Finalment, Marine Le Pen podrà ser candidata a les eleccions presidencials de l’any vinent. Aquest dimarts, la Justícia francesa reduïa la seva condemna d’inhabilitació i, si no hi ha res de nou, això li permetrà concórrer als comicis de la pròxima primavera, encara que sigui amb un braçalet electrònic.
La líder indiscutible del Reagrupament Nacional francès ho tenia tot previst i unes hores després de la sentència ja era a la televisió per anunciar que sí, efectivament, ella seria candidata a la presidència de la República. S’acabaven els dubtes i les hipòtesis, i també venia a dir que ja la podien tornar a considerar a ella en els sondejos, deixant de plantejar la possibilitat del seu número dos, el jove Jordan Bardella. Aquest ja no seria candidat, simplement formaria un tàndem amb ella i seria el candidat a primer ministre en cas de vèncer les eleccions.
Feia temps que Jordan Bardella semblava el candidat definitiu per a totes les enquestes. La demoscòpia l’acompanyava i semblava indubtable que ell seria millor que la mateixa senyora Le Pen, molt connotada i més difícil de votar per la seva imatge més dura, rocosa, lligada a l’agressivitat de les formes i el fons del seu pare. Semblava que Bardella podia arribar al poder simplement per jove, per ben plantat, perquè no es diu Le Pen de cognom. Alhora que semblava ser més un candidat ultraconservador que d’ultradreta, un matís complex però rellevant entre la dreta francesa.
El cert és que Bardella ha emprat bé les seves eines al llarg d’aquests mesos de suspensió de la candidatura de Madame Le Pen. El noi de barriada, sense carrera professional al darrere, va aconseguir anar escalant posicions gràcies al seu verb afilat i gràcies a una relació passada amb una neboda de Marine Le Pen. Una relació que bé li va valer l’ascens. Va ser la pista d’arrancada, va ser la seva Josefina. I ara, quan li convé, ha sabut apostar per una relació amb una personalitat, en aquest cas de la mateixa reialesa, la seva pròpia Maria Lluïsa, en la figura de la princesa Maria Carolina de les Dues Sicílies. Una princesa sense corona per a la República Francesa.
Sembla tret de novel·la, i té tant de tret de novel·la com de ficció és tot plegat, el títol d’ella, la fortuna provinent d’evasions fiscals de la seva família, fins i tot l’interès dels dos en la relació: ella vol ser famosa i ja somniava en ser la successora de Brigitte Macron a l’Elisi, i a ell li interessa una relació com aquesta que el posa a la portada de les revistes roses i que l’apropen a cert electorat femení, al qual l’extrema dreta francesa sempre li costa perforar políticament.
Quan fa 10 anys analitzava l’incipient fenomen Macron també posava el factor rosa (“people” en diuen en francès) com un dels elements que el va transformar en un coet polític. En el seu cas, per la seva esposa molts anys més gran que ell.
Tornant a Marine Le Pen, tot i caminar vers una carrera presidencial amb un braçalet electrònic policial, té i sembla que tindrà totes les enquestes amb vent a favor. Aquesta setmana mateix ja l’han avalat. I és un vent que no anirà sol; també hi bufarà tota l’esquerra francesa, que sembla convençuda de suïcidar-se un cop més, presentant-se més fraccionada que mai en una àmplia diversitat de candidatures.
Qui sembla començar a reagrupar soldats sembla ser el centrista Édouard Philippe, que podria veure’s com a l’única punta de llança vàlida de l’espai polític que va del centre cap a la dreta i que podria vèncer al Lepenisme en una eventual segona volta a les eleccions presidencials. Però això està per veure i és que les preguntes que travessen França són: què passarà si Philippe no arriba a la segona volta i qui ho fa és el líder radical d’esquerres Jean-Luc Mélenchon? I en cas d’arribar-hi, Philippe serà prou al centre i del grat dels votants d’esquerra per no quedar-se a casa i anar-lo a votar per frenar a la candidata Marine Le Pen?
