La sequera ja és història, però caldrà veure com en queda afectada la biodiversitat. Un dels grups més sensibles són els peixos, però també destaquen les papallones. En aquest sentit, l'any passat es va constatar l'extinció més gran de papallones d'ençà que es tenen registres. El Catalan Butterfly Monitoring Scheme va confirmar la desaparició de 210 poblacions quan en les tres dècades anteriors se n'havien constatat unes 300.
30 anys de seguiment de papallones a Catalunya
El 1994 va arrencar el programa Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya (CBMS). Va prendre el nom i la metodologia del BMS britànic, actualment el programa de seguiment de fauna més longeu d'Europa amb 50 anys de dades. “Molt pocs països disposen d'una sèrie com la de papallones a Catalunya”, destaca Andreu Ubach, coordinador tècnic del projecte i investigador del Museu de Ciències Naturals de Granollers. De fet, al conjunt de la Mediterrània, és el seguiment de ciència ciutadana més llarg.
Al llarg de tres dècades s'han ampliat les zones de mostreig. Si inicialment eren només 11 -concentrades al nord-est del país-, ara se situen entorn de les 180. Cada transsecte inclou entre 7 i 10 que els voluntaris -científics, naturalistes aficionats o personal d'espais naturals- recorren a una velocitat constant apuntant la diversitat i l'abundància de totes les espècies de papallones. El seguiment es fa durant 30 setmanes consecutives -entre el març i el setembre- per tenir en compte la variabilitat de les estacions.
Una sequera amb un impacte sense precedents a la biodiversitat
Si al llarg d'aquestes 30 setmanes no es detecta una espècie, en cap cas es dona per extingida. Per fer-ho, l'absència de prolongar durant quatre anys. “A partir del 2021 vam començar a constatar una caiguda molt notable de l'abundància”, explica Ubach. Una davallada que va anar a més els dos següents anys i que, malgrat una certa recuperació, es va constatar el 2024. En aquest sentit, l'any passat es van confirmar un total de 202 extincions locals. Malgrat que és cert que en altres períodes crítics hi havia menys dades, en tota la història prèvia del seguiment se n'havien produït 303.
Entre les espècies més afectades hi ha el cupido menut (Cupido minimus) amb 14 extincions. S'han produït deu extincions locals de l’argentada de punts vermells (Fabriciana adippe), la perlada de l’esbarzer (Brenthis daphne) i la donzella violeta (Boloria dia) mentre que el dard de taques blanques (Hesperia comma) ha desaparegut en nou punts. Les extincions s'han concentrat en la regió mediterrània mentre que l'impacte ha estat mínim entre les poblacions alpines.
“Aquesta sequera no havia tingut precedents i tampoc n'havia tingut l'impacte sobre la biodiversitat”, assegura el responsable del Catalan Butterfly Monitoring Scheme. “Ha estat un drama”, afegeix. Això sí, si es té en compte el nombre total d'individus -coneguda com a abundància-, les pluges de la primavera del 2024 van contribuir a un petit repunt. En les estacions que disposen de dades consecutives van augmentar un 8%: de 199.000 a 215.000 individus. Un increment, això sí, que parteix de mínims històrics i que caldrà veure com es consolida els pròxims anys. Malgrat això, l'índex estandaritzat que atorga el mateix pes a cada espècie -hi ha algunes papallones generalistes amb poblacions molt grans- mostra com continua la davallada i en tres dècades ha caigut un 40%.
Les extincions són reversibles?
La pregunta del milió és si les extincions locals són reversibles. I la resposta, com passa habitualment, és que depèn del cas. Més enllà de les condicions meteorològiques, l'investigador del Museu de Ciències Naturals de Granollers apunta que les espècies més generalistes, que s'adapten a tota mena d'hàbitat, ho tenen molt més fàcil per recolonitzar una zona.
Un altre factor clau és que s'hagin mantingut en poblacions properes, però és cert que és la primera vegada que es constata un impacte tan massiu, fet que ho complicarà. “No esperem que es recuperin en tots els casos ni molt menys”, assegura Andreu Ubach que assegura que, més enllà de la sequera, hi ha evidències de la desaparició completa d'algunes espècies de zones com el Montseny o el litoral.
Al conjunt de Catalunya, de fet, només s'ha constatat una extinció “regional”: la grogueta del desert (Euchloe bazae), que havia viscut al Segrià i ara només resisteix als Monegres. Tanmateix, hi ha espècies en situació crítica com l'aurora de guaret (Zegris eupheme) amb regressions superiors al 90%. Només resisteix una població a la Ribera d'Ebre i, de moment, enguany encara no s'ha localitzat -malgrat que sí que es va identificar el 2024-.
