Hi ha una part del país que fa dies que pateix. Són els ramaders de la indústria porcina. Ells i tota la indústria auxiliar de laboratoris, escorxadors o assessories ambientals. I també, és clar, la potent indústria agroalimentària de l'embotit i de la carn. La pesta porcina africana no ens planteja un problema de seguretat alimentària ni es transmet als humans, però si arriba a les granges (que a Catalunya, per l'evolució de la indústria, són explotacions cada cop més grans) pot contagiar tots els animals, obligar al sacrifici total a les explotacions afectades i afectar greument el sector si s'escampa.

Aquest cap de setmana, a Collserola, a tocar de Barcelona, hi havia qui s'ho prenia de conya i se saltava les restriccions per anar a passejar o a fer un tomb amb bici. És una irresponsabilitat i les autoritats han d'actuar amb tota severitat perquè es posa en risc el futur d'un sector que representa el 40% del pes de la nostra ramaderia i que dona feina a més de 40.000 famílies. El porcí és, de fet, un dels líders de la balança comercial exportadora del sector agroalimentari, amb uns 3.500 milions d'euros que en els darrers anys miren menys a Europa i més a Àsia. Poca broma. És normal que ahir el Govern s'activés i que l'oposició demanés encara més implicació a Salvador Illa. Veurem avui quines mesures s'anuncien per contenir el brot i preveure, si calen, ajuts al sector. Per ara, la Xina i altres països ja han frenat la importació de la demarcació de Barcelona i el preu de la carn ha patit la baixada més forta en tres dècades.

El porcí, al nostre país, ha dut associat problemes ambientals perquè està concentrat en comarques de Ponent i de la Catalunya Central, sobretot Osona i el Lluçanès. Això ha generat costos sistèmics com ara la gestió dels purins que han contaminat els aqüífers. En els darrers anys s'estan buscant solucions vinculades a la producció d'energia amb les dejeccions, però la retirada de subvencions del govern espanyol ho ha posat en qüestió. La situació s'ha agreujat per la crisi del sector primari: el fet que hi hagi menys camps de conreu i que la població de porcs (ja supera els 8 milions) no pari de créixer no ho posa fàcil per donar sortida als purins. 

La pervivència de la ramaderia (i, per tant, de la indústria porcina) és, com també la de l'agricultura, clau per aconseguir allò que queda tan bé als discursos, però que és tan cursi, de "fixar la gent al territori". Bàsicament que la gent pugui continuar vivint (guanyant-se la vida i no només passant-li la vellesa) als entorns rurals. I això demana una avaluació dels sectors productius, del seu valor afegit i de les seves dependències per pensar cap a on han d'evolucionar i com.

El del porc és un sector cada cop en menys mans i més gran. Les petites explotacions familiars van deixant pas a una indústria que és capaç de fer més rendibles les explotacions i que les necessita més grans per aconseguir-ho. Catalunya és el cinquè hub porcí més important del món i, a banda dels que criem, en matem més de vint milions a l'any als nostres escorxadors. Aquests dies es tracta d'evitar que la pesta es propagui i que ensorri un sector presoner de les debilitats i les amenaces que provoquen fenòmens com ara la crisi climàtica i d'uns mercats exteriors que no controla.

Hi ha qui planteja reduir la nostra cabana ramadera, especialment de porcs, com a solució. Però això tindria, lògicament, costos socials alts en determinades comarques que no són assumibles sense alternativa. El que és evident és que el sector comença a emetre signes d'un col·lapse que ha fet que es qüestioni el model. Incrementar el valor del producte, fomentar un repartiment més equilibrat al conjunt del país de la indústria, i un consum més basat en la proximitat és cada cop més inajornable. S'hi posarà algú?

Avui no et perdis

• Per què la pesta porcina ens ha de preocupar? Cinc dades que ho expliquen; per Àlvar Llobet i Sotelo.
• La hipòtesi del Govern sobre l'origen de la pesta porcina: «Un embotit o un entrepà contaminat».
• Queda algun moderat a la dreta espanyola?; per Pep Martí Vallverdú.
• L'últim regal del PP a Carlos Mazón: 9.000 euros per un càrrec que no fa pràcticament res; per Lluís Girona Boffi.
• Un de cada tres sensellar són persones que han estat desnonades; per David Cobo.

El passadís

L'històric fraguista Manuel Milián Mestre està fora de la política activa, però no para quiet. L'exdiputat del PP, home de ploma fàcil, prepara un llibre sobre el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. Milián conserva molta documentació d'aquell moment, el 1977. Va conèixer a fons Tarradellas ja en els anys de l'exili a Saint-Martin-le-Beau i va mantenir-hi molts contactes. En el llibre, que ja té alguns capítols escrits, aportarà informació sobre aspectes poc coneguts, com ara el paper exercit pels serveis d'intel·ligència espanyols en aquell episodi. L'exdiputat al Congrés també acumula documentació per un altre llibre sobre la història del Partit Popular. L'exdirigent, que va ser l'home de Manuel Fraga a Catalunya i que és un dels dirigents de la patronal Foment, continua sent molt crític de la línia establerta al partit des de l'ascens de José María Aznar.  

Vist i llegit

La batalla del Madrid DF també ressona a la premsa. Eldiario.es ha acomiadat la periodista Elisa Beni després de més d'una dècada escrivint-hi columnes setmanals. El director i fundador del mitjà, Ignacio Escolar, ha publicat un text ampli en què recull tots els fets que l'han portat a prendre aquesta decisió amb qui considerava una amiga. Beni discrepava feia mesos de la línia editorial del mitjà, però el detonant va ser que la periodista va criticar amb força virulència una informació que revelava vincles entre els jutges i l'acusació particular que van condemnar el fiscal general de l'Estat. "No exigeixo a cap columnista una adhesió a la nostra línia editorial: però sí que crec imprescindible un mínim respecte a la feina de la redacció", deia Escolar, que descrivia amb pèls i senyals els arguments pels quals ha acomiadat Beni. Ho podeu llegir aquí.

Recordem

Tal dia com avui de l'any 1982, fa 43 anys, Pasqual Maragall va ser investit alcalde de Barcelona. Fins aleshores era regidor al govern de Narcís Serra, també del PSC i primer alcalde democràtic després del franquisme. El PSOE havia guanyat les eleccions i Serra se n'anava a Madrid a fer de ministre de Defensa. Maragall, que compartia govern amb el PSUC, arribava amb el repte d'una Barcelona olímpica i metropolitana. Va aconseguir el primer objectiu i va donar la batalla pel segon. Va transformar la ciutat, va fer que recuperés l'orgull i li va donar un atractiu que ha provocat un boom turístic que els darrers alcaldes no han sabut ni frenar ni gestionar. La Fundació Catalunya Europa, que vetlla pel seu llegat polític, té en línia el seu discurs d'acceptació del càrrec i diverses fotografies i entrevistes del moment. Els regidors de la ciutat ho haurien de recuperar. "Soc un modest barceloní que mai no havia somiat l'honor d'una càrrega tan rellevant com la que avui heu posat sobre les meves espatlles. Però, com a alcalde, haig de tenir, i us asseguro que tindré, tota l'ambició", va dir. Va complir.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]