L’exprimer ministre d’Itàlia Matteo Renzi va participar de la Trobada Empresarial al Pirineu que es va celebrar a la Seu d’Urgell l’11 i 12 de juny. Renzi va parlar sobre el risc d’irrellevància d’Europa. Nascut a Florència el 1975, jurista de formació, va ser alcalde de la seva ciutat i cap del govern (2014-16). Actualment, és senador i lidera Itàlia Viva, petita formació de centreesquerra inserida dins del bloc progressista d’oposició a Giorgia Meloni. L’entrevistem poc abans de la seva intervenció i poc abans que marxi a Xicago, convidat per l'expresident Barack Obama per assistir a la inauguració de la seva Biblioteca Presidencial.
Ha vingut a la Trobada Empresarial a parlar del moment que viu Europa i el risc de caure en la irrellevància. Sobre la solidesa d’Europa, se sent més optimista o més pessimista respecte a l’any passat i l’inici del mandat de Donald Trump?
Paradoxalment, i això ja s’ha dit, Trump pot ajudar Europa. L’única esperança que tenim és que ara Europa es desvetlli. Europa necessita un impacte per tornar a guanyar protagonisme. Trump odia Europa, però nosaltres, que ens estimem Europa, hem de saber utilitzar aquest odi per espavilar-nos.
Sent primer ministre, el 2014, es va produir la crisi a Crimea, amb l’annexió per part de Rússia. Vostè va ser dels líders europeus que va tractar amb Vladímir Putin. Com veu l’actual fase de la guerra a Ucraïna?
A Ucraïna hem de trobar una sortida diplomàtica. Han passat quatre anys de guerres, amb una mortaldat enorme. Europa ha de fer el que ha fet, aplicar sancions a Rússia, ha d’ajudar Kíiv, però s’ha d’activar un enviat especial que intenti teixir un acord de pau. Finalment, si no ho fa la Unió Europea, ho farà Turquia o algun altre actor. La meva posició de defensa d’Ucraïna, però treballar per fer reeixir un acord diplomàtic amb el protagonisme europeu.
Si no vaig errat, va generar certa polèmica a Itàlia per unes declaracions on donava suport a l’atac dels Estats Units i Israel contra l’Iran.
Jo vaig fer una cosa diferent. Algú a Itàlia va voler justificar Ali Khamenei equiparant-lo amb Trump. Vaig pensar que si els Estats Units engeguen una operació d’aquest tipus hi ha d’haver al darrere una estratègia definida. Però ara sabem que l’atac de Trump ha estat un tràgic error perquè ha reforçat el règim dels aiatol·làs. El govern iranià ha posat un peatge a l’estret d’Ormuz. Però no es pot posar en un primer pla Ali Khamenei i Trump. Això no vol dir que Trump ho faci bé. A Itàlia estic en una posició d’esquerra reformista i combato la dreta radical, però també l’esquerra radical que posa al mateix nivell Trump i Khamenei.
Acabem d’acomiadar el Papa. Quina valoració fa de Francis Robert Prevost quan ha complert ja el primer any de pontificat.
Sent primer ministre, vaig treballar amb el papa Francesc. Aleshores, Prevost encara no hi era. Lleó XIV és molt diplomàtic, certament molt més que Francesc. Però també ha parlat clar i en aquests moments és una persona molt estimada pel seu posicionament respecte a Trump i per les maneres com ho ha fet.
Forma part de l’oposició a la senyora Meloni. Vostè ha participat en el debat de l’esquerra italiana sobre qui ha de ser l’alternativa a Meloni. Va donar suport explícit a Silvia Salis, l’alcaldessa de Gènova.
Veig que vostè ha llegit molta premsa italiana… Jo el que vull és derrotar Meloni. L’alcaldessa de Gènova és una dona molt brava, intel·ligent, jove, carismàtica. Però ha dit que no pensa concórrer a les primàries del Partit Democràtic per ser candidata a primera ministra. Veurem qui serà el candidat. Ara com ara, en tot cas, la prioritat no és el qui, sinó vèncer. Perquè penso que Meloni és un problema.
A un any de les eleccions a Itàlia, Meloni l’ha sorprès com a primera ministra? Ho dic perquè, en comparació a les previsions i veient altres personatges com el mateix Trump, sembla més civilitzada…
Giorgia Meloni i jo ens coneixem molt. Hem crescut políticament alhora. Tenim una edat molt similar. Ella en té 49, jo 51. Ella era la líder de les joventuts de l’extrema dreta i jo dels joves progressistes. Ha dit algunes vegades en reunions molt privades, que la seva millor carta és que l’havien dibuixada com si fos un monstre. I per això ara sembla més moderada. Però per mi la seva gestió és nul·la. No ha fet cap reforma, no ha fet res. La seva legislatura té un balanç zero.
Sent nostàlgia del poder?
No. El poder pot ser entès de dues maneres. Si parlem del substantiu, el poder, entès com estar en una posició de preeminència i donar ordres, aleshores no. Però si parlem del verb, de poder fer, és diferent, és la possibilitat de poder fer coses. I sí que tinc nostàlgia de poder fer coses. Si veig una família que té unes necessitats, m’agradaria poder-los ajudar. Ara, sense les responsabilitats d’abans, estic més descansat. Dormo més i fins i tot puc fer maratons.
- L`exprimer ministre italià Matteo Renzi
- Cedida
El francès Valéry Giscard, ja expresident, deia que ell ja no tenia ambicions, només tenia projectes. És una mica això.
Molt bé. És una mica això, sí.
Com veu el lideratge polític europeu? Hi veu algun líder robust?
La veritat és que no ho veig ara mateix. A Itàlia, Meloni és forta dins de la seva majoria parlamentària, però no està liderant una agenda ambiciosa. Friedrich Merz, el canceller alemany, va arribar amb empenta, però ja es veu la fragilitat del govern. Emmanuel Macron es troba al final del mandat. El Regne Unit és fora de la UE. El primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis, va aconseguir, això sí, revalidar les eleccions. Recordem que Espanya, Itàlia i Grècia tenen tres governs molt diferents i eleccions en un any. I, sobretot en el cas italià i grec, seran eleccions amb molta inflació.
I quina sensació li fa el personatge Pedro Sánchez?
Quan jo era primer ministre, vam veure’ns en una cimera política a Bolonya. Però li diré que les eleccions a Espanya, com a Itàlia i Grècia, seran molt importants. Ara, si parlem d’eleccions, n’hi ha dues que ens han d’interessar especialment. Unes són les nord-americanes del midterm, però li diria que posés el focus en un estat: Texas, que elegeix un senador. Dijous vinent seré als Estats Units, a Xicago, on Barack Obama m’ha convidat a la inauguració de la seva Biblioteca Presidencial. Hi ha un candidat demòcrata a Texas, James Talarico, amb molt de pes que, per primer cop en dècades pot guanyar perquè té en contra Ken Paxton, un trumpià que acumula escàndols. Però a Europa l’elecció clau és França.
Veu Le Pen o Bardella guanyadors allà?
Si el que passa a la segona volta és Jean Luc Mélenchon, el candidat de l’esquerra més radical, guanya Bardella segur. Però si el candidat és un altre, sigui més a l’esquerra com Räphael Glucksmann, o més a la dreta com Jean Castex, Gabriel Attal, Édouard Philippe, l’elecció estarà oberta. Però el que hem de tenir clar és que a Europa el resultat electoral a França és crucial. I als Estats Units, el lloc clau és Texas. Són eleccions que determinaran moltes coses.
Ho poden decidir tot?
Deixem-ho en què seran unes partides molt complicades.
I a Espanya què creu que passarà?
Tinc el dubte de si el Partit Popular farà un acord amb Vox. Pensem que Meloni treballa molt perquè el PP i Vox s'entenguin, perquè un acord de govern sigui una realitat. Aquí hi ha un element també persona. És molt amiga de Santiago Abascal. Tenen una relació de molta proximitat. Ella el presenta així en els seus cercles propers. I un govern amb Vox a Espanya faria que la posició de Meloni es reforcés a Europa.
