S’ha evitat l’Apocalipsi a l’Orient Mitjà. En temps de descompte. L’anunci del primer ministre pakistanès, Shehbaz Sharif, que els Estats Units i l’Iran han acordat un alto el foc de dues setmanes amb efecte immediat com a pas previ per una pau definitiva per a la regió ha aturat el que es preveia una tragèdia de magnituds històriques per a l’Orient Mitjà i més enllà. Les paraules amenaçadores del president dels Estats Units, Donald Trump, adreçades a l’Iran (“aquesta nit morirà tot una civilització”), poden haver tingut el poder de precipitar una sortida negociada al que podia haver estat una gran tragèdia.
Aquestes paraules també han deixat en evidència les evidents mancances de lideratge del president nord-americà, que veu obrir-se contra ell una coalició de forces interna que reclama ja la seva destitució per “demència”. Aquestes són les principals claus d’una crisi que ara veu com comença una altra guerra, la del relat, en què tant Washington com Teheran proclamen la seva victòria.
Retòrica trumpiana i reculada nord-americana
Trump ja ha proclamat la “victòria rotunda” dels Estats Units, mentre que el règim xiïta ha anunciat una “derrota aplastant” dels seus enemics. Tots guanyen, però el que se sap fins ara de l’alto el foc certifica la capacitat de resistència del règim iranià. Pels aiatol·làs, una dictadura teocràtica acorralada i amb una creixent oposició popular interna, resistir era vèncer. I Teheran ha resistit. No només això: tot indica que les converses que començaran aquest divendres a la capital pakistanesa, Islamabad, es faran a partir del pla presentat per l’Iran.
El mateix president nord-americà ha admès que el pla iranià és “viable”, però caldrà veure si els Estats Units acceptaran que Teheran pugui continuar enriquint urani, com inclou el pla. Sí que sembla clau per haver assolit l’alto el foc el compromís de l’Iran de reobrir amb normalitat l’estret d’Ormuz. Aquesta ha estat la coartada que ha permès Trump aferrar-se a la proposta iraniana. Un estret d’Ormuz que ja estava obert abans de l’atac nord-americà i israelià del 28 de febrer.
La 25 esmena: un Trump “dement”?
Les paraules de Trump sobre “destruir una civilització” han estat una nova inflexió en la retòrica del president nord-americà. Si el mandatari ja fa temps que no té frens en la seva retòrica, els seus adversaris empren ara un llenguatge molt dur. Les darreres hores han proliferat les veus als Estats Units que apunten als evidents problemes de salut mental del president nord-americà. Ja no és només l’ala esquerrana del Partit Demòcrata la que apunta contra la “demència” de Trump. Com va fer Ilhan Omar, cap del grup The Squad amb Alexandra Ocasio-Cortez, qui s’ha referit a Trump com a “llunàtic desquiciat”. També Chuck Schummer, cap dels senadors demòcrates, ha pronunciat les paraules “persona molt malalta”.
Es torna a parlar de la 25 esmena de la Constitució dels Estats Units, que permet la destitució del president per manifesta incapacitat. Però perquè sigui una realitat, cal que una majoria del govern la invoqui i dos terços del Congrés ho avalin. Si de cas, el més preocupant per Trump és que el moviment MAGA, la seva base de suport, comença a esquerdar-se de manera alarmant. Figures de l’univers més extremista com l’influencer conspiranoic Alex Jones, han demanat la destitució de Trump. Com també ho ha fet l’activista Tucker Carlson. I l’excongressista Marjorie Taylor Greene, oposats tots ells a l’intervencionisme exterior. Es tracta de figures gens negligibles en el món MAGA.
Netanyahu vol continuar bombardejant el Líban
L’alto el foc deixa Benjamin Netanyahu amb la feina mig feta. L’objectiu del govern d’Israel és abatre el règim xiïta, que avui és més a prop de continuar -si més no, a curt termini- que fa unes setmanes. La confusió sobre els termes precisos de l’acord encara donaran moltes sorpreses. El Pakistan ha anunciat inicialment que l’acord inclou també l’escenari castigat del Líban, en guerra oberta entre Tel Aviv i la milícia de Hezbol·là. Però Netanyahu s’ha afanyat a dir que aplaudeix l’acord, però que aquest no inclou la guerra desfermada al Líban. En tot cas, el líder israelià apareix com un dels derrotats pel precari armistici.
El desprestigi de la marca USA
Aquesta crisi deixarà fortes empremtes en la imatge d’un país tan acostumat a lluir la seva prepotència entre l’admiració internacional com els Estats Units. Que el líder de la primera potència mundial hagi enfangat el seu país en una guerra com aquesta sense un mínim full de ruta, amb declaracions contradictòries constants i no hagi tingut cap problema per anunciar crims de guerra a manta feriran el prestigi dels Estats Units. Per molta habilitat demostrada a ser punt d’atenció global que té Trump, aquest cop li serà molt difícil fer creure els seus que domina l’escenari. Els aiatol·làs han estat uns ossos massa durs de rosegar.
El vot del Papa
En les darreres hores, Lleó XIV va aparèixer sortint de la seva residència de Castelgandolfo i expressant als periodistes que l’esperaven que “’amenaça contra tot el poble de l’Iran és veritablement inacceptable”. Lleó XIV va defensar la “llei internacional” i va fer una referència a buscar vies per evitar la guerra “també amb els congressistes”. Una referència als membres del Congrés dels Estats Units si més no curiosa. La col·lisió entre Trump i el Vaticà és total.
Dins del que podríem anomenar el soft power internacional, cal esmentar les Nacions Unides, que malgrat la seva feblesa continua sent un actor internacional i que ha emprat paraules gruixudes contra Trump. En el dret internacional, l’atac deliberat contra la xarxa de ponts i estructures elèctriques civils és un crim de guerra. Ho ha recordat l’alt comissionat de l’ONU sobre drets humans, Volker Türk, ha estat ben explícit: “Els responsables d’un crim de guerra han de ser duts a la justícia davant d’un tribunal competent”. Fa la impressió que aquest cop, mentre Trump torna a demostrar que pot dir el que li dona la gana, una part de la comunitat internacional està ara disposada a dir el que pensa.
