Aquest divendres 12 de juny ha entrat en vigor el Pacte Europeu de Migració i Asil de la Unió Europea, aprovat l'any 2024. Mentre les entitats socials reclamen al govern espanyol ampliar el termini de la regularització de migrants a l'Estat, la UE continua virant cap a una política migratòria cada cop més restrictiva.
Fa poc més de 10 anys, el 2015, que un milió de refugiats van arribar a Europa fugint de la guerra des de Síria, l'Afganistan o l'Iraq. Una dècada després, però, la gestió migratòria de la UE ha virat radicalment.
Després de l'aprovació de la normativa, Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va afirmar que "ara seran els europeus els que decidiran qui ve a la UE i qui pot quedar-se, i no els traficants de persones". Nicole de Moor, secretària d'Estat d'Asil i Migració de Bèlgica, per la seva banda, va assegurar que aquest pacte "garantirà un sistema migratori més just, més eficaç i augmentarà la solidaritat entre els estats membres. Només junts podem trobar respostes al repte global de la migració", va concloure. Quins són, però, els punts clau d'aquesta nova llei en matèria de migració, asil, integració i gestió de fronteres?
1. Més control de fronteres
Un dels objectius prioritaris d'aquesta nova normativa és assegurar les fronteres externes de la UE, gràcies a la base de dades Eurodac. L'aplicació d'aquesta nova eina permetrà registrar totes les dades dels sol·licitants d'asil, detectarà les peticions duplicades i posarà tota la informació a disposició dels estats membres, amb l'objectiu de "classificar els sol·licitants d'asil" en un període de 7 dies, segons assegura la nova normativa. L'organització Save the Children, entre d'altres, però, denuncia que aquesta detenció a les fronteres "pugui allargar-se", retenint, també, a menors.
2. El país d'origen, una eina de discriminació
El Pacte de Migració i Asil permet que la Unió Europea derivi una sol·licitud d'asil a un país que no formi part del bloc comunitari sempre que aquest sigui considerat un "tercer país segur". Això implica que l'estat en qüestió ha de garantir una protecció efectiva a les persones refugiades i que el sol·licitant hi hagi tingut algun tipus de residència o estada prèvia, encara que hagi estat temporal. Actualment, la llista de països que la UE considera segurs inclou el Marroc, Tunísia, Egipte, l'Índia, Bangladesh, Kosovo i Colòmbia, a més dels estats europeus candidats a adherir-se a la Unió Europea.
A la pràctica, aquesta classificació pot dificultar l'obtenció d'asil per a les persones procedents d'aquests països, ja que les seves sol·licituds tenen més probabilitats de ser rebutjades. Els defensors de la reforma consideren que la mesura també pot tenir un efecte dissuasiu i reduir el nombre de peticions d'asil presentades per ciutadans d'aquests estats.
3. "Solidaritat flexible"
Un dels aspectes que va generar més tensions durant la negociació va ser el repartiment de les persones refugiades entre els diferents estats membres, ja que els països situats a les fronteres exteriors de la Unió Europea, com Espanya o Itàlia, reclamaven un sistema obligatori que distribuís la càrrega migratòria de manera més equitativa. La solució que finalment entra en vigor aquest divendres és un model de "solidaritat flexible".
El pacte preveu el trasllat d'un mínim de 30.000 sol·licitants d'asil cada any des dels països més pressionats per les arribades. Tanmateix, els estats membres poden optar per no participar en aquesta acollida i, en lloc d'això, contribuir econòmicament amb una compensació de 20.000 euros per cada persona que rebutgin reubicar.
4. Camps de deportació
Tot i que encara no ha entrat en vigor, un dels altres punts de tensió dins de la UE són els "hubs de retorn", concepte que neix després d'un acord polític entre el Consell i el Parlament Europeu, que permet als estats membres traslladar a aquests centres les persones migrants a qui s'hagi denegat la protecció internacional. A diferència del Pacte de Migració i Asil, la futura normativa de retorns contempla que aquests centres puguin ubicar-se en països amb els quals la persona afectada no mantingui cap vincle previ, amb l'excepció dels menors no acompanyats.
El model s'inspira en l'intent del govern italià de Giorgia Meloni d'obrir centres de deportació a Albània. Tot i que el projecte va quedar temporalment bloquejat pels tribunals, la nova normativa europea podria facilitar-ne la recuperació si acaba rebent l'aval definitiu de les institucions comunitàries. I països com Dinamarca, els Països Baixos, Alemanya, Àustria i Grècia ja estudien conjuntament fórmules per impulsar centres d'aquest tipus fora d'Europa. En aquest escenari, el govern espanyol ja ha deixat clar que no preveu utilitzar aquests centres i que manté dubtes sobre la seva compatibilitat amb el marc jurídic vigent.
