Aquest dilluns farà 60 anys d’un dels esdeveniments més emblemàtics del combat contra la dictadura. L’11 de maig del 1966, prop d’un centenar de capellans es va concentrar davant la comissaria de Via Laietana per protestar per la detenció i les tortures a un grup d’estudiants. La policia va carregar sense contemplacions. L’escena va ser memorable i un retrat de les transformacions que s’havien produït al país des de la fi de la Guerra Civil. Les forces policials d’un règim que es proclamava catòlic reprimien ferotgement un grup de sacerdots. Hem entrevistat un d’ells, Joaquim Garrit. Aquí us expliquem el context històric.
L’edifici polític construït pel general Franco continuava dempeus 27 anys després del seu triomf el 1939. Però entrats els 60, s’hi mostraven esquerdes. Des de l’aparició d’Edicions 62 a la Nova Cançó, hi havia senyals de represa. També a l’Església s’estaven produint canvis. El Concili Vaticà II (1962-65) va ser una mena de revolució interna, tot i que a l’Espanya oficial no es va copsar en absolut. Però en parròquies i moviments vinculats al món eclesial, joves sacerdots i creients es desmarcaven de l’estructura oficial. El 1962, les declaracions de l’abat Escarré contra Franco ja van ser un fet explosiu. I el 1964, es fundava Comissions Obreres a l’església de Sant Medir.
La fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants va ser un altre fet important i, en realitat, estretament lligat a la manifestació de capellans. La detenció l’abril del 1966 d’un grup de membres del sindicat va tenir enorme repercussió. Especialment per les tortures patides per un d’ells, Joaquim Boix, a Via Laietana, on regnava el comissari Antonio Juan Creix. Boix es va proclamar com a comunista als calabossos policials, i això encara va irritar més els interrogadors. Quan la mare del jove es va atrevir a presentar una denúncia per tortures, la notícia es va escampar per la ciutat.
Un grup de sacerdots joves va començar a organitzar-se per fer alguna acció de denúncia de la situació. Entre ells, Josep Dalmau, Ricard Pedrals, Jordi Llimona i Antoni Totosaus. Es va decidir congregar-se per fer una pregària a la catedral per anar després fins a Via Laietana. Un grup va anar a lliurar una carta al bisbe, Gregorio Modrego, del tot superat pels fets i que va intentar passar de puntetes davant la situació. Els capellans volien lliurar a Creix una carta en què li demanaven posar fi a “les situacions de violència” i li recordaven la defensa dels drets humans que pregonava l’Església.
Prop d’un centenar de sacerdots es va plantar a la porta de Via Laietana. Van anar-hi per l’acera, sense voluntat d’aturar el tràfic i no semblar una manifestació. Des de la sortida de la catedral, la presència de policia secreta era ostensible i els capellans van començar a sentir tota mena d’insults. L’oficial de policia que els va sortir al pas a comissaria no va voler ni agafar la carta. Tot seguit, van sortir policies (els coneguts com a grisos) de tot arreu i porra en mà que van començar a atonyinar els clergues.
L’espectacle de desenes de capellans corrent darrera dels grisos va ser impactant. Molta gent, atònita, va sortir als balcons de Via Laietana. Algun sacerdot va perdre les ulleres, molts van rebre cops de valent. L’episodi va trasbalsar el règim, que va desfermar una campanya contra els capellans. La premsa del Movimiento va dedicar pàgines senceres a la manifestació amb tot tipus d’improperis, mentre es recordava el 35 aniversari de la crema d’esglésies a Madrid el 1931. Un escriptor d’anomenada, Ignacio Agustí, director de Tele/Expres, va escriure un article que va indignar molta gent i on es referia als capellans com a bonzos incordiantes.
El gest dels sacerdots va desfermar una onada de simpatia entre tot l’antifranquisme. Però dins de l’episcopat les reaccions van anar del silenci a les crítiques als capellans, com van fer molts bisbes espanyols. Per la dictadura, l’episodi era inaudit. I el pitjor és que va tenir ressò internacional. Mossèn Dalmau, magnífic organitzador, havia avisat el cònsol nord-americà a Barcelona, mister Ford, i al corresponsal de The New York Times a Madrid.
Capellans davant del TOP
El 1969, els quatre sacerdots citats més amunt (Dalmau, Pedrals, Llimona i Totosaus) foren processats davant el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per “manifestació no pacífica” i foren condemnats a un any de presó i una multa de 10.000 pessetes. Però el fet pesava molt sobre un règim que havia fet de la unió de l’espasa i la creu una base de legitimitat. Uns mesos després, el govern franquista indultava els condemnats.
Els capellans que van atrevir-se a plantar cara a la dictadura van salvar la imatge d'una Església que havia qualificat l’aixecament militar del 1936 de croada. Junt als esmentats, hi havia molts dels noms que han simbolitzat el millor catolicisme, noms com Josep Maria Vidal, emblemàtic rector de Sant Medir, Jaume Botey, Josep Maria Totosaus o Joan Rofes. Van ser uns herois amb sotana. Aquest dilluns 11 de maig, a l'església de Santa Anna, es farà un acte de record d'aquest episodi, amb la presència, entre d'altres, de Quim Boix, Joaquim Garrit i l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté.
