Els pressupostos, la llei més important de la legislatura, semblen haver-se convertit en accessoris. Si un govern els pot aprovar és senyal de fortalesa política i d'habilitat negociadora. Si no, difícilment té conseqüències més enllà de la crítica de l'oposició. Hi ha excepcions -Pere Aragonès va convocar eleccions l'any 2024 després que els Comuns li tombessin els comptes, pensant que hi hauria recompensa a les urnes- però la normalitat que s'imposa és la de prorrogar-los i mirar de sobreviure a través de suplements de crèdit. És la via que ha trobat Salvador Illa aquest any i la que coneix bé Pedro Sánchez des que va començar la legislatura. El president espanyol convocarà eleccions -anticipades o no- amb uns comptes que es van aprovar el novembre del 2022.

És normal no tenir pressupostos? Els darrers anys ens indiquen que sí, perquè és poc habitual que el Govern els aconsegueixi aprovar. I tenir-los en temps i forma -és a dir, en vigor l'1 de gener- és pràcticament inèdit. En l'última dècada només ho ha aconseguit el govern d'Aragonès, quan Jaume Giró n'era el conseller d'Economia, amb els vots de Junts, ERC i l'abstenció dels Comuns. També era l'objectiu d'Illa, però va topar amb l'oposició frontal d'ERC l'any 2024 i ha hagut de passar l'any amb ampliacions de crèdit. Tampoc ho aconseguirà aquest 2026, perquè les negociacions encara no han començat a l'espera que es desbloquegin carpetes com el finançament singular. Al Govern són optimistes de poder tenir nous comptes, però no hi ha cap calendari, i si arriben serà entrat l'any vinent.

Illa ho té més bé que Sánchez, que no té cap opció de tirar-los endavant. La majoria de la investidura ja era poc operativa, però amb el trencament de Junts és inviable que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, pugui aprovar pressupostos. El govern espanyol, si no hi ha un avançament electoral que ara no es contempla, haurà de sobreviure prorrogant de nou els de 2023, els últims que va aprovar el Congrés. Sigui com sigui, ni Sánchez ni Illa contemplen, ara com ara, convocar eleccions si no aconsegueixen aprovar-los. "Volem esgotar la legislatura per desplegar totes les polítiques de modernització que estem impulsant", va dir la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, ara fa un parell de setmanes. "No passaria res si no hi hagués pressupostos", admetia Sánchez a l'octubre.

No es perden diners, però sí que té conseqüències

No aprovar els pressupostos té conseqüències, encara que es puguin pactar suplements de crèdit i s'eviti "perdre diners". Ho explica Natàlia Mas-Guix, consellera d'Economia entre els anys 2022 i 2024, amb el govern d'Aragonès: "Una pròrroga pressupostària és especialment restrictiva en matèria d'inversió". És cert, diu en declaracions a Nació, que les aplicacions de crèdit permeten "certa flexibilitat per adaptar parcialment el pressupost", per exemple per cobrir increments de costos o finançar programes urgents, però "amb límits legals i control polític". "Sense nous pressupostos, el Govern pot gestionar, però no pot avançar. Les polítiques queden congelades i no s'adapten a les necessitats econòmiques o socials", assenyala l'exconsellera.

En una línia similar s'expressa Jaume Giró. Va ser el conseller d'Economia entre els anys 2021 i 2022, abans que Junts decidís abandonar el Govern. En conversa amb aquest diari, Giró admet que sense pressupostos es pot funcionar i no perdre diners, però té conseqüències. "El Govern queda afeblit políticament i es perd molta eficàcia i molt temps", sosté. En aquest sentit, com Mas-Guix, argumenta que els pressupostos són una llei de profund caràcter polític, perquè permet posar diners a les línies d'acció d'un executiu. No tenir-ne, doncs, és un cop polític, i encara que es puguin negociar suplements, quedaran molt lligats a les demandes "puntuals" que facin els grups parlamentaris. "Cadascú demana el que vol, i el que queda és perquè el Govern faci política", apunta. 

Quan no hi ha pressupostos, totes les parts implicades disparen contra l'altra. Els governs apel·len a la "responsabilitat" dels grups parlamentaris, que responen que és l'executiu qui té el deure de trobar els suports per tenir els comptes, i que els acords s'han de complir. Tots dos tenen part de raó, en un mapa polític que ha deixat enrere les majories absolutes. S'hi suma que els pressupostos són una palanca negociadora. ERC ho va fer amb Sánchez a canvi de la llei de l'audiovisual i diners en infraestructures l'any 2022. El PSC ho va fer amb Aragonès, amb el Hard Rock o l'ampliació del Prat; i ara ho fan republicans i Comuns amb el compliment dels acords en finançament i habitatge.

El principi d'anualitat, en crisi

El fet de no tenir pressupostos també posa en dubte un altre principi, com és el d'anualitat pressupostària, recollit tant a la llei que regula el finançament autonòmic (LOFCA) com a la llei de finances públiques de la Generalitat. Es dona la circumstància, també, que en molts casos no només no s'aproven els comptes -això depèn de diversos factors-, sinó que ni tan sols es presenten als grups parlamentaris per a debatre'ls. No hi ha previstos mecanismes de sanció, en cas que un govern no porti un projecte a la cambra. "La sanció és política, el dret a la rebequeria i a queixar-se", sostenia Joan Ridao, jurista i lletrat del Parlament, en una entrevista a Nació.

A Catalunya, Illa no va presentar els pressupostos l'any 2024, però tenia l'argument que acabava d'arribar a la Generalitat. Ara, el president s'ha compromès a portar-los a la cambra, però sense concretar calendari i no abans de tenir-los lligats amb els socis de la investidura. A Palau ja s'admet que és "pràcticament impossible" tenir-los en vigor l'1 de gener. Sánchez, per la seva banda, fa temps que no presenta cap projecte de pressupostos, conscient que no té majoria per aprovar-lo. Fa uns dies, el president del govern espanyol es va comprometre a portar-los al Congrés abans d'acabar l'any. El temps dirà si tant el president català com l'espanyol compleixen, però, de moment, Catalunya i Espanya continuen sense un horitzó de pressupostos sense que això tingui conseqüències de fons.