Filòleg, crític literari i escriptor, i director del suplement cultural Babelia, Jordi Amat (Barcelona, 1978) és un destacat historiador de la cultura. La seva obra ajuda a entendre l’evolució del país de les darreres dècades. Ha publicat estudis aprofundits sobre Ramon Trias Fargas, Josep Benet o Gabriel Ferrater i amb el pamflet La conjura dels irresponsables va demostrar també dots de polemista. A El fill del xofer va furgar en alguns clarobscurs de la Transició i del pujolisme a través de la figura sòrdida d’Alfons Quintà i la seva relació contradictòria amb l'expresident. Ara publica Les batalles de Barcelona, fent de la ciutat eix de la gran pugna entre la globalització capitalista i una identitat a la defensiva. 

Diu que la refundació de Barcelona amb els Jocs del 92 ha estat la intervenció política més exitosa de la Catalunya democràtica. 
Sí, ho crec. El més rellevant que ha passat a la Catalunya democràtica és com la capital del país s’ha transformat urbanísticament i en la seva proposta de desenvolupament. 

És una transformació que es va fer al marge del pujolisme.
El president Pujol sempre diu que el que ell podia haver fet era posar-s’hi en contra i que la seva contribució positiva havia estat no fer-ho. Els Jocs són un projecte de ciutat, un projecte barceloní que l’Estat fa seu com a cirereta del procés de normalització democràtica i es fa en un moment en què la nació espanyola està prou estovada com perquè la presència de la catalanitat sigui rellevant en l’organització dels Jocs. És un moment singular en què la nació espanyola encara està afeblida. Les coses canviarien a partir del 1996 i el 2000. 

Assegura en el llibre que no és cert dir que hi hagi una continuïtat entre aquell moment i els malestars d’ara. 
Hi ha un tòpic que discuteixo i que se sosté sobre un relat ideològic construït a posteriori. Un tòpic que ve a dir que els problemes de l’habitatge o el turisme tenen a veure amb uns Jocs plantejats com una operació especulativa. Em sembla que això és falsejar el propòsit. Durant l’alcaldia de Narcís Serra es fa una exposició al Seminari on es mostren diversos projectes de reforma urbanística. El més paradigmàtic és Del Liceu al Seminari, amb la voluntat de canviar el Barri Xino a través dels equipaments culturals amb el retrovisor posat en el Centre Pompidou. Es parla de peatonalitzar places de Gràcia i el Moll de la Fusta. Són projectes previstos abans que hi hagi candidatura olímpica. 

El príncep Oriol Bohigas i la cort de Solà-Morales han pensat en un seguit de projectes —també les rondes— que pretenen la democratització de la ciutat, entenent que l’urbanisme pot ser una política democràtica. Bohigas, a principis dels seixanta, va dir que l’urbanisme era una forma de fer socialisme democràtic. Ho descriu bé. Amb un cert despotisme il·lustrat. Un projecte progressista fet des de dalt, que assumeix part del tronc reivindicatiu de les associacions de veïns dels setanta. Crec que tenim molt incorporat el que va suposar el retorn de Tarradellas, l’Estatut i Pujol. En canvi, crec que no tant el que va representar l’adveniment dels ajuntaments democràtics. 

El pujolisme ha xuclat tota l’atenció.
Els ajuntaments van fer la transformació urbanística del país. Van ser majoritàriament ajuntaments progressistes que venien amb projectes reformistes. Penso ara en una figura com Jordi Borja. Es podria fer un llibre similar sobre Girona, amb uns problemes semblants als de Barcelona. No s’hauria produït aquesta transformació sense l’ajuntament Nadal.  

En l’inici del llibre parla de com la Marca Barcelona profana, d’alguna manera, el mite de la ciutat refundada el 1992. En quin moment es produeix això? Quan es va fotre Barcelona?
La versió tòpica diu que va ser el 1992. De les coses de les quals estic més content del llibre és d’historiar quina és la discussió sobre la ciutat entre el 1996 i el 2004. Això vol dir des que es posa marxa de manera frívola la idea del Fòrum de les Cultures fins que s’executa i es converteix en la gran destrempada d’aquests cinquanta anys de política municipal. Hi ha la musculació d’un discurs antisistema que en el camp cultural es fa hegemònic i no té una voluntat reformista, i a la vegada hi ha una captura de l’èxit per part del neoliberalisme, que obté unes plusvàlues descomunals que no repercutiran en la qualitat de vida dels ciutadans. 

Hi ha la idea ben plantejada de Manuel de Borja-Villel quan és director de la Fundació Tàpies i fa l’exposició La ciutat de la gent, quan diu que el consens és important quan comença una democràcia, però quan els ciutadans es mostren satisfets de la seva ciutat vol dir que s’està invalidant la capacitat crítica. La manca de crítica va fer que un discurs antisistema propi del moment s’anés imposant.

Qui podria representar aquest discurs?
El veig encarnat per Manuel Delgado i li dona la millor articulació discursiva des de Marina Garcés a Ciutat Princesa a Els anys irrecuperables de Jaume Asens. Llibres interessants. Vaig prologar el d’Asens. Hi ha una pinça entre un discurs antisistema i un divorci creixent entre unes elits econòmiques que s’han desvinculat de la construcció de la ciutat democràtica. Ho exemplifico en tres hotels: l’Ars, el Juan Carlos i el Vela. Simbolitzen un luxe que veiem, però en el que no podem participar.

Es refereix a un procés de despossessió continuada des de fa 25 anys. El responsable seria aquesta pinça?
Afegim-hi un altre element: la socialdemocràcia abdica de la seva funció social i s’instal·la en una tercera via.

Tony Blair i Bill Clinton.
Bé, és que no ens passa res que no passi als altres. A mi se’m fa difícil no fer un judici positiu del 22@. A la vegada, l’aposta econòmica que s’hi fa està perfectament sincronitzada amb la globalització neoliberal i no incorpora els ciutadans com a actors rellevants del canvi que estava en marxa.  

Just quan es commemoren els cinquanta anys de la mort de Franco, els mercaders han guanyat la batalla als ciutadans o la batalla és incerta?
Als mercaders se’ls ha de convèncer que han de continuar guanyant diners gràcies al fet que els ciutadans no es desvinculin del projecte democràtic. Si es desvinculen, tindrem problemes. Els tindrem tots, però ells també. La promesa en política d’habitatge del nou alcalde de Nova York Mamdani explica en part la seva victòria. Perquè un cambrer que serveix cafès a la Cinquena Avinguda no pot estar dues hores cada dia per anar a treballar. 

El tema de l’habitatge ha estat clau per aturar l’onada de l’extrema dreta a Holanda. Ha format part del discurs dels guanyadors. No sé si se’n sortiran, perquè és molt difícil, però tant el govern espanyol com la Generalitat són conscients que l’habitatge és el principal problema dels ciutadans. Cal la implicació de tots els sectors, també dels mercaders, que han d’assumir que desvincular-se de la ciutadania amenaça el seu nivell de negoci. 

Nota a faltar alguna figura com Pere Duran Farell o Leopoldo Rodés? 
Jo el que puc dir és que participo amb orgull en una institució com el Cercle d’Economia, a qui es reconeix la seva capacitat per ser la veu de la burgesia local i que pot jugar un paper constructiu en aquest problema.

Doncs li volia preguntar precisament per això. No és contradictori fer un discurs molt crític amb el neoliberalisme i els seus efectes i alhora pertànyer a una entitat que defensa postulats molt liberals com el Cercle?
No. Per què? En el llibre em confesso de manera reiterada com un petitburgès sense ganes de desclassar-se, al contrari. Soc algú moderadament progressista i radicalment de centre. A mi em sembla que aquelles institucions en què el diàleg ideològic pot ser tens, com a vegades passa al Cercle, reforcen el nervi cívic de la ciutat. Hi ha una onada dretanitzadora en el món que impacta en totes les institucions del nostre país i mantenir una posició moderadament progressista és útil.

No se sent el rostre amable de l’establishment?
Bé, l’establishment sempre hi és i podria haver-n'hi un de molt pitjor. Recordo que en un acte abans de les darreres eleccions municipals, un expresident del Cercle com Salvador Alemany, parlant amb Ernest Maragall, feia un discurs molt crític amb l’ajuntament d’Ada Colau. Jo li vaig dir que, com a veí del carrer Consell de Cent, era el primer cop que notava que l’èxit de la ciutat revertia en la millora de les meves condicions de vida. Ell ho va entendre perfectament. Al Cercle, la discrepància forma part del terreny de joc. 

Recorda el pregó de la Mercè del 1980, quan Mercè Rodoreda explica que ha acceptat fer de pregonera perquè és de Barcelona, dir-se Mercè i “per dur Catalunya dintre meu”. Com veu la relació dialèctica entre Barcelona i la catalanitat?
Era el segon pregó de la democràcia. El primer l’havia llegit Josep Maria Llompart. Ara sembla inconcebible aquesta presència de noms d’un catalanisme tan fort. El que em va interessar del pregó de Rodoreda —que ara ja és obvi que és la gran veu de la narrativa catalana— és que parla amb nostàlgia d’una Barcelona que ja no existeix. Una Barcelona que sembla la dels anys en què la Colometa anava als balls de festa major. El franquisme l’havia descatalanitzat. Amb la normalització maragallista això s’intenta corregir, però ja no es tornarà mai a la ciutat que havia existit. 

La dificultat del catalanisme per relacionar-se amb Barcelona és real. La imatge literària de la contemporaneïtat barcelonina no l’escriu la literatura catalana. És molt simptomàtic. No hi ha novel·la sense ciutat i és una narrativa que va des de Nada de Carmen Laforet a La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza passant pels poemes de Gil de Biedma i la narrativa de Juan Marsé, la que crea la imatge literària de la ciutat. 

Félix de Azúa diu que això passa en una ciutat on no hi ha poder i hi ha indústria, i la tensió és entre burgesia i classe obrera. De Azúa, a qui li dono coces al llibre, diu que amb la Generalitat també hi haurà poder, el que farà que la novel·la realista també es pugui plantejar en català a Barcelona. Crec que no ha passat. La narrativa en català és sobre el malestar de la ciutat. Per què, durant els anys del procés, no apareix una bona novel·la sobre Barcelona? O un bon assaig sobre el paper que hauria de tenir la capital en un estat independent? És un èxit que Barcelona sigui una ciutat global, però tenim molts problemes perquè Barcelona sigui la capital de la nació.  

Aquesta és una gran qüestió.
Sí. Mira, fa uns dies es va inaugurar per fi la reforma de l’edifici Estel, on hi havia l’antiga Telefónica, a l’avinguda de Roma, per on he passat molt per dur els nens a l’escola concertada on els porto. A l’edifici hi ha una cosa objectivament bona, un centre d’investigació d’Astra Zeneca, de la planta 5 a la 13, que capta talent, sobretot estranger. La contradicció entre el model de desenvolupament que volem per la ciutat i alhora com això la descatalanitza de facto és molt complicada de resoldre. 

Com es fa això?
L’única fórmula que trobo és que hi hagi intervencions institucionals que facin aquells espais de la ciutat que històricament han definit la seva identitat. Si les Rambles no són dels barcelonins, Barcelona ja no és Barcelona. l ara mateix la Rambla no és dels barcelonins.

El procés va generar un fort debat polític, amb molta intensitat. Però segons vostè, va generar més militància que cultura.
L’independentisme amb una mirada cultural més profunda assumeix que el canvi cultural no es va produir perquè no es va dotar d’un projecte intel·lectual sòlid. Júlia Ojeda i Joan Burdeus detecten aquest problema. El 2017, en ple fervor independentista, es reedita una novel·la estranyíssima de Rodoreda, La mort i la primavera. La va acabar, però no en fa la versió definitiva. Succeeix en un espai mític dominat per la mort i la por, i aquells que volen trencar amb l’ordre són destruïts pel sistema. Aquella novel·la que no havia estat considerada en el corpus de la gran novel·lista del segle XX revela un fervor intens, però un fervor negatiu. És una novel·la fosca, amb la mort destruint la primavera.

En aquell període hi ha títols excel·lents, com Canto jo i la muntanya balla, o País barroc de Raül Garrigasait o La trilogia de la terra de Mercè Ibarz, escrits des de la ciutat però no pensant en ella. Per omissió, diuen que no saben explicar la ciutat. L’essència la troben al Solsonès, en una mitificació de la natura o en un poble de l’Aragó. Per mi, el gran producte cultural d’aquests anys és Alcarràs, que parla de problemes centrals de la contemporaneïtat però no urbans.  

Assegura que el procés no va tenir capital.
No en va tenir. Hi ha un moment de la nit electoral del 2015, quan Xavier Trias, que ha perdut davant Colau, li diu a Artur Mas: “Em sap greu per tu, president”. Que guanyés una candidatura al marge del corrent dominant en un moment d’altíssim fervor diu alguna cosa de les tensions no resoltes entre Barcelona i el procés. Això no diu res bo o mal de Barcelona o del procés. Descric un fet objectiu. No pretenc dir que el procés fos ruralista, etcètera. Un dels problemes polítics del procés és la capital. 

El que va representar una Maria Aurèlia Capmany ha tingut successor? Vull dir una figura que personificava un encaix clar de catalanisme i modernitat.  
Diguem que un socialisme catalanista. Un dels textos que vaig llegir per escriure el llibre és el diàleg entre Pasqual Maragall i Capmany que es publica en vigílies de les municipals del 1983. És un llibre interessantíssim. Quan ell li ofereix la regidoria de Cultura, ella li diu: “Com li puc dir que no al fill del Jordi Maragall i la Basi Mira?”. És el reconeixement d’una tradició intel·lectual del republicanisme catalanista que, en part, tots dos encarnen. 

En aquell diàleg, Capmany es defineix com algú que pertany a una Ciutat Vella catalanista i menestral que entenc que trobés en el PSC d’aquell temps el seu lloc natural. El tema ara és quina relació manté amb la catalanitat una Barcelona que s’ha convertit en ciutat global. Això té a veure amb la presència de la llengua a la nostra ciutat i, sobretot, quin és l’imaginari que ens construïm per entendre-la. 

Barcelona i la llengua. El neguiteja?
Em preocupa, sí. Jo, que intento reprimir la bèstia nacionalista que tots portem dins, tinc molt clar que un dels llegats que vull transmetre als meus fills és la llengua i que ells puguin viure amb normalitat en català en aquesta ciutat. Però ens cal conèixer quina és la composició de la ciutat avui. I fer intervencions polítiques des del realisme.  

Qui creu que està pensant ara Catalunya? 
Qui pensa Catalunya? Des de la fatiga i el ressentiment es pensa malament. Hi ha motius per estar fatigat i per voler-se revenjar per part d’un sector de l’independentisme, que ha vist frustrades les seves expectatives. En aquests moments, la reflexió sobre el país està fora de combat. De la mateixa manera que el consens neutralitza la crisi, el principal fill de la derrota del 2017 és el monstre de l’extrema dreta. Molta gent troba refugi en una visió essencialista completament anacrònica que no respon a la realitat del país. Si no existeix una alternativa constructiva pels qui se senten enganyats, no ens ha d’estranyar el que està passant. Catalunya viu, com viuen les altres societats, el seu vendaval d’odi. 

S’ha plantejat en algun moment fer el salt a la política? O algun partit li ho ha demanat? No l’ha atret ser Malraux? O Jack Lang? 
Ningú m’ha proposat políticament res seriosament. Si passés, no sé què diria, però l’intel·ligent seria dir que no.

No li ho ha plantejat ningú?
Explícitament, no. 

Vol dir que resistiria la temptació?
Crec que tothom ha de saber en què és menys dolent o més bo. El meu compromís cívic amb els meus conciutadans ha estat mirar d’entendre com s’ha desenvolupat aquest país en els últims 125 anys, intentar fer-ho amb rigor i, si em permet la petulància moralista, amb certa netedat d’esperit i afany constructiu. No sabia que em tocaria ni ambicionava coordinar el suplement cultural més important que existeix al món en llengua espanyola i aquesta és la meva feina avui. 

Li diran pedant.
No és mèrit meu, ho és de la capçalera. La meva participació en la vida cívica passa per ser al Cercle d’Economia i jugar un paper en la vida cultural, i crec que he complert. 

Ha encaixat bé a El País. No enyora La Vanguardia?
Jo soc qui soc perquè vaig escriure a La Vanguardia. Recordo un cop que el Sergio Vila-Sanjuán, citant Baltasar Porcel, em va dir: “Nosaltres som el que som perquè escrivim on escrivim”. Si creus que ets més important del mitjà on escrius, et fotràs una castanya. Quan escrivia a La Vanguardia, gairebé podia sentir a la meva ciutat el ressò que tenia. Vaig tenir aquella oportunitat, crec que la vaig jugar bé i vaig ajudar a construir una opinió en un moment estrany del país, i va ser útil. 

Precisament per això a la direcció d’El País els va interessar que jo hi escribís. Després de dir que no dues vegades, a Lluís Bassets i Máriam Martínez-Bascuñán, amb qui tinc molt bon tracte, després de l’èxit espanyol d’El fill del xofer, em va semblar que podia tenir sentit aquest canvi. Per algú que ha viscut sempre a la mateixa casa, que hi vol seguir vivint, amb la mateixa dona i que vol seguir vivint-hi, un canvi a la vida no està malament.

Ara que esmenta El fill del xofer, és un llibre sobre els anys del pujolisme però focalitzat en la figura d’Alfons Quintà.
En realitat, és un llibre sobre la Transició i té dos protagonistes, Alfons Quintà i Jordi Pujol. Però és un llibre molt clarament sobre les ombres d'aquells anys quan ni els seus defensors més acèrrims podien negar que n’hi havia hagut, després de la confessió de Jordi Pujol i l’abdicació de Joan Carles I. És un llibre sobre els monstres de la Transició. El personatge Quintà permetia explicar-ho i una de les coses rellevants del Quintà periodista, a banda de TV3, és Banca Catalana.