L’11 de maig del 1966, ara fa 60 anys, es va produir un dels grans esdeveniments de l’antifranquisme. Un centenar de capellans va concentrar-se davant la comissaria de Via Laietana per protestar per la detenció de diversos membres del Sindicat d’Estudiants, en especial les tortures patides per Joaquim Boix. La policia va carregar fort, una imatge que explicava el creixent distanciament de sectors de l’Església envers el règim. Conversem amb un dels sacerdots que hi era. Joaquim Garrit, de 94 anys, ens explica aquell moment.
Com va viure aquell 11 de maig?
Després de les detencions i tortures a estudiants, un grup de capellans ens vam reunir i vam plantejar la possibilitat de lliurar a comissaria un document de protesta, adreçat al comissari Antonio Juan Creix. Ens hi vam afegir molts. Érem més d’un centenar. Ens vam trobar primer a la catedral per fer una pregària. Jo vaig arribar que ja havien entrat la majoria i es va llegir la carta a Creix. Vam dir que sortiríem en ordre, res d’anar pel mig de Via Laietana, sinó per la vorera. Tots amb sotana, que alguns ja no la portaven.
Vostè la duia?
Sí, sí, jo aleshores encara la duia. En aquell moment, era vicari de Sant Medir, on vaig ser-ho del 1964 al 1968. Una delegació del grup va anar al bisbat per informar el bisbe Modrego.
Com era Modrego?
Era murri. Havia estat capellà de l’exèrcit. Bé, en sortir de la catedral, en estar al final de tots, jo vaig quedar dels primers a sortir. I vam topar amb membres de la policia secreta, que volia impedir la marxa. Hi va haver una mica de discussió, però nosaltres vam seguir endavant. "Això serà seriós", ens va advertir un. Quan vam arribar a la comissaria, va avançar un dels grisos, suposo que un oficial, preguntant-nos què volíem. Ens vam posar davant la porta i vam dir que dúiem una carta. Crec que qui va donar la carta era mossèn Bassó. Hi havia també mosèn Pedrals, que a més de capellà era advocat. També recordo Josep Dalmau, rector de Gallifa.
El policia va llançar la carta a terra. Recordo que la vaig recollir i la vaig deixar davant d’un dels cotxes de policia aparcats allí. "Vagi-se’n, que avui això serà seriós", va dir l'oficial. No va acabar de dir això que van començar a sortir una colla de policies de dins la comissaria i dels carrers adjacents, amb porres, i van començar a colpejar-nos.
Hi va haver cops i tot?
Oi tant! Amb el xoc, les meves ulleres van saltar pels aires i vaig començar a buscar-les entre les cames de la gent. Mentrestant, un policia m’anava pegant a l’esquena fins al punt que vaig escoltar com un company seu li deia: “Que el mataràs!”. Vaig rebre bastant. A Via Laietana, molta gent va sortir als balcons a veure aquell espectacle.
I vostès què van fer?
Havíem quedat de concentrar-nos a l’església de Sant Francesc de Paula, a tocar del Palau de la Música. Però els primers d’arribar-hi se la van trobar tancada i es va produir una dispersió. Vaig veure que venien policies corrent contra nosaltres i, com que no volia rebre més, vaig començar a córrer. Em vaig girar i vaig veure que continuaven acostant-se. Vaig dirigir-me cap a la plaça Urquinaona i fins que vaig arribar a Casp, i ja vaig veure que no venien.
Eren conscients que feien història?
Sí, això sí. Érem conscients també que l’Església s’havia compromesa amb el règim i molts no hi estàvem d’acord. Calia que féssim un acte col·lectiu com a capellans contra els maltractaments i les tortures del franquisme. També que fos un acte de cara a dins de l’Església. Hi havia bisbes del tot alineats amb el govern, però molts d’altres no tant, però no s’atrevien a definir-se.
- El sacerdot Joaquim Garrit, durant l'entrevista amb Nació
- Juanma Peláez
Com va arribar vostè, sacerdot catòlic sota el règim franquista, a fer un acte de rebel·lia com aquell? Eren de missa, a casa?
Soc del 1932. A casa llegíem El Matí, que era un mitjà catòlic, però més obert que mitjans més tradicionals. El pare era de missa, però catalanista, i el recordo de simpaties republicanes. Va morir al front de l’Ebre i jo vaig quedar orfe. Només tenia quatre anys, però recordo molt el pare. És molt llarga, aquesta història. En acabar la guerra, la mare es va trobar amb tres fills i no teníem res. Jo era el gran, amb només 7 anys. Al meu germà petit la mare el va posar a la Maternitat i a la meva germana i a mi ens va posar en un orfenat.
I com va optar pel sacerdoci?
Vaig ser a l’orfenat fins als 12 anys. Aleshores havíem de marxar i decidir en quin ofici volíem fer d’aprenents. Feia d’escolà i el sacerdot de l’orfenat em va proposar d’entrar al seminari, a la Conreria.
Quan es va ordenar sacerdot, se sentia còmode amb el règim franquista?
No pas. Estant al seminari ja estava en crisi amb el govern. Recordo que ens obligaven a cantar un himne als seminaristes màrtirs, però molts no ens sentíem en sintonia amb el règim.
Va entrar en contacte amb el moviment dels capellans obrers.
Va ser un moviment d’inspiració francesa. Molts capellans que van anar a parar a camps de concentració i els van fer treballar. En acabar la guerra, molts van decidir continuar treballant en tallers o fàbriques. Va anar arribant aquí. De Sant Medir jo vaig venir ja a Terrassa i vaig estar treballant en una fàbrica, però vaig tenir molts problemes perquè em donessin feina en una fàbrica.
Vaig haver d’afrontar molts conflictes. Un d’ells va ser quan van voler fora el vicari de Ca n’Anglada per pressions de la patronal terrassenca i la comunitat cristiana del barri s’hi va oposar, i jo estava pel mig també. Això em va crear molts entrebancs.
- Joaquim Garrit, durant l'entrevista amb Nació
- Juanma Peláez
El Concili per vostès devia ser una cosa impactant.
Home, va ser una alenada d’aire fresc. Però també vam anar veient que l’estructura de l’Església ho anava frenant tot. L’obertura que proposava el Concili es va anar aturant.
I l’Església d’ara, com la veu? Ara fa un any de l’elecció de Lleó XIV, que amb el nom triat ja és un senyal cap al món del treball.
No ho sé. Té coses que estan bé, però crec que es conté. Crec que té por de provocar una divisió molt profunda a l’Església. Una por que en part és herència del pontificat de Francesc. Té por. Es mou lentament.
Una mica fa pensar en els dubtes de Pau VI després d’un Papa diguem-ne profètic com Joan XXIII, com en part també ha estat Francesc.
Exacte. Lleó XIV no vol esverar els més conservadors. Té coses que demostren una sensibilitat, com visitar Can Brians i anar al Raval.
Amb tots els canvis socials que hem experimentat, vostè continua sent sacerdot. Li continua trobant sentit?
Tota la meva història com a capellà és una mica complicada. Molts companys meus ho han deixat. Jo no, però no em moc en cap parròquia i m’he quedat una mica sol. Em trobo amb diversos grups de parròquies, això sí. No estic d’acord amb algunes coses de l’Església, però això no m’ha separat. I per mi, el missatge de Jesús és ben vàlid. Crec que ens trobem una mica com la primera Església, amb la capacitat que van tenir les primeres comunitats per obrir-se pas i adaptar-se a les situacions noves. Il·luminats per Jesús, però prenent decisions per nosaltres mateixos.
