Giorgia Meloni no en té prou amb ser primera ministra d’Itàlia. No en té prou amb governar Itàlia llargament, en un període d’estabilitat inaudit per al país. No en té prou amb tenir números per poder revalidar possiblement el càrrec en un altre mandat. Meloni i el seu projecte de dretes conservadores vol anar més enllà i vol arribar a dalt de tot del poder institucional italià, i això és arribar a la presidència de la República; sigui amb ella de presidenta o amb algú de la seva confiança.
La presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia té al cap una idea clau: assolir tot el poder possible. O es lamina el poder del president de la República, o ella i el seu partit aconsegueixen el càrrec. I ara ha tornat a l’atac deixant anar que Itàlia mai ha tingut un president de dretes. I és allò d’anar mentint que alguna cosa queda…
Meloni menteix. Menteix perquè no és cert. No tots els presidents de la República Italiana (sigui la Primera o la Segona) han estat d’esquerres. L’únic president de la República clarament ubicat a l’esquerra-esquerra va ser Giorgio Napolitano, d’orígens polítics comunistes. En la mateixa línia i com a veritable referent de l’antifeixisme va ser el president Sandro Pertini, que era un socialista.
L’actual, Sergio Mattarella, és un democristià de centreesquerra; un centrista de la vella Democràcia Cristiana, seguint el rastre d’Aldo Moro. Similar va ser el cas dels presidents democristians Gronchi, Cossiga o Scalfaro, però aquests darrers tenen altres matisos. I igual de centristes o una mica més ubicats a la dreta ho varen ser el liberal-conservador Einaudi, el socialdemòcrata Saragat, el tecnòcrata-liberal Ciampi.
Ubicats pròpiament al centredreta més clar es compten tres noms: De Nicola, un liberal monàrquic, i dos democristians de dretes, Segni i Leone. De fet, tant un com l’altre van ser escollits amb els vots de l’antic MSI (Moviment Social Italià) de Giorgio Almirante, els precursors feixistes de l’actual partit de Meloni.
La primera ministra brega per imposar el marc mental que la seva és la veritable dreta-dreta conservadora. La seva i la dels seus socis de govern que mai han tingut la presidència de la República (clar està que mai ha estat de la Lliga Nord ni del partit creat per Berlusconi); venint a dir: nosaltres som aquí i mai hem pogut arribar a aquest càrrec i hi tenim tot el dret, com les urnes ens han mostrat. Però, per ara, Sergio Mattarella aguanta en el càrrec, tot i els seus 84 anys, i no vol avançar la seva jubilació sense veure els números a les pròximes eleccions legislatives.
Cal dir que si a Mattarella li passés res o hagués de plegar per motius de salut, amb les majories actuals, l’actual suma de dretes ja podria arribar a escollir un nou president a partir del quart escrutini. Però només que alguna peça balli en aquesta suma (un desacord sobre el nom per part d’algun dels partits) resultaria insuficient i caldria buscar altres aliats, i aquests sols podrien ser al centre, com Matteo Renzi o Carlo Calenda, i aquests sempre apostaran per un perfil més centrista i mai acceptaran que Giorgia Meloni o el feixista presidenta del Senat, Ignazio La Russa, pugin al palau del Quirinal com a cap de l’Estat.
Escollir el president de la República Italiana és sempre una gran operació política de consensos i equilibris. Mentrestant, l’esquerra s’escuda que la Constitució italiana va nàixer antifeixista, i que cal preservar la màxima institució del postfeixisme que representa la líder dels Germans d’Itàlia i companyia. Però el cert és que la Constitució com a tal no estipula distincions entre persones per tal d’arribar al càrrec i tant Meloni com algun dels seus companys de files podria arribar a ser-ho. L’ambició la tenen tota.
