Gabriel Rufián protagonitza un torcebraç a la direcció d'ERC que, com a mínim, incorpora una certesa i dues incògnites i que obliga a prendre decisions. La certesa és que si el "front d'esquerres" estatal per recompondre l'espai a l'esquerra del PSOE que ell anima amb personalitats que havien estat de Podem o amb sigles amb voluntat de tenir o recuperar incidència quallés, el seu partit, ERC, no en formaria part. Oriol Junqueras i el gruix dels dirigents volen que a Espanya hi governi l'esquerra -són conscients de què implica l'alternativa- i els aconsellarien sumar (no ho han fet en les darreres autonòmiques, però ho faran parcialment a Andalusia) per evitar malbaratar vots en demarcacions mitjanes i petites. Però entenen que això, per més que activi o il·lusioni a alguns sectors, no aplica a Catalunya i que ells no n'han de ser un actor destacat.
Si hi ha, de nou, opció d'investir Pedro Sánchez i de barrar el pas a la dreta i l'extrema dreta, els vots d'ERC hi seran, com passa des de 2018. Però ells, com EH Bildu o el BNG, que tenen la mateixa visió, descarten dissoldre's en un projecte estatal que en desnaturalitzi el nacional. Fer-ho desorientaria encara més el votant independentista. Tenen present que, quan la sort electoral somriu l'esquerra estatal, reivindicacions com l'autodeterminació cauen de l'agenda i mai arriben a la del govern espanyol. La llista d'exemples i de decepcions és llarga i no convida a la il·lusió. L'operació d'abast estatal discorre paral·lela però inconnexa a alguns intents d'articular coalicions de l'esquerra sobiranista en l'àmbit municipal.
I la certesa que ERC no hi jugarà genera dues incògnites. Avui Rufián participa, amb Irene Montero, líder electoral i eurodiputada de Podem, i l'exportaveu dels Comuns, Xavier Domènech, en un acte a Barcelona per animar la confluència. El portaveu d'ERC, que té una bona reputació a l'esquerra espanyola i viu un moment mediàtic dolç, s'ha implicat en una operació que el situa al centre i insistir-hi l'ha distanciat de la direcció. Junqueras i els seus han evitat el trencament, però el desautoritzen sense manies quan se'ls pregunta. Si vol arribar fins a les darreres conseqüències, bé perquè qualla una suma àmplia o bé perquè Podem li ofereix un lloc de sortida per exemple, haurà de resoldre què fa.
El de la sortida seria un escenari nítid, però també dolorós tal com explicava Roger Pi des de Madrid. Junqueras es mira les enquestes i sap que Rufián és un actiu pel que representa i perquè va més enllà del perímetre d'Esquerra. La seva reputació el fa respectat sense necessitat d'aprofundir massa en els temes i ara pot recuperar en entorns urbans el "vot útil" que el 2023 va marxar al PSC i als Comuns o fer més forat entre els joves. Però si, bé perquè no qualla cap operació seriosa o bé perquè prefereix continuar lleial a ERC, Rufián segueix, com s'ha de gestionar?
El portaveu a Madrid -que ha tingut la confiança del partit cinc legislatures- fa temps que se sent menystingut per la cúpula i creu que no se li valora l'aportació. Li passava amb Marta Rovira i Pere Aragonès i ara amb Junqueras. Va fer-li costat en la campanya interna, però va sentir que l'amagaven i pensa que no ha gaudit d'autonomia per comandar el grup a Madrid (la relació és dolenta amb la majoria dels diputats), s'ha sentit exclòs en les grans negociacions, i li va doldre que Junqueras no li demanés que l'acompanyés en la reunió amb Sánchez a la Moncloa al gener.
Són, com sempre passa, "veritats" discutibles i que conviuen amb altres, com que ERC li va facilitar un programa de televisió i ha invertit en ell, que ha donat molt pes a l'agenda personal, que no ha usat tant com volia la direcció el català al Congrés, o que fa mesos que no assisteix regularment a les reunions del partit. Rufián treu suc de la seva habilitat a les xarxes i té notorietat, però la seva evolució ideològica -era dirigent de l'ANC, es declarava amic de Quim Torra i va arribar a Madrid com a flagell de l'esquerra espanyola- l'ha enfrontat a sectors de l'independentisme. Les esbroncades (a vegades per dir de Junts el que molts d'ERC no s'atrevien a dir) i la distància emocional l'han portat, per exemple, a minimitzar aparicions a la premsa catalana, que veu gregària de l'espai postconvergent.
Rufián, que té el suport del sector que lidera Joan Tardà i que promou una consulta sobre el front d'esquerres, ha de desfullar la margarida. A vegades fa la sensació -com quan repiula un atac d'Ada Colau a Junqueras- que busca un càstig per no ser ell qui trenca. Si Junqueras, poc amic de decisions taxatives, vol, com diu en públic, que segueixi i ell s'hi avé no es podran escapar de reiniciar la relació, entre altres coses perquè el cap de llista s'escull en primàries. I, qüestions personals a banda, això voldrà dir acordar quin paper té el portaveu en la confecció de la llista que ordena la direcció, quin és el guió i quin el seu marge per interpretar-lo lleialment. Rufián pot fer un bon resultat, sí, però no és massa sostenible que el cap de files d'ERC a Madrid normalitzi no estar alineat amb el relat del partit.
Avui no et perdis
- Entrevista a Xavier Domènech: «El front ampli de Rufián fa un any era minoritari i ara és la tecla que activa la gent d'esquerres»; per Lluís Girona Boffi.
- Puigdemont i Turull faran una proposta per triar el candidat de Junts a Barcelona abans de l'estiu; per Oriol March.
- Trump ajorna l'Apocalipsi enmig del descrèdit (també sobre la seva salut): les claus de la treva amb l'Iran; per Pep Martí i Vallverdú.
- Educació envia un mail a les famílies per treure pit de l'acord amb CCOO i UGT; per Gerard Mira.
- «La Ludwig Band no és més catalana que Rosalía»; per Paula Rovira Moreno.
El passadís
Escenes de retrobament ahir a l'Hotel Palace de Barcelona, un cop acabat l'esmorzar informatiu de Jordi Turull. Elsa Artadi, apartada de la política des de fa pràcticament quatre anys i que ara és assessora de la patronal Foment i està implicada en l'àmbit del finançament de la recerca, va estar contenta de compartir conversa amb Antoni Castellà i Albert Batet. Ells són ara, com ella en el seu dia, els homes de confiança de Carles Puigdemont dins l'estructura del partit. A l'escena s'hi va acabar sumant Míriam Nogueras, cap de files de la formació a Madrid i que aprofitava que aquesta setmana no hi ha ple a la cambra baixa.
Vist i llegit
Aquesta setmana ha fet cinquanta anys de l'estrena de la pel·lícula Tots els homes del president, un interessant film sobre periodisme i la investigació del Watergate que va fer caure Nixon i que reconcilia amb aquesta professió en un moment de creixent descrèdit alimentat per sectors populistes o interessats a fer prosperar "veritats alternatives". Sobre la pel·lícula, que van protagonitzar Dustin Hoffman i Robert Redford interpretant Carl Bernstein i Bob Woodward, us deixo aquesta interessant peça d'Alessandro Ruta al Gara. "No es tracta realment d'un assaig sobre el periodisme, aquest segurament no era l'objectiu del director, Alan J. Pakula. Però acaba sent una obra de valor civil, que mostra que la població a vegades pot triomfar inclús contra l'home més poderós del món aleshores: el president, Richard Nixon", escriu.
La cançó
La setmana que ve torna el duet barceloní Ginestà amb nou disc (es dirà Gira tot igual, però diferent) i una gira que es posa en marxa al maig. Per anar fent boca, els germans Serrasolsas van publicar fa uns dies un avançament, la cançó Perdre el cap, un tema sobre l'amor que no s'aparta de les seves lletres intenses i amb tornades que s'enganxen. Conviden a viure de forma plena i entregada, del principi fins al final. Que acabeu bé la setmana!
