Carme Colomina és de les periodistes que millor coneix Europa. Investigadora sènior del CIDOB, ha estat corresponsal a Brussel·les, on conserva molt bones antenes, i cap de la secció d’internacional al diari Ara i a Catalunya Ràdio. Ara ha publicat Europa és un estat d’ànim (Ara llibres), una reflexió aguda sobre el moment que viu la construcció europea. Un tema sobre el qual no oculta una mirada severa.   

El primer conflicte d’Europa és el que té amb ella mateixa, diu en el llibre. Com si Donald Trump fos el nom que la UE dona a les seves mancances.
Sí, exacte. Trump és sobretot el símptoma més que no pas la causa de les febleses de la Unió Europea. No només Trump, la invasió russa d’Ucraïna, la guerra a Gaza, la capacitat de la Xina d’ocupar tot l’espai comercial possible dins de la UE, tot això mostra a la Unió que té unes vulnerabilitats importants que ha de saber com afrontar. És aquí on veiem aquesta transformació accelerada que viu la UE aquests anys, que és molt reactiva. És una de les coses que em preocupen. I que es fa en un moment de lideratges febles i amb unes visions d’Europa molt contradictòries dins mateix de la UE.  

Parla de lideratges febles. Veu Ursula von der Leyen desubicada?
Crec que Von der Leyen intenta ocupar tot l’espai de lideratge polític possible, però més per incompareixença dels altres que perquè ella sigui una líder forta o tingui una visió pròpia de la Unió Europea. Un dels problemes que té la presidenta de la Comissió Europea és que té una visió més pròpia d’una dirigent de la CDU alemanya que d’una presidenta que vol ser-ho de tot Europa. 

La posició que adopta Von der Leyen respecte de Trump, amb la imatge de vassallatge quan es van signar els acords aranzelaris a Escòcia, no ha ajudat a enfortir el discurs de sobirania estratègica que la Comissió defensa. 

I la resta de lideratges, com els interpreta?
Si tenim en compte que Friedrich Merz fa poc més d’un any que és a la cancelleria i que ja està molt qüestionat, que França, Espanya, Itàlia i Polònia, quatre dels països més grans, tenen eleccions l’any que ve, que Emmanuel Macron és un ànec coix de fa temps i viu enmig d’una inestabilitat, segrestat per una Assemblea Nacional condicionada per l’extrema dreta, el lideratge és poc robust. 

De fet, els qui més resisteixen a les enquestes són Pedro Sánchez i Giorgia Meloni. Hem de veure què passa a Polònia, on la victòria de Donald Tusk va semblar el principi del final d’aquest gir cap a la dreta radical. Però les enquestes tampoc li auguren a Tusk un èxit rotund. hem de veure. hi ha moltes incerteses electorals que acaben tenint conseqüències directes en la política europea.

Ha esmentat Macron i França. Com veu el panorama francès amb les eleccions presidencials de la primavera? Ara les enquestes no garanteixen una majoria que aturi Le Pen a la segona volta.
Estem en un escenari diferent al de les anteriors eleccions. França ha estat jugant amb foc durant molt de temps amb aquesta idea de votar amb la pinça al nas que feia que en segona volta s'imposés el candidat que podia barrar el pes a l’extrema dreta. Aquest cop, per primera vegada, no sembla que això estigui assegurat. Això planteja a la Unió Europea un abans i un després de les eleccions franceses. L’escenari europeu canvia molt amb una França amb marine Le Pen o si hi ha una altra alternativa.  

Dibuixa una Europa que ha perdut pes. Diu que la UE es divideix en dos grups: els països petits i els qui encara no saben que ho són.
És una frase que es repeteix molt a Brussel·les i que no sé si és apòcrifa. És un bon recordatori, també per a França i Alemanya. La Unió té moltes més possibilitats de ser influent i atractiva si representa 400 milions d’habitants o si només en representa 90. És un recordatori de certa humilitat que sempre li ha faltat a la UE. Una Europa amb passat colonial i a la qual li costa connectar amb el Sud Global.

En un món on s’han de diversificar aliances i que s’està desconnectant de la dependència dels Estats Units i buscant alternatives, la UE és una bona alternativa. És un espai on encara hi ha garanties d’un estat de dret, però sobretot garanties jurídiques, de compliment dels contractes i els acords. Però Europa ha de jugar aquest paper des de la humilitat.   

Dona unes dades preocupants: un terç dels europeus viuen en zones en declivi, un 60% d’europeus viuen en països amb un PIB per càpita real per sota del del 2000. 
Això és una realitat i és part d’aquesta crisi de legitimitat que viu la Unió Europea. Perquè, al final, el model europeu ho és de redistribució de riquesa, de protecció social. Un cop el model europeu entra en crisi i la ciutadania percep que no és aquella xarxa de protecció que li garantia una confiança en el futur, aleshores sorgeix la desconfiança en el projecte. És el que fa atractiu el vot a forces que desafien el projecte europeu. Hi ha hagut un increment de les desigualtats. la crisi econòmica i financera ha suposat una redistribució vertical, no horitzontal, en favor dels que eren massa grans per caure. 

Recorda en el llibre que la UE és el mercat únic més gran, però que ha d’oferir alguna cosa més al món.
Per mi, aquesta és una de les línies divisòries d’aquests dos models d’Europa confrontats: els qui ja estan bé amb una Europa que és bàsicament un mercat que facilita les relacions comercials i la circulació de béns i mercaderies, i els qui imaginen una Europa més política. És una primera tensió interna. Els qui propugnen la primera idea s’escudaven darrera dels britànics. Ara els britànics no hi són, però aquesta visió d’Europa ha quedat. La gran arma d’Europa per relacionar-se amb el món ha estat el comerç, és veritat, però no ha sabut convertir aquesta capacitat d’influència comercial en capacitat d’influència geopolítica.   

Parla de les contradiccions impossibles de la UE, com quan el 2015 Angela Merkel i François Hollande condemnen Vladímir Putin pels morts a la ciutat siriana d’Alep i alhora la UE reforça els vincles comercials amb la russa Gazprom.
La distància entre el que Europa diu i el que Europa fa sempre és un exercici d’elasticitat important. Veiem moltes vegades com la UE té una retòrica gens alineada amb el que després fa. Té un discurs de defensa de la integritat territorial d’Ucraïna, però no la té sobre Palestina. Són aquestes contradiccions les que van malmetent la credibilitat de la UE com a actor internacional amb capacitat d’influir. 

Els diferents discursos europeus sobre Gaza han fet molt de mal?
Crec que això ha fet molt de mal internament i externa. Internament, ha estat aclaridor de com ha canviat la Unió políticament en els darrers vint anys. Quan penso en les discussions que hi havia en el Consell de Ministres a principis dels anys 2000, i jo estava de corresponsal a Brussel·les, recordo els debats sobre com limitar l’entrada de productes que sortien dels territoris ocupats per Israel. I ara resulta que estem discutint exactament el mateix. L’únic que ha canviat és que encara hi ha menys veus discordants respecte d’Israel. Alguns dels països que eren molt vehements s’han mogut clarament a la dreta.

Per exemple?
Doncs Dinamarca, que era dels més combatius. És cert que torna a haver una majoria contrària a l’entrada de productes provinents dels territoris ocupats, però hi ha hagut molt poques veus que hagin condemnat les accions d’Israel. Bèlgica, Eslovènia, Irlanda i Espanya. I Itàlia perquè té una opinió pública que és bastant pro-palestina. Crec que això retrata bé el desplaçament produït internament. Però, sobretot, externament, com la UE que es vantava de ser el primer donant d’ajuda humanitària a l’Autoritat Nacional Palestina s’ha mostrat absent en l’actual conflicte.       

Recordo molt bé quan els bombardejos d’Israel contra la Mukata, la seu del govern palestí, quan encara vivia Iàssir Arafat. La UE tenia d’enviat especial Miguel Ángel Moratinos. I en un moment donat, Moratinos es va tancar dins de la Mukata per evitar que els israelians la bombardegessin. I ara, en canvi, estan cometent un genocidi i ningú fa res. Per mi, veure aquesta absència europea ha estat terrible.   

Internacional

Entra en vigor l'enduriment de la política migratòria de la Unió Europea: les claus del nou pacte d'asil Pau Espí Solé

Una Europa en què Marine Le Pen estigui a l’Elisi i molts dels grans països estiguin en mans de l’extrema dreta, com la veu? Què passarà amb el projecte europeu? Es fragilitzarà encara més?
Es fragilitzarà entenent Europa com un projecte d’integració política. No tant la UE en si mateixa, perquè l’extrema dreta ja ha demostrat que ha fet una evolució. Quan Marine Le Pen es presentava a les eleccions europees del 2014, deia que ho feia per dinamitar la Unió Europea des de dins, i el 2019, quan hi va tornar, ja va dir que era per prendre’n el control. 

De fet, això és el que ha passat. Ja no parlem del Frexit. L’extrema dreta ja no vol sortir de la Unió Europea perquè té capacitat per influir en l’agenda i per governar. Vol liderar Europa. N’està prenent el control. En aquesta legislatura, per primera vegada hi ha una majoria alternativa de dreta i extrema dreta que s’està aplicant al Parlament Europeu en l’aprovació de moltes lleis. No hi ha hagut cordó sanitari.

Digui algun cas emblemàtic d’això.
La llei òmnibus que havia de portar una simplificació regulatòria. Es va aprovar al Parlament Europeu amb el vot del PP Europeu amb les forces de dreta radical i extrema dreta. Per primer cop hi ha una majoria possible que no necessita les famílies polítiques tradicionals de democristians, socialistes i liberals. 

Això que el projecte europeu es pactava des d’aquesta mena de gran coalició entra en crisi el 2019, quan el PPE i els socialdemòcrates ja no sumen més del 50% i ja necessiten ampliar la coalició als liberals i fins i tot als verds. Però des del 2024 ja no cal aquesta gran coalició per pactar el futur de la UE. I ja s’està aplicant.   

Certament, però, no ha de ser fàcil aglutinar una Unió tan diversa. Explica molt bé en el llibre com els bàltics viuen la guerra com un perill real. Allí la gent no fa plans de vida a llarg termini.
El llibre comença intentant explicar que Europa és una experiència molt personal dins d’una història col·lectiva. I que hi ha moltes maneres d’entendre Europa, i la geografia hi pesa molt. Quan parlem d’amenaces i vulnerabilitats, no és el mateix pensar en la guerra d’Ucraïna quan vius a les repúbliques bàltiques que si ets a la península ibèrica o a Irlanda. Moltes vegades això ens costa d’entendre. No és fàcil explicar aquestes diferents visions i fer que això sigui un projecte comú. 

El panorama que se’n pot extreure de la conversa és neguitós.
En aquests moments, hi ha un moment d’erosió. Quan parlem de les relacions transatlàntiques, per exemple, el canvi als Estats Units en política exterior de l’Atlàntic al Pacífic es fa amb Barack Obama. El que canvia amb Trump són les formes, quan el teu aliat t’insulta i t’humilia constantment. Fins i tot diu negre sobre blanc que donarà suport a tothom qui et vulgui desafiar des de dins. Això és una ingerència política en tota regla. És això el que ha canviat.