És ben poc habitual que un polític en exercici i amb altes responsabilitats escrigui un assaig descarnat sobre les mancances del seu propi partit. Però explicar amb tot luxe de detalls la frustració amb la cúpula de la seva formació i la dependència total respecte els qui lideren l’organització a Madrid no té precedents. Això és el que ha fet Alejandro Fernández, president del PP de Catalunya a A calzón quitao (La Esfera de los Libros), amb pròleg de Cayetana Álvarez de Toledo.

Les relacions d’Alejandro Fernández amb Génova mai han estat fàcils. Ni amb les direccions anteriors ni amb l’actual d’Alberto Núñez Feijóo. Amb motiu de les eleccions al parlament del 2024, el nom de Fernández va estar ballant fins al final. Després d’aquest llibre, que vol explicar les dificultats perquè el PP català no s’arrela prou a Catalunya, és difícil que millorin. Coratge i confiança en ell no li falten. Aquestes són algunes perles del llibre.    

1. El PP català, com l’Atlètic de Madrid de Gil

Fernández no es talla un pèl a l’hora de descriure la política de fitxatges de Génova quan es tracta de confiar en un dirigent dels populars catalans: “Caldria recórrer a l’equip de l’Atlètic de Madrid de Jesús Gil per trobar un exemple d’una inestabilitat semblant en els lideratges. Estem parlant d’una autèntica escabetxina política i fins i tot moral: ‘A Alejo el van fitxar per dur i el van foragitar per dur, i a Piqué el van fitxar per tou i el van foragitar per tou’. Acostumo a utilitzar aquesta frase (reconec que una mica pel broc gros) per reflectir el destí que ens espera sempre als líders del PP basc i català”. 

2. Descriure la pròpia fragilitat

El president dels populars catalans s’atreveix a narrar com se sent en la seva actual posició, que no és segura ni tan sols després d’haver obtingut un bon resultat en les darreres eleccions catalanes, passant de 3 a 15 diputats: “Jo mateix porto ballant breakdance sobre el fil des que vaig ser elegit president del PP de Catalunya en primàries. Des del primer dia, fins i tot abans dels mals resultats; i aquí segueixo, en precari equilibri, en el moment en què escric aquestes línies, encara que els resultats ara siguin molt millors”. 

3. "Estores de Génova"

També queda clar què pensa de molts dels quadres del partit: “Aquesta absoluta dependència, tutela i, en conseqüència, submissió cap als postulats genovesos, degrada sense remissió el projecte autonòmic, precisament perquè el fa inviable. S’instal·la  en el partit a Catalunya, sobretot en els quadres intermedis, que l’essencial és ser bones estores o majordoms de Génova, que és, en darrera instància, el que ho decidirà tot”. 

4. Ofegats per la direcció estatal

Fernández al·ludeix a una norma no escrita que explica l’actuació de la direcció espanyola quan e stracta dels populars catalans: “La direcció nacional imposa tot, candidatures, missatges, projecte. Si surt bé, és gràcies a la seva genialitat. Si surt malament, és culpa del tutelat. Se’l substitueix i a començar de nou. Com veuen, tot són avantatges per als peperos catalans”. 

5. Vols anar de 8 amb Manuel Valls? 

“A principis del 2019, recent elegit president del PP de Catalunya, vaig rebre enormes pressions (algunes benintencionades, altres no tant) per abaixar la persiana del partit i no presentar-nos a les eleccions municipals a Barcelona i tampoc a les autonòmiques. Van ser pressions internes de partit i també d’entitats, columnistes, etc. Tots donaven per liquidat el PP a Catalunya. Se’ns oferia el número 8 a la llista de Manuel Valls”.

6. Sáenz de Santamaría: "Et falta perspectiva"

L’autor explica una reunió a la Moncloa el 20 d’octubre del 2017. Eren dies de tensió política enorme. L’aleshores vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va convocar la cúpula del PP català, amb Xavier García Albiol -en aquell moment líder de la formació- al davant. Alejandro Fernández hi va assistir com a portaveu al Parlament. Hi eren també altres dirigents del PP espanyol. Preguntat sobre si carles Puigdemont proclamaria la DUI, el polític català va assegurar que així seria. Santamaría, que l’havia elogiat per la seva tasca política aquells dies, el va interrompre: “A l’estar en la trinxera, et falta una mica de perspectiva”. 

7. Qui va voler desestabilitzar Fernández en la campanya del 2021?

En el llibre queda clar que el cap dels populars catalans dona més mèrit al resultat de les eleccions del 2021 (3 diputats) que a les del 2024 (15 escons). Considera que en les primeres el risc real era la desaparició del partit. Va ser la campanya més dura que va fer, amb tot en contra i la incomprensió absoluta de l’equip de Pablo Casado, a qui no se li va ocórrer més que acusar els col·legis catalans d’impedir els castellanoparlants d’anar al lavabo. A les portes de la campanya, va aparèixer una acusació contra el número dos de Fernández, Daniel Serrano, que la justícia va desmentir més tard. “Tots tenim claríssim qui va urdir aquella conspiració, tot i que acusar sense proves no forma part de la meva manera d’entendre la política”. És dels pocs temes que toca en el llibre on deixa l’interrogant obert. 

8.-Puigdemont separa Feijóo i Fernández

En el llibre, el polític català explica com el va sorprendre negativament saber dels contactes de Génova amb Carles Puigdemont després de les eleccions del 2023, quan Feijóo va quedar a 4 escons de la investidura i va intentar un acostament a Junts: “Difícilmente podíem acusar Sánchez de donar-li la clau de la política espanyola a un pròfug colpista, per tot seguit oferir-li nosaltres a canvi d’una investidura”.

9. La nostàlgia per Aznar

“L’última vegada que Espanya va tenir un projecte polític com Déu mana va ser sota la presidència de José María Aznar. Algunes vegades he llegit en determinats mitjans com m’adjudicaven l’etiqueta d’aznarista. Si algú d’ells pretén molestar-me amb això  va bastant errat (...) per mi és el millor president que Espanya ha tingut des de la recuperació de la democràcia”.

10. El destí, inexorable

Fa la sensació que Alejandro Fernández no es fa il·lusions. No sabem si amb dosis d’humor negre o com una manera de fer allunyar els mals esperits, l’actual líder del PP català diu en un moment del llibre: “Facis el que faci, al final Génova et defenestrarà. No ha fallat mai”.