Les eleccions celebrades aquest dimarts als Estats Units han servit per prendre el pols a un país que ja pensa més en les presidencials del 2028 que no pas en els resultats immediats. Tot i ser uns comicis parcials, el seu significat polític és profund: han donat un cert alleujament als demòcrates després d’un any ple de dubtes i tensions internes, i han suposat un toc d’atenció per al Partit Republicà i per al mateix Donald Trump, que continua marcant el rumb del seu partit amb mà de ferro.
L’element més destacat de la nit ha estat, sens dubte, la victòria demòcrata a Virgínia. L’arribada d’una nova governadora demòcrata, Abigail Spanberger, en substitució del republicà Glenn Youngkin ha estat rebuda amb eufòria pels progressistes. No només per l’impacte simbòlic que té derrotar un dels rostres emergents del trumpisme moderat, sinó també perquè Virgínia és un estat frontissa, d’aquells que a vegades anticipen tendències nacionals.
Ara bé, seria un error llegir aquesta cita electoral com un punt d’inflexió o un revés definitiu per a Trump. El mateix Youngkin havia intentat distanciar-se del magnat en el to i les formes, però no en el fons, i la seva derrota no significa que el trumpisme estigui en retrocés. De fet, Trump continua controlant el partit republicà i conserva una base fidel i molt mobilitzada. El que ha fallat, potser, és la connexió entre la seva agenda més ideològica i autoritaria i els votants moderats que busquen estabilitat i gestió.
En conjunt, els resultats d’aquest dimarts no permeten extreure conclusions categòriques sobre el futur polític del país. Els demòcrates han guanyat, sí, però majoritàriament en territoris on ja es donava per fet que ho farien. Que un outsider progressista com Zohran Mamdani hagi aconseguit una victòria a Nova York pot semblar rellevant, però és més soroll mediàtic que no pas canvi estructural. La ciutat no és -ni ha estat mai- un reflex fidel de l’Amèrica profunda. La ciutat viu en una realitat pròpia: diversa, liberal i econòmicament potent, però allunyada de la quotidianitat dels estats que realment decideixen unes presidencials.
Els estats clau, com Michigan, Pennsilvània, Ohio, Arizona o les Carolines, continuen sent el camp de batalla decisiu. Allà és on es juga el poder real, i allà és on els demòcrates encara no han demostrat haver recuperat el terreny perdut. El 2024, el seu vot va retrocedir notablement en zones industrials i rurals, on el missatge del partit va deixar de connectar amb la gent corrent. Les promeses sobre transició ecològica, igualtat o justícia social no arriben igual a Detroit que a Dallas, ni a Pittsburgh que a Phoenix. I és en aquest desencaix on Trump -i el que ell representa- va saber i ha sabut trobar la seva força.
Tot i això, el triomf a Virgínia dona oxigen als demòcrates. És una victòria aritmètica i una victòria moral. Els permet guanyar temps, reorganitzar-se i projectar una imatge guanyadora que feia temps que no mostraven. Però també posa en evidència que el partit té molta feina per davant si vol arribar al 2028 amb opcions reals. Els últims cicles electorals han deixat tres lliçons que els demòcrates no poden ignorar.
La necessitat d'un nou lideratge
La primera és la necessitat urgent d’un nou lideratge. L’administració Biden va aconseguir èxits econòmics parcials, però no va aconseguir construir un relat de futur amb Kamala Harris i aquesta tampoc no ho va aconseguit consolidar-se com a hereva natural: la seva popularitat és baixa i la seva figura no desperta cap entusiasme. El partit necessita algú capaç de parlar el llenguatge del carrer, que pugui competir amb el magnetisme populista de Trump o amb qualsevol successor que surti del seu entorn.
La segona lliçó és el relat polític. Els demòcrates han guanyat eleccions quan han sabut connectar amb les emocions i no només amb les idees. Barack Obama ho va fer amb l’esperança i el canvi; Clinton, amb el pragmatisme i la prosperitat. En canvi, els darrers anys el discurs del partit s’ha tornat tècnic, fragmentat i massa centrat en qüestions identitàries que no sempre mobilitzen el gruix de l’electorat. Per tornar a competir, el partit ha de recuperar una narrativa nacional que parli de progrés econòmic, d’igualtat d’oportunitats i de l’orgull de ser la primera democracia del món i que van rebelar-se contra l’autoritarisme monarquic del segle XVIII. En definitiva, ha de tornar a fer sentir a la gent que la política pot millorar la seva vida quotidiana.
La tercera és la campanya de reconquesta. Els demòcrates van perdre més de deu milions de vots en les presidencials de 2024 respecte a les del 2020. Una part d’aquests votants va passar-se al bàndol republicà; una altra, senzillament, es va quedar a casa. Recuperar-los requerirà una estratègia de seducció constant, capaç de generar entusiasme i esperança. Això implica més presència al territori, més contacte amb les comunitats locals i menys dependència dels grans mitjans urbans. La política americana continua sent local, i qui oblida aquesta premissa acaba pagant-ho car.
De fet, l’èxit republicà dels últims anys s’explica, en bona part, per la seva capacitat de construir un relat de pertinença: "nosaltres contra ells", "el poble contra l’establishment", "Amèrica primer". Un missatge senzill però efectiu, que apel·la a la identitat i a la por. Els demòcrates, en canvi, han optat sovint per discursos moralistes o excessivament complexos, allunyats del llenguatge emocional. Per competir amb el populisme, no n’hi ha prou amb denunciar-lo: cal entendre per què connecta.
El que sí que semblen haver entès ara és que la unitat interna serà clau. Les divisions entre l’ala progressista i la moderada han debilitat el partit en moments crucials. Figures com Alexandria Ocasio-Cortez o Elizabeth Warren representen una esquerra vibrant i combativa, però també han generat recel entre els votants més centrats. Si els demòcrates volen guanyar el 2028, hauran d’aconseguir una síntesi intel•ligent entre idealisme i pragmatisme, entre somni i gestió. Només així podran competir als estats que realment compten.
Els demòcrates tenen pols
En definitiva, les eleccions d’aquest dimarts no han canviat el mapa polític dels Estats Units, però sí han aportat un senyal: el Partit Demòcrata encara té pols. La derrota de Youngkin a Virgínia és un cop per al trumpisme i una injecció d’ànims per a uns demòcrates que necessitaven bones notícies. Però la batalla de veritat -la que decidirà qui governarà la primera potència mundial a partir del 2028- tot just comença i l’any que ve a les eleccions de mig mandat podrem començar a intuir més coses.
Els demòcrates han guanyat temps, però no poden perdre’l. Els reptes que tenen al davant són immensos: redefinir el seu lideratge, reconstruir el seu relat i reconnectar amb un país que, cada vegada més, viu dividit entre dues realitats paral·leles. Si ho aconsegueixen, la victòria a Virgínia serà recordada com el primer senyal del seu renaixement. Si no, quedarà com una simple anècdota en el camí cap a una nova derrota. Per ara, poden respirar. Però només això.
