Fa pocs dies escrivia sobre el despropòsit polític en el qual estan instal·lades les esquerres franceses davant l’escenari de les eleccions presidencials de l’any vinent. Però no són només les esquerres les que van a la deriva. Tampoc la dreta tradicional gaullista sembla trobar el seu espai i recuperar la força que havia tingut en el passat.
Recordem que els ara anomenats “Els Republicans” no tenen la presidència de la República des de Nicolas Sarkozy, és a dir des del 2012. A les eleccions d’aquell any, aquest va perdre davant del gris François Hollande.
Cinc anys després, amb la victòria d’Emmanuel Macron, el candidat François Fillon, exprimer ministre conservador de Sarkozy, va estavellar-se davant de casos de corrupció que l’implicaven, obtenint un 20% dels vots a la primera volta, insuficient per passar a la segona.
El 2022 van presentar a l’exministra i presidenta de la regió de París, Valérie Pécresse, la primera dona candidata presidencial del gaullisme i provinent de l’espai més liberal del partit. No va obtenir ni el 5% dels vots.
Si saltem en el temps, i mirem a les darreres eleccions municipals del mes de març, podem analitzar que van guanyar molts ajuntaments, però moltes vegades aliats amb l’espai polític de Macron i en cap gran ciutat destacable.
Cal anar fins a la posició 21 de les ciutats més poblades de França per trobar un alcalde de la dreta tradicional al 100%. És Clermont-Ferrand (no arriba als 150.000 habitants; és a dir, una mica més gran que Tarragona), i aconseguia l’alcaldia després de més de 80 anys d’alcaldes socialistes.
Però no és sols això. Altres casos són especialment significatius, com la derrota de la sarkozista Rachida Dati a París: tot i haver obtingut els suports de part de l’ultradreta al Partit Radical, passant per un Macronisme confús i dubitatiu. O la victòria a Niça d’Éric Ciotti, exlíder escindit dels Republicans, o el cas del fill de Sarkozy, que no va passar ni a la segona volta a la vila a la qual es presentava.
Ara, el candidat a les eleccions presidencials és Bruno Retailleau, un conservador dur de la corda de François Fillon. Durant una dècada va ser la cara visible del partit al Senat i va arribar a ministre de l’Interior en el govern de Michel Barnier i això el va impulsar políticament cap al liderat del partit amb la sortida de Ciotti. I de líder del partit a aspirant presidencial, però amb molts pocs enters per arribar a la segona volta de les eleccions de la propera primavera.
I a Retailleau només li faltava Christine Lagarde (políticament provinent dels Republicans) dient que rumia de deixar anticipadament la direcció del Banc Central Europeu per ser d’utilitat a la política francesa…
Els Republicans es pregunten què fer. ¿Perseverar i presentar-se, confiant que algun vent els bufi a favor ja sigui per un eventual descens en la intenció de vot de Marine Le Pen o de l’espai polític de centre?… o retirar-se i donar suport al candidat centrista amb més possibilitats per tal de després poder esgarrapar certa quota de poder quan aquest arribi a l’Elisi? Però, el partit de Chirac i Sarkozy pot renunciar a presentar-se a les eleccions presidencials?
