gent com vostè passi de dissenyar la hisenda d’un nou estat a negociar un finançament dins el règim comú?
Mirada llarga. Si ets un partit que porta pràcticament 100 anys treballant per un objectiu has d’estar disposat a treballar, si cal, 100 anys més. I qui no hi estigui disposat és que no s'ho creu. Ens hauria agradat que fos per al 2017 i ho vam provar. No va sortir i la nostra feina és continuar. Vam intentar-ho i no teníem algunes estructures, com ara una agència tributària suficient. Ara, el dia que algú ho torni a intentar, i així serà, tindrà una administració tributària de veritat, amb capacitat d'assumir grans reptes. Això no obsta analitzar i corregir errors i falses expectatives. Venim de lluny per aconseguir els nostres objectius.