Quan Valéry Giscard d’Estaing va deixar de ser president de la República Francesa, el 1981, va deixar rere seu un moribund partit polític de centre. La seva història es repetirà amb Emmanuel Macron quan abandoni el palau de l’Elisi d’aquí just un any.
Com Giscard, fa deu anys Macron va saber generar entusiasme i moure la seva pròpia dinàmica i maquinària política, que va esdevenir un partit. Primer va ser un moviment, anomenat En Marxa!, amb unes inicials que ja eren sorprenentment idèntiques a les del nom del líder. Després com a formació política es van dir La República En Marxa, i quan la marca va deixar de funcionar es van passar a anomenar Renaixement, en línia amb la fórmula que Macron havia promogut per refundar els liberal-demòcrates europeus. El caos del nom ja és significatiu del funcionament d’una formació.
Si a això hi sumem poca implementació territorial, cap presidència regional, poques alcaldies importants… acabem amb la falta d’un hereu polític clar de l’espai macronià.
L’alcalde de Le Havre, Édouard Philippe, que va ser el primer cap de govern de Macron (2017-2020), sembla ser el candidat predilecte pels francesos per combatre el Reagrupament Nacional dels Le Pen en una hipotètica segona volta. Això diuen les enquestes des de fa anys; potser massa temps i tot. De fet, és el candidat favorit des que va abandonar el palau de Matignon i encara ningú sabia com anirien els següents anys de Macronisme.
No és l’hereu polític directe de Macron, però sembla ser qui millor pot defensar el terreny obert i ampliat per Macron. I això és com l’energia: ni es crea ni es destrueix, es transforma. Philippe és, a més, l’hereu polític del corrent de centre de la dreta francesa, la que antigament solia tenir sempre la cara del bordelès Alain Juppé. Això inclou des dels més conservadors de l’espai macronista a votants de dretes gaullistes (que, al cap i a la fi, és un més de la família) que no vulguin votar la papereta lepenista.
L’altre candidat que hauria de constar com a hereu del president és Gabriel Attal, actualment secretari general de la formació presidencial i breument primer ministre. A Attal se li comença a veure que porta un cartell de perdedor a l’esquena; però encara ningú li ha dit. És el líder de la formació del president de la República, però no rebrà el suport del president en cap cas, després que acabessin amb bastant mala maror.
Els altres primers ministres de Macron (quatre més: Castex, Borne, Barnier i Bayrou) no són en cap equació. I l’actual, Sébastien Lecornu, s’ha consolidat com un primer ministre molt tècnic, sense més, i qui dia passa, any empeny.
Però no és sols això. Les altres principals cares del partit de Macron tampoc són en la línia successòria. La presidenta de l’Assemblea Nacional, Yaël Braun-Pivet, fa temps que va per lliure, però davant del llançament de la campanya d’Attal, no té més recorregut. El comissari europeu Stéphane Séjourné és a Brussel·les i torna a ser la parella de Gabriel Attal. O l’exministre, exsecretari general del partit i expresident de la cambra baixa, Richard Ferrand, ara presideix l’intocable Consell Constitucional.
Tot plegat porta a pensar que Macron és un parèntesi de la història francesa. Tanmateix, ningú nega que Emmanuel Macron és molt Emmanuel Macron i la Constitució francesa no permet que un president es presenti a un tercer mandat; i només seria possible en el cas que aquest no fos consecutiu. Potser l’únic hereu d’Emmanuel Macron és el mateix Macron, però al 2032.
