La política, quan s’analitza bé, acostuma a desmentir molts titulars. I avui, als Estats Units, està passant exactament això.
Si un mira superficialment les últimes dades que aquest maig ha exposat CNN a través del seu cap de dades i anàlisi política, Harry Enten, la conclusió podria semblar evident: Donald Trump està desgastat. I és cert. Les xifres són difícils d’ignorar. El 77% dels nord-americans considera que l’actual situació econòmica, la pressió sobre el cost de la vida i l’encariment de moltes despeses quotidianes estan vinculades, en major o menor mesura, a les decisions de la Casa Blanca. La inflació continua generant malestar. El preu de la gasolina torna a ser un termòmetre emocional. Els independents —els votants que realment decideixen unes presidencials— comencen a allunyar-se. I la valoració de Trump, especialment en matèria econòmica, ja no és la que el va portar de nou al poder.
Tot això és cert. Però hi ha una dada encara més important. I, des del punt de vista d’un consultor polític, és la dada que realment importa. Malgrat tot aquest desgast, els demòcrates no capitalitzen pràcticament res. Repeteixo: res.
Segons les dades mostrades per CNN aquest mes de maig, els demòcrates només avantatgen els republicans en 3 punts en la butlleta electoral del Congrés, és a dir, en la pregunta més simple i més reveladora de qualsevol sistema democràtic: si les eleccions fossin avui, quin partit votaria vostè? Tres punts, tres. En termes demoscòpics, això és pràcticament un empat tècnic perquè està dins del marge d’error de l’enquesta. I aquí és on comença la veritable lliçó política.
Perquè en política hi ha una regla d’or que molts governs obliden… però també moltes oposicions. Que el govern caigui no vol dir que tu pugis. I aquesta és, probablement, una de les frases més importants que qualsevol candidat, president de partit o aspirant a governar hauria de tenir escrita davant de la seva taula de treball.
Durant massa anys, he vist oposicions convençudes que el desgast del govern els portaria, tard o d’hora, a governar. He vist partits pensant que només calia esperar. He vist dirigents confonent desgast del rival amb adhesió pròpia. I la realitat gairebé sempre és la mateixa: El votant pot castigar el govern… i, alhora, continuar sense confiar en tu.
Això és exactament el que avui està passant als Estats Units. Trump perd credibilitat. Però els demòcrates no guanyen autoritat. Trump desgasta, però els demòcrates no il·lusionen. Trump perd punts, però l’oposició no guanya centralitat. I aquesta dinàmica, honestament, no és nord-americana. És universal. L’hem vist a Espanya, França, Itàlia, Alemanya, etc… I, per descomptat, també l’hem vist repetidament en eleccions generals i autonòmiques del nostre entorn.
Ho hem vist en eleccions al Congreso de los Diputados, on governs desgastats han arribat tocats al final de mandat i, així i tot, l’oposició no ha estat capaç d’obrir una escletxa definitiva perquè la ciutadania no acabava de percebre un projecte alternatiu clar, l’últim exemple van ser les eleccions de 2023.
Ho hem vist en tota mena d’eleccions, on més d’una vegada les eleccions no les ha decidit només el desgast del govern, sinó la capacitat -o incapacitat- de l’oposició per projectar lideratge, solvència i sentit de direcció. Per què?
Perquè la política no premia només qui denuncia. Premia qui transmet capacitat. Premia qui projecta ordre. Premia qui genera confiança. Premia qui sembla preparat per governar demà mateix. I aquí és on molts candidats fallen. Creuen que fer oposició és denunciar. I no. Fer oposició és construir presidenciabilitat. Fer oposició és crear marc mental. Fer oposició és aconseguir que, quan un ciutadà està enfadat amb el govern, el primer nom que li vingui al cap sigui el teu. No el del teu partit. No el del teu logo. No el del teu eslògan. El teu nom. Harry Enten, sense voler-ho, ens ha regalat una lliçó magistral de consultoria política. La dada no és que Trump estigui baixant. La dada és que, baixant Trump, l’alternativa encara no puja. I aquí apareix el gran repte dels demòcrates de cara a les midterms del novembre.
Si els demòcrates volen recuperar el control del Congrés i tenir opcions reals de competir en el Senat, no n’hi haurà prou amb esperar que Trump continuï desgastant-se. No n’hi haurà prou amb encadenar anuncis, rodes de premsa o campanyes digitals. No n’hi haurà prou amb criticar la inflació, la gasolina o la política exterior. Necessiten una cosa molt més profunda. Necessiten lideratge. Necessiten una cara. Necessiten una veu. Necessiten algú que, quan un independent encengui la televisió, escolti un pòdcast o vegi un debat, pugui identificar immediatament qui representa avui una alternativa nacional creïble. I avui, honestament, aquest lideratge encara no existeix amb prou força dins del Partit Demòcrata.
Sense lideratge nacional, els demòcrates poden resistir. Poden aguantar. Poden mobilitzar part de la seva base. Però costa moltíssim construir una onada electoral capaç de tombar majories, especialment quan el camp de batalla és el Senat, on cada estat té una lògica pròpia, candidats propis i electorats molt més personalistes. I aquí rau la dificultat real.
És cert que queden menys de sis mesos per a les eleccions del novembre. És cert que, en aquest punt del calendari, construir un lideratge nacional nou és enormement complicat. La política no fabrica lideratges sòlids en trenta dies. Ni en seixanta. Ni moltes vegades en cent vuitanta. Però també és igualment cert que, sense una cara visible, sense una figura que ordeni el missatge, sense algú capaç de convertir el malestar social en esperança política, als demòcrates els costarà molt acabar de fer el tomb. Potser els números els poden donar per competir. Potser fins i tot els poden donar per guanyar districtes. Però competir no és el mateix que guanyar. I guanyar el Congrés -i sobretot obrir una finestra real al Senat- exigeix una cosa que avui encara no es veu amb claredat. Un lideratge nacional fort, reconeixible i electoralment creïble.
